Escenes de l'Atlètic

Anit vam compartir cerveses amb el Capità de l'Atlètic i alguns jugadors: Marc Zamora i Txirri. D'aquí uns quants anys podrem explicar-ho als néts. I ells no ens creuran. L'Atlètic serà un equip sensacional i ple de mítica. Llavors els néts, favagirats, no s'acabaran de creure que una nit d'estiu a tocar l'Estany nosatres estiguessim cervesejant amb jugadors que ja seran part del panteó dels Déus de l'Atlètic. Els néts exclamaran "i tu avi vas conèixer en Marc Zamora?" Sí, i tant que el coneixia, erem molt amics. I llavors també parlaré del cèlebre entrenador d'entrenadors Mister Feli. Home rabassut, de coll gros, mirada gruixuda, veu tirant a trencada, home de mil tàctiques i mil estràtegies, el primer que ens va fer guanyar un campionat, el primer que ens va començar a encarrilar cap a la glòria. Els néts sentiran anècdotes fabuloses de les nits amb l'Atlètic, de com a poc a poc es va començar a forjar un sentiment, un orgull, una èpica. Tota aquesta escena familiar tindrà lloc en una sala amb foc a terra, amb les parets atepeïdes de fotografies. El primer trofeu, el primer ascens, la mítica i enyorada plantilla del 2020-2021, el dia que vam guanyar a Sant Siro, el dia que els carrers de París es van omplir de bufandes taronges i estelades al vent. Els néts hauran servit al club en les categories inferiors i, segurament, un d'ells estarà en camí cap al primer equip. Perquè tota aquesta glòria i tota aquesta èpica l'haurem aconseguit amb nois de casa. De Falgons i Melianta, dels dos Pujals, de tots els barris de Banyoles, de Mieres i La Mota, de Vilafraser i Vilavenut, de Fares i de Sant Miquel de Campmajor. En algun lloc està escrit que serem un club d'honor. Tenim la raó, tenim la convicció, només ens falta la perseverança. I a fe de Déu que perseverem en fer d'aquest equip alguna cosa molt gran. Visca el nostre president, visca el nostre entrenador, visca la junta i tots els jugadors de la plantilla. Visca nosatres i els que són com nosatres ! Visca l'Atlètic per sempre més i mai menos!

Fontanet metges

Banyoles és país de metges. Que quedi clar per sempre més. Algun dia haurem d'escriure dels metges de Mieres, que són una nissaga a part. Però a Banyoles hi ha el cèlebre metge Turró, el metge Hereu, el metge Jové, els metges de la família Brugada. Però aquí parlem dels de Can Fontanet perquè han estat els metges de la família. Quan entraves a Can Fontanet, allà a tocar Can Saleri de la plaça, ja te trobaves millor. Podies tenir no sé quants mals, però quan creuaves aquella porta un alleugiment general te venia a veure. T'asseies en aquelles cadires grosses en alguna de les sales d'espera. Sempre havies de demanar la venda. Sempre te la donaven i per regla general obries conversa amb l'altre gent. Jo estic molt delicat d'això. Jo m'he espatllat. Jo fequis que fa dies que no em trobo gaire bé. Jo he vingut a fer receptes. Converses per compartir, converses per donar ànims "han enterrat en Siset" o "si et fa mal al costat, poca és pas re, jo amb un optalidon passo". Els malalts o els de les receptes compartien cadira amb els visitadors mèdics. Homes mudats que de tant viatjar medicaments acaben entenent una mica de tot "senyora, el seu dolor segur que és la ciàtica". Quan et feien passar cap a la consulta ja quasi no tenies cap mal. En Fontanet fill et rebia amb el seu somriure franc, un to molt reposat en el parlar, un accent familiar, amb quatre cops d'ull en tenia prou. Llavors escrivia mentre et preguntava pels estudis o pels pares. El mal de coll quedava fulminat. Veies tota la decoració del despatx: taula abigarrada, cadires matusseres, les orles de la paret. Et trobaves bé per nassos perquè sabies que havies entrat al santuari de la salut. En Fontanet et donava la mà i et quedava una olor de salut que et valia per tots els medicaments del món. A la sortida passaves per Ca l'Alsius, donaves la recepta i demanaves quatre xiclets. Cura feta. Nosaltres estavem conductats amb el metge Fontanet. I encara, ara, quan me'l trobo i compartim algunes paraules se m'encomana una salut enorme. Allà abaix tenen els bruixots de la tribu, nosaltres tenim gent com els de Can Fontanet. Vet aquí. Deu t'ho pagui, Salvador!

El femer

Els neohippies peluts s'han inventat una cosa que ja estava inventada. El compostador, en diuen. Es una capsa gran de plàstic, força lletja, que va amb una tapa com si fos una comuna. En aquesta capsa hi fiquen una mica de tot: peles de platanu, tomates passats, vianda, sobres d'arròs, escarola i alguna fuia d'enciam. Vet aquí. Ells en diuen matèria òrganica i nosaltres en diem les sobres. Ganes de complicar-se la vida que tenen aquesta mainada. El compostador modern, paraula que sona a Pentàgon i a Portland, no és re més que el femer de tota la vida. La gent amb arrels sempre ha tingut femer. Que és un lloc on fica tot el que després es farà menester per abonar la terra. El femer va bé perquè en cas de pixera sempre serveix de comuna a l'aire lliure. Vet aquí. El compostador, en canvi, fa més aviat por. Es una cosa que sembla una nau espacial que pot fer un pet com una gla. Diuen que s'ha de remenar de tant en tant. Per remenar estem ! Re. Vols que t'ho digui? Un femer s'ha de tenir i para de comptar. Ara que ens quitaran la benzina i que haurem d'anar a peu no tocarà re més que recuperar les coses de tota la vida. Els esclops i la bicicleta. Les ganes d'anar a peu i la burra d'en Sardanes. El carro, la comuna i el quinqué. El foc a terra i anar a fer llenya a bosc. Resar una mica perquè no plogui i beure a galet. Tocar la mandúrria i jeure a la fresca. Segar amb volant i criar conills. Plantar ais amb les llunes. Anar a dormir quan se faci fosc i tancar els ànecs abans. Condeir els porcs i portar la truja a menar. Engegar vaques. Matar el porc pel gener i fer festa els dies de precepte. La tradició! El que sempre ens ha ordenat, endreçat i regit. Visca nosaltres i els que són com nosatres. Vet aquí, i sempre tindrem unes paraules de record per en Martirià Cervera i Porredon, fill de mestre que va viure de caçar gotlles i jeure al ras.

El Pare Butinyà

La capacitat dels banyolins per la innovació ve de lluny. Aquí podem inventar una màquina de fer allioli, la babyoli d'en Julbe, i bombes per l'aigua com ho va fer el cèlebre Senyor Félez. Però els invents també poden ser espirituals. Dues ordes religioses van ser creades per obra i gràcia de banyolins: el Casa Nostra per part de la Magdalena Aulina i la congregació de les Filles de Sant Josep, les butinyanes, per part del Pare Butinyà. El pare Butinyà és el més reculat que coneixem dels Butinyà, família nombrosa que sempre ha estat del costat de la tradició, com manen els bons costums i la sanguinitat. En Francisco Butinyà, aquest és el nom d'aital campió de la fe, va ser format a la grandiosa Companyia de Jesús, que pels que no ho sàpiguen és la millor universitat de capellans que mai ha existit. Els jesuites són de part de bo, els altres els hi van al darrera com poden. Amb tal formació un Butinyà fa coses grans per força. Doneu-li a en Feli un equip de segona divisió i el convertirà en el Milan, i així anar fent. Si un Butinyà es proposa fundar teises o sindicats, ho fa sense despentinar-se, si es proposa vetllar per les pedres, ho farà d'una manera impressionant, si es proposa la fe com a viatge anirà ben lluny. El pare Butinyà té una orde religosa al seu nom, escampada arreu del món, situant Banyoles en el mapa de les coses espirituals. Ens ha caigut un opuscle on la gent resa les oracions del pare Butinyà i aconsegueix aprovar oposicions a mestres, superar problemes personals, véncer adversitats. Així ha de ser, ens encomanarem al pare Butinyà, de tot cor, i en farem la prova. Segur que aconseguim allò que ens hem proposat. Seguint el camí del pare Butinyà, el rètol ens portarà ben lluny.

La Brugada

Amèrica va tardar segles en inventar les botigues que no tancaven mai. Que obrien tot lo dia, vaja. Banyoles va haver de menester només una generació: el temps de la Brugada. I llavors va aparèixer la botiga que obria a hores intempestives, feia la viu-viu, i més que entenre el comerç com un negoci l'entenia com una manera de ser. Ca la Brugada sempre ha estat un santuari del comerç, una obra d'art feta de rutllos de paper de wàter, pots de mistol, capses de galetes i ensats diversos. Un joc sensacional de coloraines. Una explosió d'olors barrejades. Ca la Brugada és un temple de la venda. Els dies de mercat la botiga es reforça amb expositors de planter sota les voltes de la Plaça. Es el senyal que els pagesos i els hortolans poden passar cap dins per comprar les sements. Patata kenevec, tomates de montserrat, cebes de figueres i el que faci falta. Tothom té el gènero que necessita. La gent de missa també pot comprar-hi ciris i espelmes, només faltaria. La Brugada ofereix consells, saviesa popular, un estil propi de vendre que ja es perd. El botiguer de part de bo i no pas aquest maniquí-ninot que porta una etiqueta amb el seu nom i només pot oferir albarans i codis de barres. A Ca la Brugada, antes, hi havia una màquina de xiclets d'aquells de bola. Eren com caniques de colors, primer els havies de rosegar per menjar-te el carmelu, després venia el xiclet. Els feies baixar amb un duro i tot estirant una palanca. La màquina sempre era allà, nit i dia, tot lo dia. Després la Brugada els va treure. No sabem per què. Vés a saber: potser li van fer treure aquests d'Europa. Van fer treure les vaques i van prohibir que la Llúcia vengués llet casa per casa. Jo per mi que van prohibir també els xiclets de bola de la Brugada. Pillets, poca-vergonyes. El cas és que enyoràvem aquells xiclets i enyoràvem aquella maquinota de vint-i-quatre hores. Potser per això la Brugada va decidir trencar horaris. Ara és la botiga de Xisca de Gardi. El nostre supermercat pagès, tradicional i antiportland.

Crancs americans

Casualitats banyolines fan que em trobi amb en Pep quan vaig a buscar el paraigües a Xisca. Plou proverbialment sobre una Banyoles mullada. Tenim temps i decidim anar a berenar a Can Bernat. Es un luxe del temps de la Flora això d'anar a berenar a Can Bernat. En Joan menja uns canelons i em fa pensar que estem en lloc mític. Ni el rei menja canelons per berenar. Es l'evidència que el país té bona salut i que a nosatres no ens anyocaran pas mai. Surt en Jordi i la fem petar. Sortim. Plou manyagament sobre el carrer Santa Maria, el sol treu el nas però no s'atreveix a acabar de sortir. Caminem cap a l'Estany. Passem pel rec de davant del mataderu. En Pep em diu que l'altre dia va veure els bombers caçant crancs en aquest rec. Imatge fascinant: el cos de bombers atrapant crancs americans en un rec de Banyoles. Tots els cossos de bombers s'haurien d'entrenar d'aquesta manera. Caçant bèsties, collint patates, fent feines dels nostres avis. Passem pel costat del rec. Tres o quatre carpes greixandes llisquen per l'aigua cendrosa. Són carpes ufanoses com les que en Leru tenia en aquelles gàbies. Però aquestes estan en llibertat, llisquen entre els joncs estassats, llisquen entre l'aigua aixecant volves de cendra. Al seu costat els gardis esperen a contracorrent. Es l'Estany que creix, que torna a ser el de sempre, i que fa reviure els nostres peixos de tota la vida. Com nosatres que caminem protegits pel paraigües revivint una estampa dels nostres avis. Com els bombers que s'entretenen caçant crancs americans tornant als recs dels seus avis. Amèrica? No és pas aquí, senyora, això e' Banyoles i nosatres tenim arrels i no pas portland. Nosatres tenim memòria no pas xips. Nosatres tenim país i el país ens té a nosatres.

Deix, deix....

Vam apendre a jugar a futbol en els carrers i places, als patis petits de col.legit, enmig del fang i la pols, amb porteries de veritat o fetes amb piles de jerseis. Amb el fútbol vam apendre un joc col.lectiu, i un seguit de paraules com orsai, corner, aut, xut, bandau, canyardo. Quan algú ens fotia un pilotasso allò se'n deia una escalfada. Eren tremendes, les escalfades. La pell et feia escorissor i quedaves mig planxat. A vegades aterrissaves i et foties un pelat. A vegades et foradaves els pantalons i quan arribaves a casa la mare s'emprejava. Al camp de futbol ens hi havíem deixat unes quantes ulleres trencades i uns quants pantalons nous. El preu del fútbol. Hi havia els dies que algú portava la pilota de casa seva i es veia en cor de triar l'equip. Fer la tria era interessant perquè els grups no es feien amb els amics de l'ànima sinó amb els millors. Guanyar era molt més important que jugar. On vas a parar. A vegades les nenes passaven pel costat i es quedaven un instant mirant la partida, llavors tothom feia veure que en sabia. Què hi vols fer! A vegades et passaven la pilota i començaves a córrer. Darrera el clatell senties "deix, deix" Eren els crits de serp dels qui volien rebre una passada. Si no els hi feies cas, s'emprejaven com una abeia. El "deix, deix" era la constatació que estàvem davant d'un joc en equip. D'un joc cooperatiu on tothom havia de treballar per l'equip. A vegades es com si sentís "deix, deix" amb el so de la serp, el so que ens transllada als patis sagrats dels nostres dies petits. I és com si us veiés a tots: Oller Gran, Oller Petit, Toni, en Collell, en Jan Comas, en Parrassa, en Portbou petit, en Lluís Masgrau, en Farrés, el petit exèrcit del Casa Nostra disposat a una nova batalla de futbol. "Deix, deix" crida el vent i una pilota vola sobre el camp de terra forta. La pilota es dirigeix sobre una finestra de vidre. "deix, deix"