Divendres

Ha arribat divendres, gràcies a Déu.
Fent esment a la millor de les frases pronunciades mai en el món de la política:
YES WEEKEND!

Savis Locals

La noia de Can Teixidor del Terme escrivia una anècdota il.lustrativa del nostre savi local l'arxiver. Una anècdota que l'emparenta amb un altre savi local, el senyor Butinyà. Un diumenge de Sant Martirià el senyor Butinyà va sortir de casa seva i, trico-trico, amb aquell caminar espasmòdic de tots els Butinyà va arribar fins les Cases Barates. Allà es dirigí a la Casa del Cronista i va trucar tustar la porta dels Parrasa. El cronista obrí tot esguardant el senyor Butinyà a través d'aquelles lents prodigioses que s'entintolaven amb un nas característic. "Si no és molestar, vinc a veure els goigs del nostre patró que vós tan zelosament guardeu". En Rigau el va fer passar cap al seu gabinet: un despatxot petit i ple de fitxes que es situava en el cor d'aquella casa. El senyor Butinyà es tancà en aquell despatx observant una de les seves passions: els goigs del sant patró. El temps s'esmunyi pel rellotge dels Rigau. I va tocar l'hora del dinar familiar. Els Rigau, com totes les cases de Banyoles, aplegaven tota la família en el dinar de Sant Martirià. Es van asseure i van començar a dinar. Mentrestant, el seu hoste, seguia immers en el repàs dels goigs, aliè a la festa, a la xerrameca dels comensals, a l'olor fascinant del rostit o dels canelons. A mig dinar el cronista va fer cara d'estupefacció "Tafot, el senyor Butinyà!", exclamà i tot seguit corregué cap al despatxot per rescatar el savi de la seva passió. El senyor Butinyà tornà a la superfície terrestre i s'adonà que també ell tenia un dinar familiar, i un rostit, i una família que segurament l'estava esperant amb un xic d'ànsia. Estem segurs que si el Cronista no l'hagués avisat, el senyor Butinyà s'hauria saltat tota la festa contemplant aquells goigs. Es el que tenen els savis locals, com l'arxiver tancat a Can Teixidor del Terme, res pot aturar-los, poden saltar-se àpats, poden aïllar-se del món i de la comarca, el seu únic nord és el repàs a la petja dels nostres dies passats.

Les caniques

No suportaria veure acabar-se el món sense haver deixat un escrit sobre aquest joc que tanta companyia, emocions i coneixements m’aportà durant la infància.
Jugar a caniques, perquè a Banyoles es juga a caniques i no a bales, et convertia en un expert en logística i estratègia, un especialista del filar prim, un ebenista de la punteria i una autoritat en el món de les apostes. Els grans entesos en el món de les finances i valors d’alt risc com en Jimmy de Can Xavanet de ben segur que de vailets foren reconeguts plomadors de caniques de la seva escola i barri.
Perquè jugar a caniques no és tan senzill com pugui semblar o no ho era abans, almenys. Aquest joc tenia un propi argot que no només s’havia de conèixer sinó que calia dominar-lo i fer-ne ús de cada terminologia en el seu moment precís.
Quan es jugava en equip i el teu company tirava, per evitar matar-te a tu s’afanyava a dir “riskins per...”. Riskins era una paraula màgica immunitzadora que pronunciada juntament amb el teu nom et convertia en immortal per aquella tirada. Però per poder dir això el jugador en qüestió havia pronunciat prèviament l’expressió “tot plegat” que l’habilitava a fer servir, només per aquella volta, tot un catàleg de possibles ajudes, cadascuna amb el seu propi nom. Els problemes venien si abans de tenir temps de dir el “tot plegat” un contrari se’t avançava amb un “retvalguin” Aquesta paraula era com un malefici que et castrava de possibles conjurs deixant-te només el “pam net” com a possible ajuda.
El “tot plegat” et permetia dir coses com “net” que t’autoritzava a aplanar i desbrossar tot el camí des de la teva canica fins a la del rival a batre. El “pam net”, en canvi, només et donava dret a netejar-ne un pam tot seguint el radi de l’esfera pròpia.
Una de les armes més usades al joc era el “canvi de bola em valguin”. Era llavors quan entraven en joc les purròmpies de tot tipus de tamany. Quan eres tu qui anaves a la saca contra altres canviaves la canica de dimensions estàndards per una coixinet, a poder ser de la nau Enterprise. Del contrari, si el que et convenia era fer-te fonedís als ulls d’un agressor la canica oficial era substituïda per un balí d’aquells pitius pitius d’escopeta de pistecs.
En fi, les caniques. Un joc sense piles que no causava diòptries, que no quedava obsolet ni hi havia instruccions. Si mai arribo a l’edat oficial per ser membre de “l’hogar del jubiliat” cardaré al contenidor tot aquell grapat de boles de petanca i tot darrera el cartell que en determina l’ús de la zona i convertiré aquelles sorreres en l’estadi oficial dels canicaires de la comarca. Fèquits que ho faré.

L'Arxiver

En Josep Grabuleda, en Jep com jo li dic o l'arxi com molta gent l'anomena, és un savi local. Hi ha els savis pollastres i els savis locals. A un diari ultracomarcal i ultralocal com aquest només ens interessen els savis locals. En Josep Grabuleda té en el seu cap una calaixera d'anys. A cada calaix, un any. I a cada any un munt de fets i de noms, d'embolics i guerres, de traïcions i tempestes. Si li convingués a en Josep Grabuleda podria escriure pel cap baix quatre-centes mil novel.les barates d'aquell en Shakespeare. A Banyoles ha passat de tot: tenim quinze o vint reis Lear, un mínim de dos-cents Macbeths, un fotiments d'Othelos, i no sé pas Hamlets. Això sí: parlen d'aquí i com aquí parlem. En Jep els té tots al cap i fa ressenyes històriques del que som i d'on venim, si és que venim d'algun lloc. En Jep és com l'Olivas però havent passant pels estudis universitaris. Té un front prodigiós i és que allà a dins hi cap tota una comarca. A en Jep no se li escapa pa' ben re. L'altre dia vaig anar a la ràdio amb en Xena i en Jep repassava els costums i els vicis d'una família de Banyoles: erem al segle XVII i ell podia donar-ne detall com si fossin els seus veïns. Hi ha qui no sap ni com es diuen els de davant de casa seva, en Jep pot remuntar-se al segle que faci falta i pouar xifres, dates, llegendes o mitges veritats, documents i gosadies, gestes, malvestats i tota classe de fruits de la condició humana. El savi local és això: un home reposat, podenrat, dedicat i capbussat en l'estudi, que s'endinsa en el bosc del passat per portar-nos la llenya dels nostres orígens. Sense aquest combustible, passaríem el fred dels que no tenen identitat, dels que no saben ben re, dels que per no saber no saben què hi fan per aquí. A mi que no em treguin en Grabuleda i els nostres savis locals. Visca el nostre arxiver i la gent que són com ells. Perquè tots plegats són com nosaltres. I visca nosatres i els que són com nosatres. Vet aquí.

La Clara és de fiar. Tinc un regal

Xisca de Gardi té un regal. De fet qui el té sóc jo. La setmana passada vaig ser informat que a l'Ateneu la Clara havia deixat un paquet per a nosaltres. Com que em venia de pas d'anada al Taller de Música m'hi vaig arribar. Efectivament, un paquet dirigit al Comitè d'Orriols, Sacutell, Llobarro de bosc, Vaqueta i a mi mateix m'esperava a un calaix sota la cafetera.
La qüestió és que jo tinc el regal i no em sento autoritzat a obrir-lo unilateralment. Divendres el volia portar a la cita amb el Comitè i en Mastegatatxes però se'm en va anar el sant al cel.
Espero instruccions clares al respecte. Mentrestant i sempre i quant la curiositat em permeti mantenir l'intriga restaré com a centinella de la paraula complerta de l'amiga Clara.

Jo també sóc una romaguera.

Que serveixin aquestes paraules d'homenatge a un dels més maltractats col·lectius (si és que així decidiu anomenar aquesta gent) que de forma inmerescuda se li ha penjat l'etiqueta de pesats, palisses i xafarders. Gràcies a les romagueres la gent arriba a casa sabent alguna cosa més del que sabia quan n'ha sortit. Son gent que donen color i salsa a la vida. Adornen la grisa monotonia del dia a dia tot aportant intriga i espectacularitat a la pobresa de les quatre coses que passen al poble.
A les romagueres se'ls fa culpables de retards i descuits però sempre a l'esquena. Encara no he vista mai a ningú dir-li a una persona a la cara que és una coi de romaguera que l'està fent arribar tard i que per culpa seva ja no recorda què coi havia de comprar. Per no veure, no he vist mai dos persones parlant i n'he estat capaç de distingir-ne la romaguera de la víctima. Mai he vist cap lipotímia ni tan sols badalls a mija vorera a causa d'un a tabarra de dimensions catastròfiques. Perquè no, perquè no hi ha ningú, o quasibé, dedicat a amagar-se per les cantonades esperant sigilosament l'aparició d'una presa per cardar-li la tarda enlaire i fer-li guanyar un ruixat a la feina o de la parella. I no hi ha ningú perquè cadascú de nosaltres és una romaguera en potència. Qui més esquerp es mostra, aquell que va pel carrer ajocat d'espatlles o tapat amb una bufanda, un altre dia surt dispostat a establir tertúlia fins i tot amb els semàfors. Per tant, per justícia reclamo la supressió de l'expressió "m'he trobat una romaguera" per la "d'he estat romaguerejant amb fulano de tal". Almenys a Barcelona donen les culpes a rodalies que és una cosa freda, inerta i sense sentiments. Què més voldrien ells que tenir romagueres, però allà pobre gent dingú es coneix pels carrers.
Tots sabem els que es fa durar un face to face, una tertúlia o un simple encreuament amb un palisses, així doncs si arribem tard per una conversa és culpa nostra. Dos no xerren si un no vol, i si cal obriré una causa al Fesibut: JO TAMBÉ SÓC UNA ROMAGUERA.

Represàlies?

Divendres sortint del Mirallac de veure en Xena, per cert no va aparèixer, jo no les tenia totes. Em va quedar un no sé què dins que em va fer dubtar de que pudé no ho havíem acabat de lligar tot prou bé. Enteneu-me, tinc clar que vàrem dir tot el que volíem dir i encara més, el que era de vital importància que fos explicat a la gent de casa, doncs la putrefacció que ha assolit el món del periodisme fa necessària la intervenció de cronistes incorruptes i amb mans lliures capaços d’il·luminar tots els angles foscos del dia a dia mundial i de la nostra comarca per extensió.
Es va fer palès que aquella va ser una intervenció pensada, treballada, endreçada i basada en un estricte rigor tant en continguts com en formes, però les sospites en forma d’intuïció de divendres s’han confirmat i convertit en proves més que evidents avui diumenge tarda.
Un grapat de males cares, dos multes de la policia local en menys de quinze hores entre elles, a l'Atlètic ens van robar un altre partit, la duresa del pa que m’han venut a la fleca, la fredor del cafè amb llet fet a la plaça i la negativa del caixer automàtic ja no a donar-me diners, sinó a tornar-me la targeta, fa pensar que el divendres vàrem trepitjar l’ull de poll a algú massa important.
Començo a intuir que l’absència del conductor de La Tribu no va ser casual sinó una part més d’un entramat molt ben orquestrat amb finalitat de treure’ns (almenys a mi) de la circulació. No us sabria dir si per complicitat amb l’emboscada o per declinar-ne responsabilitats però en Xena se’n va rentar les mans i fins i no descarto que la setmana que ve s’excusi inventant-se un suposat segrest per part nostre. Si així és, no tindrem més remei que declarar que a nosaltres ens van drogar. Per cert, és l’últim cop que m’assec al costat del Comitè d’Orriols. Talment com una cantina de llet al costat d’un petit suís.