Des de Linz (Austria)

Hola familia.
Antes que res, dir-vos que en aquest escrit poden hi poden apareixer coses rares. Aquesta gent d´Àustria tenen els teclats d´ordinador ben esgabellats.
Ara ja fa aproximadament 24 hores que sóc arribat. Aquells irlandesos de Vilobí m´han dut amb una professionalitat i puntualitat espaterrant fins a un racó de món on fa molta fred, parlen molt estrany, els homes s´afeiten cada dia i porten barret i tot el dia es mengen dulces.
Hi vaig arribar ahir tarda-vespre amb el temps just d´instal-lar-me a l´hotel, anar a veure qui carda el cap més gros, sopar una mica i cap al llit.
Avui soc anat a visitar Mauthausen. Allà molts dels nostres s´hi van fer la pell i tot i que està ple d´estelades, senyeres i escrits en la nostra llengua, no he pas trobat dingú que sàpigua qui cony sóm. Ara, quan em pregunten d´on vinc ja els dic directament que sóc de Banyoles. Total, del que serveix a Austria dir que ets català...
En fi, família, vaig passant. De fet només he escrit per fer temps mentre s´escalfa la sauna de l´hotel, que l´han encès per mi i prou. Tapoc puc escriure gaire no fos cas que la parenta m´acusi d´explicar-vos més a valtros que a ella.
Abrigueu-me bé el C0mitè d´Orriols que ja se mßha constipat. I dissabte aneu tots a léstadi a cridar AMUNT ATLÈTIC!!!
Jo, si Déu vol, dilluns nit ja seré aquí. Demà marxo cap a Viena a veure si els entenc més, que dubto molt. Ja arriba a ser trist que un país hagi de fer servir la llengua del país veí. I naltros que no sabem què fer-ne de tantes...
Au, Aughfiehrdesen!!! (vol pa dir re).

La calipàndria

He replegat. Antes, quan era pitit i replegava una calipàndria la mare sempre em renyava: "ves sortint amb mànigues de camisa i moll, que has tornat a replegar". A diferència d'altres malalties, el refredat era una pena que seguia a un pecat venial. Sortir amb el cap moll, agafar un cop d'aire perquè es treia el cap per la finestra del cotxe, exposar-se als corrents d'aire, treure's i posar-se la roba sense seny, anar amb mànigues de camisa, fer el vestrús en hores intempestives. Sempre hi havia una raó fulminant, definitiva, categòria que justificava la calipàndria. A diferència de les passes que vénen i van, que s'encomanen i ja no hi pots pas fer-hi re, les calipàndries- segons la meua pare- portaven una culpa afegida: una badada, una temeritat, una aventura sense seny. La calipàndria, ho saben els metges, té un període d'incubació, seguit per una fase expansiva i un altre etapa culminant per acabar amb una baixada més o menys traumàtica. En termes ciclistes la fase d'incubació seria com traginar la bicicleta a coll del garatge fins al carrer. Es la fase més molesta perquè el pacient ja és conscient que ha replegat i l'assalta una tristesa més o menys peculiar: la melancolia del que se sap presoner d'un mal carregós i emprejador. La fase expansiva de la calipàndria s'assembla molt a quan intentem pujar amb bicicleta fins a Pujarnol. Una fase on a cada metre estem pijtor que abans però molt millor que el metre següent. Els esternuts volen, el carregament nassal explota, els mocadors no paren el raig incessant de líquids i mocs. No estem bé enlloc i només desitgem que l'atropello passi d'una vegada per totes. Després ve la fase que ja estem al cim i ens ve el mal d'ossos i el cansament, i la suor i una certa asfixia. La calipàndria ens deixa masegats però comencem a veure la fi del desastre. Ja no podem ni traginar la nostra pròpia bicicleta i el cap ja està tip de dolors, d'esternuts, de dies sencers plens de ragera i mocs. Finalment ve la baixada, la calipàndria deixa el pas a la tos, més o menys seca, i una mucositat groguenca i llefiscosa. L'última etapa de la calipàndria la passem acompanyats de camamilles i xarops. La tos de gos pot seguir-nos encara durant uns quants dies però cada cop estem millor, més destapats, amb el pit més obert, amb la sensació que ja hem deixat enrere la calipàndria. Però això sí: el més probable després d'una calipandria és comencem a preparar-nos per la següent. Llavors tornarem a sentir les veus de sempre "no si t'ha t'ho deia jo, has tornat a replegar, i mira que són punyeteres les recaigudes". Vet aquí.

En alerta constant

Fan córrer que he cardat el gos tot lo dia. Van ben etivocats qui em volia veure en magatzems comercials i altres temples de la venda. No. Tal i com us venia informant m'he posat a escriure la novel.la. Es una bogeria que surt tal com raja, una novel.la escrita a raig sense cap ordre i sense cap planificació pentagoniana. Acabaré l'última ratlla just a l'últim dia de termini per presentar-la i guanyaré, si el jurat m'ho permet, una bona morterada de calés. Ja tinc quaranta o cinquanta pàgines i la cosa no va para d'inflar-se, i botir-se, i créixer i embolicar-se com una heura. Està ambientada a Banyoles i en ambients xiscagardians. Els personatges resulten familiars. Entre escriure i escriure he tingut temps de jugar partits a la play amb el meu fill. Quasi sempre fem el mateix: juguem tres partits, ell en guanya un, jo en guanyo un altre, i l'últim l'empatem. Això sí ens tractem de tramposos, d'aprofitats i de comprar l'arbit. Tabé hem anat a la Catalunya Nord a comprar vi i d'aquest viatge en sortirà un comentari a part. Ja ho veieu, Xisca de Gardi no tanca ni per fer inventari, som una alerta constant al servei del país, la tradició i les bones maneres.

El pont que no és pont.

El bo d’en Sacutell pregunta si Xisca de Gardi ens n’hem anat de pont. Pel que en sé d’en Mastegatatxes, corre per la zona. Sé que dissabte a la nit es va vestir com els senyors i va passar un fructífera vetllada entre amics i croupiers. Jo no en tinc pas de galindaines per anar a llocs d’aquests i de ben segur que el Comitè d’Orriols diria que sóc massa ordinari per barrejar-me amb aquesta fauna. Del Llobarro de bosc, en començo a pensar que era una espècie de cometa Halley que va passar d’escallimpantes per Xisca de Gardi. Tant de bo m’etivoqui i no tardi setanta sis anys a aparèixer de nou. El Comitè es veu que porta tres dies perdut pel pentàgon de la compra compulsiva de Salt. Es veu que va de botiga en botiga i només reposa per entrar a un burguer i d’allà cap al cinema que hi ha. Ha passat un parell de cops per la bolera i au, altre cop de botigues. A hores d’ara ja s’ha fos la Visa, l’American Express de la feina. la Targeta de l’ACB, la de comerciants del Barri vell, i la de la feina de la seva dona. Fins i tot hi ha qui l’ha vist intentant pagar al Mc Donalds amb el carnet de l’Atlètic.
D’en Vaqueta no en sé res, però d’aquest no m’estranyaria que hagués fletat un vol xàrter fins a Hawai en busca de sol i relax. Dic Hawai com podria dir qualsevol altre lloc paradisíac que reunís els requisits de comoditat, alimentació i cobertura telefònica dignes de la seva presència. En resum, un lloc d’aquests que et marquen com un vedell i ja pots deixar la cartera a la tauleta de nit que enlloc et fan pagar re.
En Sacutell ja ho veieu, és l’únic que segueix al peu del canó i que un moment donat ens ha hagut d’estirar les orelles per haver-nos agafat uns dies de festa fora del conveni xiscagardià.
M’imagino que, en les dates que ens trobem, el Gallegu deu estar fent lloc, tan a casa com a l’estómac, en vistes del tsunami de viandes de les millors que les previsions més optimistes pronostiquen pels propers dies, si és que no ha caigut ja aquest pont algun ruixat en forma de tiberi.
I jo? Estic allò si mama o no mama. Des de dissabte a mija tarda estic força espatllat. Hi ha estones que sembla que milloro i d’altres que no serveixo pas per re del mal que em fot tota la carcanada. Estones de tos, estones de mal de cap, llavors m’animo i vaig a fer una timba al Mam però torno a recaure i arribo a casa mig de juneis i ja hi tornem a ser.
En fi, espero millorar aviat del tot, doncs dimecres al mitdia m'esperen a Vilobí uns senyors irlandesos que em duran fins a una país de valsos i panets. Espero escriure tabé des d'allà. Bona reentré a tothom.

Amb la ràbia per davant

En aquest nostro món, tothom té les seves manies. Vindria a ser allò de que "Cadascú és com és" que s'acostuma a dir.
Dins el catàleg de particularitats de tot individu hi ha una secció destinada a les respostes viscerals desproporcionades. A les estanteries d'aquest departament s'hi guarden aquelles coses per les quals hom tornaria a engegar crematoris i camps de concentració, reinstauraria la pena de mort i les execussions públiques a les places majors.
Aquestes "coses" acostumen a ser petites fotileses capaces de despertar els instints més rabiosos. Jo, que prou rabiós ja de mena em considero, en pateixo unes quantes.
Una d'aquestes coses que em fan treure barrumera per la boca són els amos de les motos que xorden les orelles. La mare que els va arribar a parir colla de burros, els hi faria mal. A ells i als seus pares, perquè ja em diràs si els primogènits d'aquesta quitxalla no en tenen culpa. Si els que viuen a la puda senten arribar el nano tot just sortir del Climax. Ho saben i sovint ho financien. Perquè insisteixo, no és que molesti, és que creuar-te amb ells carda un mal de peies que et tornes boig. I jo em pregunto: Com collons poden anar amb aquesta moto pel món sense quedar sords ells i no caure'ls la cara de vergonya? Re, a pendre pel cul, ells i moto a la foguera.
Natra cosa que em fa sortir el nazi que tots portem a dins és la gent decideix unilateralment que ELL tindrà un animal i els altres el patirem.
T'en vas a córrer a l'estany, tens la mala sort de creuar-te amb un individu amb el seu llepon ben deixat anar. Aquest se't entravessa o et segueix i se't enganxa a la cama. Clar, comprendreu que com que servidor és de bon atrapar no cal que sigui un Galgo, vaja, però és llavors quan la ratassa de l'amo somriu i et diu: "Tranquil, que no mossega". Amb la més rabiosa de les mirades i amb tota la mala llet del món, entre bufets i flato li contestes :"No mossega, però emprenya. I vostè també!".Arribes al teu cotxe i et trobes les rodes ben pixades. Les teves, si, perquè l'amo de la bèstia ja vetlla prou perquè no es pixi a les seues, per no parlar ja de les tifes. Els pensaments posteriors a una trepitjada de tifa són la màxima expressió de la visceralitat i l'odi contingut. Jo crec que poca cosa hi hauria més perillosa que un paio carregat de granades just després de trepitxar una merdarada, ja sigui d'animal de dos o quatre potes.
Lloros que criden com bojos, gats de veïns que decideixen viure a casa teva, rodwailers tancats a una terrassa de tres per dos... Tota aquesta fauna són, després de mi, les grans víctimes d'una colla d'energúmens a exterminar de forma cruel. Jo els fotria dins una gàbia amb morrió i un collar de punxes, com a mínim.
Ui, si hagués d'explicar totes aquelles coses que em fan posar malalt de mala manera no acabaríem mai i en Mastegatatxes cada vegada que em veu em botzina perquè m'enrotllo massa. És així de simpàtic per naturalesa, tabé aquet.
En fi, dingú s'escapa d'aquestes coses, i segur que hi ha gent a qui el faig ferir jo, però qui negui que algunes misèries del conviure que li fan bullir la sang i li causen horticària és que és un collons de mentider i per tant per mi tabé, a la foguera amb els altres. He dit.

La veritat

Anem a dinar a Can Mià de Palol, un lloc de cuina de part de bo, pel camí en Mastegatatxes parla de Fiasco. Per qui no ho sàpiga Fiasco és un filme de l'Albert Serra abans que es convertís en el Director Comercial. No l'hem pas vista però ja sabem que els actors trebaien molt bé i que és una obra de mestres. Pel camí anem veient com fan això del TGV. En Mastegatxes parla per telèfon amb auriculars: fa el seu efecte. En Tallaferro, l´únic xiscagardià que tenim del call jueu de Besalú, va parlant i quasi no l'atrapem què diu. Soms tres i hi ha vint converses com a mínim. Arribem al palau del Rei del Rostit. La fortificació està vigilada per tot un arsenal de bèsties: si l'enemic hi va de males serà aniquilat, liquidat i trinxat per un exèrcit de pintades, colomins, pollastres, cabres i porcs senglars. Poca broma. El rei del Rostit està ben vigilat. A l'entrada d'aquest palau destaquen sis estrelles. No s'hi posen pas per poc. Sis! El doble que tota aquesta patuleia que diuen que són "xefs". Aquesta paraula és ben estrambòtica: xef, sembla el so d'un peu trepitjant una tifarada de vaca, o d'una veixina explosiva llançada per algú que està enfitat. Xef és una paraula horrorosa, criminal, pentagoniana. Davant la porta del palau del Rei del Rostit hi ha un poema escrit en castellà que és una oda a la senyera. No ens recordem pas del nom del seu autor perquè tenim memòria de gardi. El cas és que entrem cap dins. Les parets del palau són d'un negre de sucarrim: estem a l'essència, al cor, dins l'esperit d'una casa de pagès de tota la vida, poca broma, ens hauríem de descalçar i caminar amb esclops per anar bé. Entrem a la sala i podríem recordar tota la memòria i totes les petges dels nostres avis, besavis i rebesavis. Hi ha uns forasters, semblen de cap amunt, que mengen allioli untat en el pa com si mengessin mantega. En Mià és permisiu, un altre els hi hagués cardat una plantofada. En Pere ens fa passar fins a la nostra taula que és just davant un bastarral de foc. Sento la calor i la flaire del foc a terra i penso en els meus temps petits, quan feia les torrades davant el caliu. Cagom la puta, estem a casa de veritat i no ho sabem. Demanem el fato i en Pere ens serveix les millors patates de la Deu que en Tallaferro ha menjat mai. I en Mastegatatxes i jo, fins i tot. Tot e' bo. La pintada és excel.lent i les costelles de cabrit són com si fossin un pastís. Cagom redeune. En Pere, entremig ens porta poemes, notícies de premsa, comentaris. Aquest home no para. Jo penso que en el fons és com si estigués a casa dels meus parents de Falgons. A Can Gifra de Falgons menjant cargols en una casa que fa olor de caliu, on les pedres suen sucarrim i on les galtes es van envermellint a mesura que passa el menjar, la vida, la conversa i tot plegat. En Pere i en Miquel ens porten ratafia i pastissos. Si això és guerra que no vingui pas la pau. Quan sortim, mirem de reüll els forasters: encara són asseguts a la taula. Al seu país ja soparien i aquí han esmorzat, dinat, berenat i sopat. Potser recorden també els seus avis, potser recorden cuines velles i de veritat, parets de sucarrim, quadres feréstecs, cuiners poetes i poetes que fan de cuiner, i poesia en forma de costelles de cabrit, i prosa en forma de pastís regat amb ratafia. L'últim passatge: en Pere ens ensenya un quadre seu sobre la vida. Tot el que hem vist és un quadre sobre la vida, la vida del Pla de l'Estany vigilada i protegida pel rei del rostit. Agafem el cotxe i tornem cap al Pentagon: trens d'alta velocitat, mats, autopistes, autovies, portland, fressa, gent beneita. Però ja ho diu en Pep: "aquest país no l'anyocaran pas mai". Darrera tota la mentida del progrés, hi ha la veritat. I la veritat l'escriu un poeta que és rei i que fa rostits.

Viatge infernal

Se m'acusa de no haver estat present en el derby. Aquesta acusació l'ha esbomba algú que només ha de travessar la carretera d'Olot amb les mans a la butxaca i un farias a la boca. Que gratuït que és xerrar pels descosits. Evidentment no vaig poder ser en el partit somiat. Però és que vaig ser víctima d'un viatge infernal. Un torb, és a dir una tempesta furibunda de neu, va sorprendre'm a l'altura de la Costa de l'Alou. En un tres i no res el camí va colgat de neu i no es veia un burro a quatre passes. La meva fe en l'Atlètic va fer que continués un viatge infernal i temerari. Vaig abandonar el cotxe amb la destral a la mà i en el bosquet de Panedes vaig tallar quatre pins per fer un trineu. Els gossos els vaig arreplegar de la urbanització Els Escuts: un rotwailer, un pastor alemany, un gos de cacera, un petaner, un canitxe, un gos d'atura, un pastor irlandès i un gat (no vaig poder arribar a vuit gossos i vaig conformar-me amb un siamès) Construït el trineu vaig començar a lliscar fins a Llagostera. Seguia nevant sibèricament i prosovièticament. A Llagostera ens vam trobar la soca d'un arbre caigut. Quan procedia a retirar-lo gràcies a la força que Déu nostre senyor m'ha donat vaig adonar-me que aquella soca era part d'una trampa nefasta. Un parell de bandits van saltar-me al cim. La lluita va ser atroç i per més inri vaig adonar-me que el rotwailer i el pastor alemany es posaven de la part dels assaltacamins. Sort del siamès i del gos d'atura que van lluitar heroicament del meu costat. Després de mitja hora èpica i cruenta, vaig aconseguir reduir els dos lladres però ja no podia recomposar el trineu: bona part dels que havien de tirar jeien esqueixats sobre la neu. Vaig continuar a peu, la fatiga i el fred començava a apoderar-se de mi com si jo fos un apèndix de l'expedició mortal d'Scott al pol nord. A l'altura de Cassà un altre peripècia va venir al meu encalç. Ara era un os rus, una bèstia afamada i de mides gegantesques, alçat sobre les seves dos potes anava movent les urpes amenaçadorament. Els seus xiscles eren avisos fatals. Brandant el ganivet d'explorador a una mà vaig abalançar-me sobre ell. Va ser una baralla desigual però en el moment que enfosava la seva bocassa en el meu cap, li vaig clavar la fulla del ganivet a l'alçada del pit. Va caure esternaiat a terra. Vaig adonar-me que algú havia alimentat aquella fera amb xocolata desfeta: car tenia restes d'aquell beuratge als llavis. La meva fe atlètica seguia inalterada i masegat i mig ferit vaig continuar el viatge a peu. A l'altura de Llambilles vaig esquivar els trets d'una torba de tàrtars que havien cremat el poble. Vaig adonar-me que un d'aquells tàrtars duia una jaqueta marcelino. La desolació era tremenda. El paisatge devastat i sucarrimat produia una estampa tan tràgica com infame. Què més podia passar-me? Notava un principi de congelació a tot el cos i notava com el meu cap no responia amb claredat. Arribant a Girona vaig haver de travessar un campament de tropes napolèoniques, en el moment que afusellaven tres espies, dos capellans i un guerriller. A la fi, vaig entrar a l'autopista amb un cavall robat als gavatxos. Si galopava fort encara arribaria a temps al partit. El cavall va ser abatut per un míssil nuclear coreà a l'altura de Palol de Revardit. A la Mota vaig intentar aturar una Teisa però el conductor lluny de frenar va fer una maniobra brusca per atropellar-me. Juraria que havia vist aquell tipus un altre vegada. Vaig fer tot el viatge agafant-me com podia a la part de darrera de l'autocar. Però tenia els dits mig congelats per culpa de la nevada i no vaig poder resistir gaire estona. A Mata vaig caure. Vaig arribar a Banyoles arrossegant-me per terra, deshidratat, confós, masegat, rostit. Banyoles havia quedat al marge de la neu, dels atacs dels tàrtars, de la invasió francesa, dels ossos, del bandidatge. El sol resplendia i les cares de la gent eren d'una normalitat absoluta. Vaig entrar al camp de fútbol quan el partit feia deu minuts que havia acabat. Una ànima caritativa em va recollir i em va portar a les Carmelites. Aquella ànima va mostrar-me una foto reveladora: la d'un tipus vestit amb un jersei marcelino que remenava una cassola de xocolata desfeta. Era el mateix tipus que conduia la Teisa que havia intentat atropellar-me, que duia el jersei marcelino d'un dels genets tàrtar, que segurament havia remenat la xocolata desfeta que havien begut els dos ossos. Ja el coneixeu. Es el fatxenda que m'acusa de no haver presenciat el partit i que va orquestrar tot l'infern que va presidir el meu viatge.