Sant Miquel

Setembre són festes a Sant Miquel de Campmajor i també a Falgons que celebren l'Aplec de Sant Ferriol. Que un país com la Vall de Campmajor hagi triat dos sants d'aquesta naturalesa ja diu bé prou de de ser gent com cal, gent civilitzada i entenimentada. Triar setembre per fer festa està molt ben pensat. Al setembre no fa aquella calorassa, fa més aviat bon temps, un mig mig de fresca i sol. Un mig mig sense esveraments, sense trencadisses. El setembre és un mes reposat, de cels blavíssims i serens gràcies a l'escombra de la tramontana. Es el mes de la verema i per això les cases i els pobles fan olor, o feien olor, de most, de semals carregades, d'abeies voltant els raïms i de tines fermentant. El setembre és mes d'anar cap a estudi, de carteres noves i d'estutjos nous, tot fa olor de temps que comença, de dies nous, de vi novell, d'esperança. Per això la Vall de Campmajor fa festa i ho celebra i honora, amb ofici i orquestra, amb dinars i sardanes, el millor sant que es pot tenir: que no és altre que l'arcangel Sant Miquel. Il.lustre patró per un vall que colga de verd el nostre beneurat Pla de l'Estany.

Angel Cristo

L'Angel Cristo va parar per Banyoles. Era aquell noi que s'havia casat així una mica atabaladament amb una que en feia tres com ell: la Barbara Rey. La pareja en qüestió va rodar per mig món amb carpes, caravanes, lleons denerits, pallassos amb mala llet i homes bala que es perdien per aquells móns de Déu cada cop que es disparava el canó. El circu, cada dos per tres, es cremava, es plegava, es planxava, se li rebotien els lleons i els pallassos es fugaven amb la dona de l'equilibrista. Era un circu d'estar per casa, ratat, de mira'm i no em toquis. La Barbara va engegar a l'Angel i se'n va anar per les seves. Vet aquí. El noi va anar de mal en pitjor. Va arrossegar el que li quedava de circu per la província de Girona. Ja pots comptar: una carpa esgavelladíssima, uns lleons estrenyits, uns elefants coixos, el sereno fent de pallasso i l'home bala amb reuma. La gira era un impossible: la carpa queia, les caravanes no tiraven, la gent preferia veure la tele que pagar entrada en aquell desori. El domador va arribar a Banyoles. Feia fred i van acampar prop de l'Estany. Quan és hivern i tot va malament l'Estany pot ser el pitjor dels teiatrus. Es un escenari que agafa un to més aviat tristoi, entre patètic i rebentat. El circu va ser, ja t'ho pots figurar, un desastre. La dona peluda va marxar amb el trapezista. El pallasso carda el camp amb els pocs calés que quedaven de la taquilla. L'efefant i els lleons van sortir corrent cap al Salt del Matxo. Només quedà l'Angel i el seu cotxe anunci. Sols sota els plàtans del Passeig Dalmau. Veient passar la pluja i tot el fred del món. Diuen que l'Angel entrava a l'hotel ast i si estava d'humor explicava històries dels seus temps gloriosos. També en això no se'n va sortir: la gent es cansava de tanta història de pallassos, homes bala, dones peludes i trapezistes. Se'n va anar amb el seu cotxe anunci un dia que plovia molt. Dalt del cel, l'home bala viatjava en direcció a Usall.

Els motius

A Banyoles cada casa té un motiu. Vet aquí. La gent passa però els motius queden. Fins a l'extrem que a vegades et un repartidor o un carter i t'ensenyava uns cognoms i et deia "no saps pas on viu aquest senyor". Et grataves el cap i acabes dient "vols que t'ho digui? No ho sé pas". Resultava que el paquet o la carta anava dirigida a un veí té que coneixes per en Siset, en Queliru, el Cuiner, el de Ca l'Escuraximineies. Va venir un temps que ens vam creure les coses dels nòrdics i del Pentagon i vam començar a renegar dels nostres motius. No feia per la família segons quina denominació. Llavors la gent s'emprejava com una abeia si li deies pel motiu. Erem moderns i estàvem carregats de manies. Volíem ser com els xaves i tenir tots targetes amb oficis fins i noms postissos. Amb el temps vam anar perdent les rels, la manera de ser, la porta de les cases, l'estucat de les façanes, fins i tot la manera de parlar i de tractar-nos. Estàvem carregats de pulecres i aixís ens ha 'nat. Però ja és hora que fem inventari, lloança, reclamació i alabança dels nostres motius. Que és l'orgull de les nostres cases. Que és el bon nom que ha anat passat de pares a fills. Que són els nostres senyals, les nostres cares, els nostres estandarts. Cagohosties, Lura, Pei, Nenet, Portbou, Finic, i tants i tants altres. La gent ja s'hauria de fer grabar a la porta de la casa el motiu, com han fet uns de la plaça del Teatre que han posat el nom de Can Cullerada. Hem de fer un capítol de motius que soms un poble i els pobles si no tenen memòria poca cosa valen. Re, ben re, quatre xavos. Per començar tots els jugadors de l'Atlètic haurien de tenir un motiu i així donaríem exemple. Que la cosa no es perdi i que l'aioli seguiexi fent bocassa. Visca nosatres i els que són com nosatres.

L'atre Albert Serra

No parlarem aquí del director comercial. Ja en parlen massa els d'Itàlia i els de Corea. Parlem del banyolí que trebaia de defensa amb el Girona Club de Futbol. El nano ja porta dos gols en tres partits i això només ens passa als de Banyoles. Ens lloguen per fer de defensa i no només fem bé la feina que no passi dingú, que al cim ens permetem la fardada de pujar una mica a dalt i marcar gols. Si hi hagués una mica de vergonya en aquesta Junta del Barça, es treurien el talonari i anirien a demanar preu per en Serra. Com a mínim, seria tot un detall que es treguessin del cim tants de saldos i rampoines i fitxessin algú del país. El Barça sempre hauria de tenir algun jugador de Banyoles perquè va bé, és profitós, surt a compte, et treuen les castanyes del foc i no fan virgueries, ni coses rares, ni aixequen el vesper. Es de suposar que aquest en Laporta, que està més cremat que un rostoi, no faci pa' re. Però com que nosatres coneixem l'altre que li va a la saca, quan el facin president que miri de comprar l'Albert Serra. S'estalviaria merders, i pel preu d'un defensa banyolí tindria un davanter brasiler. I nosatres, que consti, no faríem com els intermediaris aquests que per un consell com el de comprar en Serra es fan la barba d'or. Amb un àpat a Can Garriga en tindríem prou. Aquell dia hasta convidaríem en Samora que últimament el veiem molt denerit i li convé una bona garbeiada. Samora, t'hi apuntes o encara et dura l'emprejada?

Daltabaix a l'omnibús

Avui n'explicarem una de part de bo. Encara que costi de creure i que alguns em diguin embustero. El cas és que a principis de segle els omnibus que cobrien el trajecte Girona Banyoles tenien una baca on la gent hi podia pujar a cavall. La gent s'hi enfilava per una escala que donava en aquell sostre que servia tabé per lligar-hi mundos, fardos i maletes. S'hi devia anar prou bé, et tocava la fresca i et podies sentir com si anessis en una diligència de les de l'oeste. El cas és que un dia els empleats de l'omnibus a la baca van lligar-hi diverses coses, entre elles un bagul dels de veritat. Un bagul que havia de servir per carregar-hi un mort. Però en el moment de pujar-lo, el bagul anava ben buit. El cas és que tabé va pujar-hi un bordegàs que va compartir els primers quilòmetres del trajecte amb el bagul. No li feia pas cap ànsia, ho trobava ben normal. A mig camí es va posar a ploure i el bordegàs va decidir posar-se a cobert. On estaria millor que dins del bagul? Ben calent, ben aixopluc, estirat la mar de bé. El cas és que a la següent parada a la baca va pujar una gent que es van protegir de la pluja amb els habituals paraigües negres. Van veure el bagul però aquests sí que tenien manies: no els feia cap gràcia fer el viatge amb aquella cosa allà dalt. Però va fer el cor gros, què hi farem! A mig trajecte va deixar de ploure i aquella gent va tancar el paraigües sense deixar de mirar de reüll el ditxós bagul. Llavors va ser quan es va sentir un garranyec. La porta del bagul s'anava obrint molt a poc a poc. I d'ella sortia un braç. I després una veu de bordegàs va dir "sembla que ja ha parat de ploure". La gent que anava dalt de la baca va tenir un espant de maria santíssima i no se'ls hi va acudir re més que saltar daltabaix. La patacada, en termes mastegatatxians, va ser formidable. Alguns es va trencar coll i barres. El bordegàs no va pas entenre re "tafot, m'havia semblat sentir converses de gent". Allò va ser molt comentat en els diaris de l'època. Si fos avui, els de teletrés anirien a Banyoles i farien preguntes amb la càmera a coll. Però com que era aquell temps, va quedar en un daltabaix i prou. Alguns penseu que m'ho invento. Però e' la pura vritat.

En Miquel, el cobrador de la TEiSA

La Teisa tenia un dels homes més elegants de la comarca trebaiant per ella. Era en Miquel de Cal Nacu, un meu veí del carrer Nou. En Miquel sempre anava impecable. Hi ha gent que es posa traje i corbata i fa més aviat ànsia. Hi ha gent que es guarneix i sembla un lloro. Hi ha gent que es gasta un dineral comprant roba i re li està bé. En Miquel, en canvi, no li calia mudar-se gaire perquè això de l'elegància ho tenia com un do natural. Què hi vols fer! Es passejava amunt i avall de l'omnibus amb la seva bossa de cuiro penjada a l'espatlla. La manera de penjar-se la bossa tabé era elegant, amb estil, amb prestància, amb un què carai que donava goig. Un altre, per exemple nosatres o en Samora, ens penjaríem la bossa i semblaríem uns contrabandistes. En Miquel de Cal Nacu, no. Tabé es pentinava cap enrere i semblava un actoràs d'aquells de les pel.lícules americanes. Mai el veies despentinat encara que per les finestretes passés corrent d'aire. Mai el veies suat i acalorat, sempre amb un punt de senyor que ni en Glen Ford l'hagués pogut igualar. Anava i venia, passadís amunt i passadís avall, cobrava i estenia aquells bitllets sensacions que despatxa abans la Teisa: aquella tirallonga verda on podies anar repassant les parades: De la Canya a la Banyeta, i llegir que si tenies bitllet tenies dret a una assegurança de passatgers. Quan la Teisa s'aturava en Miquel feia memòria: se sabia el nom i la cara de la gent que havia de baixar i recordava la cara dels que havien acabat de pujar. Llavors, elegantment, i amb una prestància de ballarí, es dirigia a l'encontre dels nous passatgers. De tant en tant, i s'hi havia un xic de confiança, en Miquel donava conversa. Parlava amb suavitat, amb un to moderat que res tenia a veure amb la cridòria i la xerrameca que usava la resta de la tripulació. En el fons jo crec que la TEISA havia empleat en Miquel per aixecar el nivell de la TEISA, per fer-nos creure que aquell autocar carregós i tronat era un petit TALGO que travessava la nostra deliciosa comarca.

Can Selvatà

Ja poden anar diguent els xarlatans i els predicadors de trona baixa: però el país e' viu, e' ben viu. La prova és que l'antic Can Mac, hostal de referència de tots els camions i de tots els nostres autònoms, té un hereu com cal, un hereu valent, un hereu del país, un hereu que ha gafat el negoci i la fet pujar a base de bé: Can Selvatà. Els de Can Selvatà despatxen més àpats en un sol dia que tots els restaurants de mira'm i no em toquis de Barcelona i part de l'estranger. A Can Selvatà fan la cuina de tota la vida, la que e de vritat, la que el cuiner et pot mirar a la cara i no passar vergonya. Re d'amanides estrafolàries, re de plats que els ha d'explicar un especialista en logaritmes, re d'enganys i postissos. A la cara. De part de bo. Per això la gent de peu pla hi va a menjar. Per això els seus menjadors estan plens com un ou. Per això aquell aparcament vessa. Per això hi han de posar un noi que guii els xòfers perquè no passi re de l'altre món. A Can Selvatà et serveixen la carn amb un morter d'ai i oli. Vet aquí. El vi s'ha de rebaixar una mica amb aiga, perquè és el vi dels nostres avis, i nosatres no som ni la meitat de valents. No hi havia anat pas mai, a Cal Selvatà. Però ja sabia que ho feien bé. Només de passar-hi veia les furgonetes dels autònoms i els camions de reparto. Me'n refio més d'aquesta gent que de tots els que volen entendre-hi en cuina. Ells sí que posen les estrelles. I nosaltres els seguim amb els ulls tancats. Can Selvatà, doncs, és una nova prova que el país va fent, a poc a poc, i que no l'enyocaran pas mai.