D'acord: nosatres sols

Sense que ningú ho pugui fer servir en contra meu, estic d'acord amb l'intrús, altrament dit Samora, que s'ha de declarar "ipso facto" la república autònoma del Pla de l'Estany. República que tindrà el primer senat integrat només per cuiners i gent de l'hostaleria: el petit de Can Xabanet i en Josep el seu pare, en Bertus de la Barretina, en Jep de la Brasa, un de Can Mach i un altre de Can Selvatà, algú de Can Boix de Vilamarí, algú de Can Salvi de Vilavenut, gent de l'Hostal de Sant Miquel i gent de Cal Ferrer, en Pere Molina i la seva dona de Can Met de Mieres, la família Coll de Can Bernat, els de Can Banal i els de Can Garriga, els de Can Massonet i així anar fent fins tenir un senat de 200 persones. Un país seriós, com ha de ser, ha de tenir un senat gros amb gent assenyada. Seran els vigies de la pàtria, els custodis de la raó i la tradició, la gent que farà les lleis i en vigilirà el seu compliment. Haurem de tenir, com ha de ser, un exèrcit. Els manaies ja ens van bé, perquè són disciplinats, i si convé poden fotre alguna garrotada de tant en tant. Vosatres direu "tafot els manaies poden ser aniquilats per qualsevol exèrcit de república d'estar per casa". Esteu etivocats, mainada! El Vaticà té tres o quatre guàrdies suissos de fer bonic i fa segles que no li entren ni al jardí de davant. Un país que tingui un exèrcit com els manaies és un país que es fa respectar, que no l'envairan així com així perquè sempre desperta el dubte "vés a saber si aquests de Banyoles tenen la bomba atòmica a l'altre costat d'Estany i els manaies només són per dissimular". L'èxercit tindria uns quants generals, com ha de ser, i el general en cap que no pot ser altra que en Quimet Duran, home d'ordre, assenyat, amb el cap clar i capacitat demostrada per organitzar la milicia romana. Fa falta, tabé, a tot país que funcioni un cos d'agents secrets. Espies, vaja. Gent de la contrainformació, vaja. Banyoles és el país perfecte per això: els país dels sedecers, de fer safareig, del "fan córrer que", de "saps què m'han dit?" Un cos fenomenal de gent de peu pla que formaria part del servei secret més extraordinari del món. El seu nom? "Espies Sant Martirià", què millor que batejar un cos d'agents secrets amb el nostre patró estimat. De la mateixa manera que hi ha un carrer Sant Martirià, uns olis Sant Martirià, uns pastelitos Sant Martirià...Per últim el gabinets d'assumptes exteriors o departament d'estat. Un ministeri que vetlli pels interessos de la nostra república i, sobretot, que reclami insistentment la recuperació dels nostres límits històrics. La gran comarca. Perquè és comarca, i s'ha de saber, tot allò referent a Mieres, el Torn, la Mare de Déu del Mont, Rocacorba, Besalú i Maià de Montcal, Bàscara i Orriols. La comarca arriba a L'Escala i l'Estartit, platges predilectes dels banyolins i, en definitiva, és comarca del Pla de l'Estany tot aquella porció de geografia mundial o planetària on habiti algun ciutadà del Pla de l'Estany. El nostre patró Sant Martirià no era pas del barri de Canaletes ni de Sant Esteve de Guialbes, era de Florència. Això només sobre el paper, perquè, a partir d'ara, podem considerar Florència com a empriu dels banyolins. El mateix passa amb Sant Mer que era de terres franceses, per tant queda clar, i per regla de tres del senyor Hugas, que la Bruni e de Banyoles. Ja ho diuen: el món e pitit-pitit, i en general, el món e nostre. O sigui dels de la nostra comarca i qui li piqui, ja ho sap, es rasqui fort i amb un paper de vidre

En Llobera tintorer.

Al capdavall del carrer Colom, a tocar de l’Old Stadium Arena de l’Atlètic (amunt collons!!!), fins fa un parell d’anys hi havia un tintorer de part de bo.
En Llobera era artesà de la tintoreria. Lluny de la industrialització, del rentar, planxar i plegar en cadena, en Llobera et rentava en sec, en humit o a la pedra de la més exquisida de les maneres.
En Llobera, ara ja jubilat, és un home d’aparença afable i ulls curiosos. Amb mitja rialla, veu calmosa, descamisat i vestit com d’estar per casa, ronda pels voltants del camp vell comentant l’últim partit que s’hi ha vist. Ens coneix a tots, sap a quin equip juguem i de quins colors és el nostre cor. Sempre té un comentari de l’últim partit. D’aquell canyardo d’en Txirri que li va tocar la persiana i li va espantar el gos, de l’actitud del pocavergonya de l’entrenador rival o de l’actuació de l’àrbitre que ja fa vint-i-vuit anys que va venir al camp vell i va haver de marxar escortat per la Guàrdia Civil. En els seus comentaris mai hi trobaràs un bri de polèmica ni intensions alliçonadores. És un explicar per fer-te saber que ell hi va ser. Ningú mai sabrà de quin equip és però tan el pots trobar mirant l’Atlètic, el Chevab o com entrena la mainada del club dels rics. Te’l pots creuar davant del bar, a tocar la frontera amb can Bota, vorejant el rec i la Solana o fins i tot al costat dels radicals atlètics sempre acompanyat, això si, del seu gos. El seu gos, ja l’haureu vist, és un elegant Huskie (o com es digui) de pèl llarg i blanc, estarrufat talment com si hagués passat per la rentadora i centrifugadora de la tintoreria del seu amo.
En Llobera doncs, com deia, era el millor tintorer del món. Servidor de vostès, que és d’aquells que acaba els casaments de manera poc elegant i posada, en dona fe i reconeixement.
“- Samora, aquest cop te l’he salvat. Un altre dia, maco, millor que me’l portis l’endemà del casament i no esperis a una setmana abans del següent, que aquella taca, que no sé de què devia ser, ja havia fet crosta i tot”.
Però fins i tot havia mantingut converses molt més increïbles:
“- Samora, tu deus anar al casament aquell del fill de Can Pons de plaça, no? Més que res perquè em portis aquell “trajo” negre que te’l repassaré. No home no, no et posis el gris que et vaig dir que no estava per casaments ja. A més, tota la família del nuvi van foscos que m’ho ha dit la Comalat.
En Llobera en sabia un niu. Quan li portaves el que fos per rentar, planxar o reconstruir s’ho mirava, arronsava el front i deixava anar un... “Buenu deixa’l, alguna cosa hi farem. Mira, el penjaré aquí, juntament amb aquesta colla de vestits que m’han fet arribar des de Pedralbes perquè els renti jo personalment amb tot el carinyo del món, que això, tal i com està, no es pot pas rentar de qualsevol manera” i mentre hi clavava una agulla amb un tros de cartró amb el meu nom ho enllestia murmurant: “Sort que me l’has dut a mi, que aquesta peça a mans d’un d’aquests escorxadors de roba que hi ha avui dia no hagués fet pas bona fi”.
En Llobera no tenia gran maquinària, tenia la justeta. A diferència d’altres però, en Llobera barrejava el detergent amb grans dosis de “carinyo”. Un “carinyo” fet a casa, no pas d’aquell que vénen les senyoretes del club de Melianta.
Ja només per acabar, lamentar-me que l'equipació de l'Atlètic no hagi pogut passar per les seves mans. Qui sap, potser seríem liders de segona regional, ja.

Està arribant l'hora, tots a punt.

Plaestanyencs i plaestanyenques. Aprofitem la situació de desordre i desconcert econòmic per aixecar-nos en revel·lia fins a segregar la nostra comarca de la resta del món mundial. Un cop analitzats els recursos propis i les capacitats intrínseques del Pla de l'Estany, creiem que ha arribat l'hora de cardar el cotdepuny a la taula i engegar-los a tots a pastar.
Instaurarem fronteres i peatges des de Sant Esteve de Guialbes fins a Sant Miquel de Campmajor, de Riudellots de la Creu i fins a Fares. Ja n'estem fins el collons i després d'un exhaustiu estudi de viabilitat hem descobert que no necessitem a dingú més. El Pla de l'Estany gaudeix d'un alt potencial dins els diferents sectors econòmics. Tenim un saludable sector primari. La pesca mai ens faltarà. Aprendrem a marisquejar pels recs, a cuinar els crancs americans i els triops d'Espolla. Elaborarem fantàstiques salses per donar gust a la pesca de l'estany i fins i tot s'analitzen interessants vies d'exportació de gardis, blackbass, sols, carpes i tortugues.
No cal parlar de la ramaderia i agricultura. Tenim bestiar de dos i quatre pots de sobres així com tai verd per alimentar-lo. Només amb els aranzels de la Vadella Bencriada ens farem la barba d'or.
Tenim indústria de tot tipus. No ens faltarà ni caramels per la quitxalla, ni farina pels flequers, ni bombes per remenar l'aigua, ni cargols i bolanderes. De serveis pla que en tenim. La Teisa serà la responsable de vertebrar les connexions internes de la nova república. Connexions, d'altra banda, que seran renovades i millorades per la gent de l'AMSA, l’EPSA i Can SERRA de Camós. A l'Eden s'hi seguirà fent el que s'hi ha fet sempre i en Trull i la Viuda ens il·luminaran a tots plegats com també han fet sempre ara, però, sense l'afegitó tributari que els governs extracomarcals imposen.
Tenim la nostra ràdio i un parell de canals televisius per garantir la pluralitat informativa. Es preveu la conversió de la Revista de Banyoles a un nou model de premsa escrita comarcal i de publicació diaria.
Mitjançant una sessió plenària comarcal, s'aprovarà la nacionalització de la banca i de retruc també Construcciones Vallhermoso. Sota la supervisió i direcció d'en Jimmy de can Xavanet i un cop restructurada, s'instaurarà la nova Caixa del Pla de l'Estany i s'adjudicaran 500 vivendes de protecció oficial de recent construcció.
Cal també advertir a la Federació Catalana de Futbol i resta de disciplines esportives que tots els equips de la comarca abandonen els seus dominis de control per passar a formar part d'una sola lliga intercomarcal de la qual, els quatre primers optaran a competicions europees (2 Champions i 2 a la Uefa). També es preveu la creació d'una selecció pròpia que ens representarà arreu unta sigui.
Tan bon punt es posi en marxa tot aquest procés d'independència i autogestió us anirem posant al corrent. És important que tingueu en compte que són processos lents i complexos i que no són viables d'avui per demà sinó que poden tardar fins i tot quinze dies.No obstant, com a mostra d'autosuficiència aquest any hem denegat l'entrada a qualsevol firaire a Banyoles, doncs volem demostrar que naltros mateixos ens podem fer càrrec de la diversió dels més petits sense gratar tan la butxaca del pares.
Així doncs, hem decidit que a partir d'ara, l'Abulí i en Pepe del Basar Canàries són els nous responsables de les tómboles. L'Escatidor i la Brugada es faran càrrec de la parada del tiro. Adverteixo a infants de mà llarga que a partir d'ara la Brugui irà armada, o sigui que neu altantu amb el que rampinyeu. En David del Passeig és qui gestionarà la paradeta de les anelles i ampolles. No només es busca millorar substancialment la qualitat del servei sinó que es garanteix l'absència de productes alcoholics similars a l'aigarràs.
Enguany, per tant, s'ha vetat l'entrada a la gent del "mesón del Jamón" ja que s'ha decidit que s'instal·larà una fantàstica carpa per on cada dia passarà un dels nostres fabulosos restaurant i “santuaris de l'engreix a bon grat”.S'estan realitzant les gestions oportunes per contactar el retorn del matrimoni de la parada dels conills porquins. Són de la comarca i ja els tenim mig convençuts i conveniats amb Coll Verd per tal que reapareixin. Només sel's imposa que es canvii el nom als conills porquins. Prou de Rambos, de Suelens i Pameles. Ara els animalons han d'adoptar noms com en Ralita, en Flànaguen, en Feli, en Ponchones, Leru i altres personatges de la zona.
De les atraccions de sacsejades, garbellades de cappervall, trontols i xarbotades diu que se'n fan càrrec en Masdevall de les excavacions i en Bramón de les màquines. Es veu que ja ho tenen tot pensat. Garanteixen marejades, vomitades i pluja de calderilla com mai s'ha vist abans.Pel tema de la casa de la por i coincidint que amb la reestructuració de la banca el tema estarà una mica parat, els directors d'aquestes entitats seran els encarregats d'acollonir a grans i petits. Senzillament se’ls demana naturalitat, que facin al seu aire que el cangueli ja vindrà sol. Cal agraïr a l'Ajuntament de Banyoles que ens cedirà els serveis de la Policia Local i en Brillant per a la gestió de la casa del riure.
Estimats amics, això està en marxa i ja no s'aturarà. La comarca s'emancipa vint anys després com si d'una jove valenta i trempada es tractés. Qui sap, potser amb els anys les fronteres es bellugaran. Sempre cap enfora, annexant i absorbint pobles, contrades i comarques que frisant de ser dels nostres ens rebran amb càntics i banderoles. Qui sap, també, si algun dia es parlarà del Pla de l'Estany com l'antiga comunitat autònoma de Catalunya.

Comentaris a peu de carrer

La solució en això del daltabaix de Nova York i totes les borses del món, no ens les daran pas els economistes estirats. No, de cap de les maneres. Aquesta gent s'embossa amb gràfics, mandangues, teories i equacions embolicades. N'estem tips de sentir-los dient bestieses i parlant com si fossin xinos del flam. Ells són els que ho han cardat tot a can pistraus i ara vénen amb carregaments de xerrameca. En Vadó de Besalú va dir, d'una manera molt entenimentada, que això de la crisi era del cap, que entre uns i altres ens han cardat la por al cos i ara no hi ha manera de treure-la del cim. I el que abans d'ahir era glòria, dispendi, alegria, afartament, festa, xampany, cotxes nous i tot un carnaval, avui és por de la de l'home del sac. Com que ja no ens fiem ni de la nostra ombra, i volem respostes a les preguntes més complicades, hem decidit parar l'oreia i sentir a la gent del carrer. La gent del partit del sentí comú. La gent que n'ha vistes de verdes i de madures, que s'ho mira tot amb una distància encomiable. Hem sentit un carnisser de poble que una conversa deia "totes les pujades, tenen després baixades". Vet aquí. La confirmació d'un principi fonamental, bàsic, rotund. Les coses vénen i van. Després de la nit, ve el dia. Si ara fa calor, podé demà passat farà fred. Tot el que puja, baixa. Tal dia farà un any. Qui dies passa, anys empeny. La vida és així. Ve la tempesta, i se'n va amb la mateixa facilitat que ha vingut, i de seguit ve la calma, i tornem-hi. Per tant, economistes estirats tingueu-ho clar: la vostra xerrameca és inútil. Passarà el xarampió i la verola, la rosa i els galteres, i la criatura, novament, tornarà a sortir a jugar com sempre, tan campante, feliç com un nis. La resta quedarà per explicar-ho a la vora del foc amb una torrada amb ai. Bona tarda, germans!

Sense manies

He llegit en alguns posts la frase "aquest comentari ha estat suprimit per l'autor". Malament anem. Perquè el més normal seria que Xisca de Gardi esborrés comentaris inoportuns, favorables a la xerrameca liberal d'en Sala-Americanes-Martín i altres bestieses. Però no. Xisca de Gardi, observador antiliberal per excel.lència, permet tot tipus de comentaris. Fins i tot permetem les opinions d'en Samora, que ja és dir. Per tant, els autors que no s'estiguin de manies. Que escriguin. Que diguin el que els passi pels dellonssis. Que la censura la fa el Pentagon i no pas nosatres. Que escriure, encara que sigui a la tassa del wàter, és cosa important, fina, fa senyor, i totes aquestes coses. Que l'únic que suprimiríem són els dies laborals, les nits sense padrina, les lletres del banc i el vi estirat. La resta, ho permetem, faltaria més. Per tant, menys suprimir comentaris, i més viure la vida, que a Santa Maria ja toquen massa campanes fúnebres.

Banyoles oh yeah (II)

Els Kitsch, antes, es deien Dandies i a part d'en Costabella (en Lluís de Can Po) tenien en Cuervo que apuntava maneres. Eren un grup amb incògnita: la gent es preguntava si el cantant aixafaria o no la guitarra. Aquell preludi va ser un fonament dels Kitsch: els va fer jurar fidelitat a la música per damunt de la convenció, els va fer ser conseqüents, messells, directes, crus, incissius, sincers. Han estat, i són, un dels millors grups del sud d'Europa. En Bep, en Pairó, totes les incorporacions van donant més bales al carregador. El tambor de la pistola de Kistch segueix rodant amb una barreja de poesia i amenaça, no futur i lleugera esperança. Tot el que va sen després va ser forjat primer ens els dies tèrbols de Dandies. Els H H H (Harina de Huesos Humanos) van ser la contribució hard core de Banyoles, expressió d'un directe suïcida i sense embuts, lletres esmolades, ràbia, un grup fundacional, reverenciat, que no anaven a remolc de ningú perquè viatjaven en un altre òrbita. Un d'ells fa pintxos deconstruïts a l'Alde Zaharra de Donostia. Vet aquí. Banyoles norantaquè va ser una resposta musical i contundent al discurs oficial del 92, la demostració que hi havia una escena musical sense manies, amb mala llet, de part de bo. En aquelles llunyanes barraques van baixar els primers grups del País Basc i es van pensar que estaven al costat de Renteria. Un punk va sortir d'un bidó ple de cendres. Tot feia una olor carregada de maria de la bona. De cervesa de barril, de crestes, de ferreteria a les caçadores. Tots duiem un adhesiu definitiu "que se'n vagin" dedicat als autèntics culpables del malson del 92, a la gent del monopoli de la violència. Xuxu de Pus tabé aguanta, i lamentem la mort prematura d'un grup dur: els Pulmons Negres. I en tots els noms que falten un d'especial, uns amics de tota la vida i part de l'eternitat: els Isis que més endavant es rebatejaren a I-6. En Yani, en Ramon Quintanas, en Ramon Valero, en Balta, en Tomàs...el gran grup de pop que faltava per arrodonir l'escena de Banyoles. Es bo, però, saber que tot té una continuació i que els vells grups, com ha de ser, han estat substituit per noves formacions. Tot però comparteix una vella i remota febre banyolina que no és altra que la d'inventar el que sigui, però inventar.

Campanya contra el Black Bass?

Fan córrer, vés a saber si e vritat, que algun cap d'aquells que sempre treu fum, l'ha agafat contra el blackbass. Un peix que va arribar a tenir un bar de nit, i vaja bar de nit! Es veu que aquesta gent que pensa massa ha arribat a la conclusió que el blackbass és un peix que fa nosa. El blackbass ens en el va portar el senyor Darder ara fa una colla d'anys. A Banyoles hi havia ganes de pescar i a l'Estany només es pescaven calipàndries. En això, que el Senyor Darder i altres van encarregar-se de buscar peixicus que poguessin fer vida al nostre Estany. De tant contents com estaven els banyolins a principis de segle XX per l'arribada de pesca fresca es va organitzar la sonada festa del peix. I en Darder, de tot això, va fundar el seu conegut Museu. I del museu devem, si fa o no fa, la nostra fama mundial. Per tant, gràcies al Black Bass no només soms coneguts a tot arreu sinó que vam tenir un bar com Déu mana. Poca broma. Tots hem pescat a l'Estany. I gràcies als black bassos pescats hem pogut tornar a casa amb la galleda plena. Poca broma. Ara que no ens els vinguin a treure. Que el Black bass e de Banyoles de tota la vida i si convé en aquest ximple bloc farem una campanya que tremolarà cel i terra. Que vigilin amb la tradició! I que una cosa que té més de cent anys entre nosaltres ja és tradició. Per barraques de Banyoles anirem amb un adhesiu de "no em toqueu pas el black bass".