Indústries de proximitat I: els ultramarins

Antes, o abantes, a cada carrer hi havia un ultramarins. Ultramarins és una paraula sensacional que ens remet als temps que els catalans ens passejàvem per l'Havana com els banyolins ens passegem per Mas Palau. Ultramarins volia dir cafè, xocolata, potser tabac, i qualsevol substància que ens feia arribar de l'altre costat del mar. I per això van sortir les botigues que, amb uns certs fums i una certa vanitat comercial, van posar el nom d'ultramarins al seu establiment. Llavors no hi havia aquesta cosa grotesca que són els súpers, i que Xisca de Gardi farà tancar tan bon punt ens fem amb el control de la situació. Tancarem els súpers perquè són "llejos", són ordinaris, són impersonals, són freds, són del Pentàgon, i tornarem a ficar les velles botigues d' ultramarins on la gent anava a comprar, ai senyor, una unça de formatge, una lliura de mongetes, un parell d'arengades, un pot de mistol i cap a casa. A l'endemà, amb la mateixa parsimònia, la gent tornava a la botiga i comprava un corte de vainilla i xocolata, una bossa de fideus i es feia molrar una mica de cafè. I així anar fent, i de casa cap a la botiga, i un cop a la botiga vinga tertúlia i vinga xerrameca. T'hi podies passar mitja vida per comprar un tall de catalana o per agafar el pot de Persil que la mare et feia comprar. Perquè la vida, a les botigues d'ultramarins o comestibles, s'aturava. El temps s'estirava com un dia d'estiu, les hores circulaven a poc a poc com els vells carros, i la pressa era una cosa americana i de les pel·lícules. Ara, no, ara la gent a tall de boig, a cop de cotxes, a agafar carros immensos i omplir-los de coses inútils, vagues, insubstancials. I a fer cua, amb el xandall perquè als súpers si no hi vas amb xandall sembla que no hi ets tot, i a agafar cent mil bosses i omplir-les amb el que has comprat, i llavors quan descarregues tot l'arsenal, t'adones que falta una unça de formatge. I et quedes sense formatge perquè a la cantonada de casa teva ja no hi ha l'ultramarins. Ja no hi ha ca la Valentina o Ca la Francisqueta. No hi són, i no pots anar a peu, amb una esgarrapada, a comprar el que et falta. I amb el xandall posat et quedes a casa, assegut, amb cara de pàmfil. Com que tot això és un desori, i Xisca de Gardi no es deu a les grans superfícies sinó a la gent de part de bo, el dia que ens fem amb el control de la situació anirem al Passeig de la Farga i farem tancar totes aquestes misèries. A la gent que hi treballa els donarem l'oportunitat de posar un ultramarins a la cantonada. I llavors tindrem l'Havana a tocar de casa, i podrem comprar amb unces i lliures, i tal dia farà un any que el món ha recobrat una mica de senderi.

Estiu. A Roma, a veure el Papa. (Vells viatges (III)

Ben mirat, aquest escrit l’hauria d’haver encapçalat així: A Roma a NO veure el Papa, ja que durant els anys que vaig anar a Roma, per més que allargués el cap per veure’l no ho vaig aconseguir mai. Era tanta la multitud que hi havia a la plaça de Sant Pere del Vaticà que només el podien veure els de les primeres files. Una de les persones del nostre grup va poder arribar fins davant de tot del cadafalc i “tocar” el Papa  estrenyent-li la mà. Aquest banyolí, que celebrava les seves Noces d’Argent, va estar tots els dies del viatge a Itàlia acariciant-se la mà. Semblava un miracle. Va ser l’any en què el president dels Estats  Units, Jimmy Carter, va ser rebut en audiència papal, i la multitud aplegada a la plaça de Sant Pere, amb una gran paciència hagué de suportar una calor horrorosa. Jo mateix vaig quedar amb els peus ben escaldufats. “Aigua!, aigua!”, demanaven alguns. Fins i tot aquell  home de Mata que anava tot el dia amb les mans plegades tapant-se el cos. Al vespre, a l’hotel,  vaig dir-li perquè anava tot el dia amb els braços plegats, i em va treure de dubtes quan em va ensenyar un bon grapat de lires italianes cosides a la samarreta. “Oh, s’ha d’anar “al tanto”, perquè diuen que corren molts lladregots!”.  Tothom estava mig espantat dels  “ladronis italianis”, que eren  per tot arreu, fins s’havia de vigilar davant dels venedors de les tires de postals ja que si badaves una mica, tururut dotze hores, ja te l’havien fotut.  Jo era un aprenent de guia, el segon. El primer anava davant de tot aixecant sempre la guia verda de la Michelin i jo, a darrera amb la Michelin vermella arreplegant a tots els que quedaven ressagats. Havies de vigilar molt perquè si badaves una mica, ja se’t ficava algun dels nostres dintre una botiga o entrava en un magatzem,  i malament si s’enfilava a les escales automàtiques. Ja l’havies perdut!. En aquells anys, l’automització de les escales era una novetat, i a tots ens semblava que pujàvem a la glòria en “caballitus”.  Fent seguir i empenyent la colla de turistes banyolins com si fos un ramat d’ovelles – bee, beee!- anàvem d’Herodes a Caifàs explicant la història de Roma a les encuriosides persones: els hi descobríem l’art escultòric de Michelangelo, el pictòric de Rafael o l’arquitectònic de Bernini, el grup seguia amb lleugeresa i alguns s’atrevien a pujar per les estretes escales cap a la cúpula del Vaticà mentre els hi explicava que també les havia  pujat aquella rossa descomunal que es deia Anita Ekbergh en el film de Fellini “La dolce vita”.. Tots baixarien a les catacombes de Sant Calixt, es perderien per les Galeries del Museu i es retrobarien a la Capella Sixtina; alguns posarien la mà a la Boca de la Verità fent xisclets, altres s’agenollarien pujant l’Escala Santa, posarien els ulls en blanc contemplant la Pietà i s’escandalitzarien amb les banyes del Moisès, ja  que ningú entenia com carai el Moisès portava banyes. Al Colosseu s’espaordirien pensant en els cristians devorats pels lleons, i al capvespre érem tots els que devoràvem menjant com lleons  pasta asciutta, lasanya, pizzes i spaguetti. A Florència les dones coquetajarien emprovant-se paioles i regatejarien comprant els panetones de panses i pa de pessic... De tornada cap a Banyoles endreçarien les bosses de records plenes de figures de llobes, David’s, torres tortes de Pisa i Sant Pares plastificats... I les dones  s’asseien contentes a l’autocar cantant les velles cançons renovades amb les recentment apreses, des de “Las muchachas de la plaza de España” al “Oh, rivederci Roma” que entonaven i refilaven amb la nostàlgia dels agradables dies passats que s’anaven allunyant strada enllà, mentre en el darrer comiat a la bella Itàlia es passava per la ciutat d’Albenga,- bisbat que fou del que segles enllà hauria de ser patró de Banyoles, sant Martirià-, on algú encetava els Goigs del Sant que retronaven per tot l’autocar. “L’any que ve hi  tornarem”- dèiem.  I tant que hi tornarem. Hem de mirar si podem veure el Papa”.  “ I si no el veiém, és igual- em deia una veïna arrepapada al seient de l’autocar- a mi no em fa res anar a Roma i no veure el Papa; al cap i a la fi ja l’he vist. Veure el Papa a Roma no té cap importància. El que de fet en té és veure el Papa al camp del Barça. Això si que és una cosa única!”. I veritablement tenia raó. A partir de llavors, a l’autocar tot era pilota. El setembre era a les portes i ja només es parlava de futbol.

Vells i bells viatges d'estiu (II) - Dolça ingenuïtat.

No va ser fins a la dècada dels anys 7o del segle passat quan em vaig convertir en guia de viatges per Europa, i molt especialment a Itàlia. Érem una colla d’entusiastes que ja des de primers d’any preparàvem el viatge en el  que durant 15 dies hauríem de recórrer les terres europees de França enllà (les terres espanyoles les deixàvem per la nostra jubilació, quan amb els Imserso ens hauríem de posar en fila per emplenar plats barrejats amb totes les “delícies” de la cuina de la pell de brau). A Itàlia hi anàvem a menjar pasta acciutta, a posar-nos de gairell per contemplar la torre torta de Pisa i per anar a prendre el sol a la plaça del Vaticà esperant veure al Sant Pare. Eren els temps en que es deia que a Roma s’hi havia d’anar a veure el Papa. I amb aquesta il.lusió pujàvem a l’autocar de l’Olivet cantant amb alegria. Eren uns anys en que es feien molts viatges col.lectius, uns anys en que ja es començava a estendre la xarxa turística de les agències de viatges. A l’autocar tots ens coneixíem. Érem gent del poble i de la contrada. Aleshores era una novetat anar a l’estranger. Alguns dels viatgers ens deien que sí, que ja hi havien estat a l’estranger, i només ens   parlaven de Lourdes, que era un viatge de gent que feia guardiola durant mesos.

Una de les coses més agradables que tenien aquells viatges a l’estranger era precisament la bona convivència, la companyonia que hi havia entre tots,  gent de totes les edats. Perquè allí s´hi trobaven joves i grans, tots interessats per conèixer uns països desconeguts. Des de l’ingenu al més encuriosit. I era bonica aquella ingenuïtat i curiositat dels viatgers per a contemplar-ho tot, per a divertir-se i respectar-se mutuament. Com aquella ignorància ingènua de dues dones d’avançada edat que, en arribar vora Marsella i veure l’indicador a l’autopista, deien ben convençudes: “Mira, ja hem arribat a Marbella!”; i la confusió d’aquell matrimoni que es despistava amb la paraula “capuccino” confonent- la amb “bambino”, i el marit, que volia anar a prendre un cafè, amb tota la innocència deia a la seva esposa: “Noia, anem a fer un bambino?”, o la curiositat d’aquelles tres dones que queden parades en veure les destrosses del Fòrum romà i pregunten estupefactes: “Vàlguem Déu, que ha passat aquí?”, a la que responia el bromista de torn “Ha estat el temporal d’aquesta nit”, i  les dones, que a la nit passada  mentre dormien s’havien despertat en sentir els trons de la tempesta, s’ho creien amb dolça ingenuïtat; o aquells altres que en la ruta de la Roma moderna, veien des de l’autocar a un conjunt musical damunt d’un cadafalc i atabalaven durant tot el dia que volien anar a ballar sardanes. Deliciosa, ingènua ignorància la d’aquelles velles glòries simpàtiques de la tercera edat, admirables supervivents de les excursions a Santa Afra i Canet de Mar, plenes de confiança en l’amistat de joves i grans, units tots plegats envoltant el barretinaire que aixecava enlaire el rètol de “Banyoles” i “Catalunya” que sobresortia entre els grups que a la plaça de Sant Pere del Vaticà acollien el Sant Pare amb entusiasme perquè mai haurien imaginat  poder veure el Papa de Roma.  

PS.- A la gent de Mas Palau

El meu agraïment a la junta organitzadora de la festa del Barri de Mas Palau que han tingut la gentilesa de publicar en el seu programa l’article “Cloenda del mes de les estampetes” que vaig escriure a Xisca de gardi. Gràcies als organitzadors, als que comunico que procuraré no faltar en algun dels actes de la festa que celebren els dies 13 i 14 de juliol. La meva edat no em permet anar de sopars i ballarugues de nit i molt menys pujar als inflables i al “toro” mecànic, però si que espero ser present almenys a la xocolatada acompanyant a una de les meves nétes que, com l’avi, també és molt xocolatera.

Bona festa, palauencs!!.

Velles sortides d'estiu (I) - A la TEISA amb carmanyoles

Ara que hem encetat l’estiu, se m’ha ocorregut escriure una sèrie de cròniques festives d’uns temps passats en que es feien viatges col.lectius amb gent coneguda de la nostra ciutat. I començaré amb aquells que es feien abans de que s’estengués la xarxa turística de les agències de viatges. En els anys de la meva joventut  ens trobàvem a l’autocar amb gent coneguda, érem persones de Banyoles i contrada que anàvem  a Santa Afra o a la Misericòrdia de Canet de Mar. I si alguns arribaven més lluny, segur que s’havien enfilat  en el tren cremallera de Núria.  A Santa Afra i a Canet  s’hi anava amb els cotxes decrèpits de la TEIUSA i encaixonats allí dintre ens hi passàvem un parell d’hores carretera enllà cantant el Virolai i el Crec en un Déu amb un entusiasme indescriptible. Algunes vegades ens assèiem en els bancs de dalt dels cotxes –els autocars portaven clavats al sostre un parell de bancs dels de llistons perquè es pogués gaudir plàcidament de la contemplació del paisatge- . I asseguts per aquells dalts, algunes vegades havíem arreplegat assolellades que et deixava escaldufat o ventades que t’afuaven la cara, i fins i tot alguna ruixada que et deixava xop com un ànec. Les ruixades que arreplegàvem damunt de l’autocar solien ser divertides perquè et tapaves amb la grossa tela que hi havia a dalt, gaudint a riallades  quan escoltàvem el ruixat sota la capota. El cotxe anava tirant amb gasolina o gasogen.  Arribàvem a la capella de Santa Afra, de Canet, o de La Salut,  oïem la missa, menjàvem la truita de patates i la cuixa de conill, jugàvem a penyores, resàvem el rosari, compràvem l’escapulari, l’olleta de les ametlles garrapinyades i l’Auca dels Miracles, tornàvem a cantar el Virolai, i algúns s’enfilaven amb el “Pescadores somos” dels Pastorets i allò del Xiribic xiribic pom pom de les fúries infernals, i el “Virgen Santa, madre mia, luz hermosa del claro dia”, i després de fer la visita de comiat al Santíssim, tots cap a l’autocar, queixalada a l’entrepà del berenar i altra vegada, un parell d’hores més de tornada amb tot el repertori de cantables per a tots els gustos. En travessar Girona sortia allò del Carrascal amb “les noies de Girona, del riu i del lleixiu”, i tornàvem amb cançons soldadesques de patriotisme “norteño” com l’”Asturias patria querida” i “Des de Santurce a Bilbao con la falda arremangada” que semblava un escàndol. I fins a l’arribada a Banyoles amb gran alegria sense cantar com es fa ara amb l’”Hora dels Adéus”  perquè encara no havia arribat la cançó que molt més tard mossèn Bach la dirigiria amb la creació del grup d’Escoltes. Amb un Crec en un Déu i  la Morena de la Serra arribàvem a Banyoles i fins a l’any que ve  si Déu vol.

P.S.- Avui faig festa. Festa grossa. Ja fa alguns anys que em vaig casar amb una noia del Montseny. Tants, que fins i tot ja hem celebrat les Noces d’Or. (Gràcies. Ho dic a tots els que em llegiu i que us hagi passat pel cap de dir-nos Enhorabona).  

Avui també m’agradarà celebrar la festa -no la “verbena”-, no solament per recordar aquell fet –el més important de la meva vida- sinó  també per assistir a alguns dels actes que s’han organitzat per a rebre la Flama del Canigó. No hi manco mai, des que a l’any 2007 se’m va concedir el VI Premi Flama de la Llengua. En els llunyans anys de la España” que ens  deien –com ara- que anava “bien”,  ens havíem de mossegar la llengua. I si ara ens la volen tornar a tancar, és com més que mai l’hem d’obrir per dir Endavant!!, que som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol.

La Tarzana de les Estunes i les oques del Corralot

Ja fa una colla d’anys que hi hagué un gran enrenou a la masia del Corralot quan es van veure oKupats per una “troupe” catalana-castellano-francesa que rodava una peli amb l’actor Paul Naschy, especialista en cinema terrorífic. En Sidru del Corralot i la seva quitxalla no se’n sabien avenir en veure com aquells pel.liculerus obrien les aixetes de la bóta del racó per empitofar-se, i obrien uns ulls com unes taronges en contemplar la protagonista de la pel.licula, una escultural “actriu” francesa que es passejava per les baumes fent petar la tralla i escridassant  ferestegament amb la cabellera airejada i amb un modelet de pell de lleopard que la cobria parcialment. Era Eva Miller, una noia especialitzada en el maneig del llaç, ganivets, manipulació de revòlvers, fuets i winchesters. Tan aviat pujava damunt d’un poltre desenfrenat com caçava bèsties a llaçades. Poca broma amb la Tarzana Eva Miller, la “Diosa Salvaje” que s’enfilava pels arbres de Les Estunes i es menjava les botifarres del Corralot.

Aquella escultural i  feréstega “diosa salvaje” només la vam veure poruga i terroritzada quan passava davant de la masia del Corralot i s’escapava corrent en veure que les oques li anaven al darrera picotejant-li les ben formades cames. Poca broma amb les oques del Corralot!.    

De tot això que us parlo ja han passat alguns anys.  I ara en el  Corralot ja no hi ha oques. Només queda un gegantesc bolet al mig d’un camp que van treballar-lo els traçuts nois obrers de la masia. De la nissaga d’aquella gent del Corralot – tretze fills ha tingut el matrimoni! –en Sidro Puigdemont i la seva esposa Lolita- ara viuen una mica més amunt, a la carretera de Pujarnol en una masia exacta a la del vell Corralot en la que tots a la una, aquells valents obrers de la nissaga “corralotenca” van posar-hi el coll i el seu bon enginy  per construir-la. El nou mas és igual, exacte, clavat com el del Corralot.  Només hi manca el bolet. Diuen  que en tot el voltant ja hi podran créixer bolets autèntics perquè justament allí hi va rebrotant una aigua pudenta que segons diuen prové de l’escarransida Fontpudosa. Potser per això, per viure envoltats de la salutífera aigua sulfurosa, hi creixen els bolets.  Però... no ho digueu a ningú, perquè els  corralatencs haurien de tornar a proveir el corral amb oques enfurismades  que perseguirien a cops de  bec els intrusos boletaires.

Oh, aquelles oques del vell Corralot!.  Recordo que al cap d’uns anys d’haver pessigat les cames de l’escultural Eva Miller, van tornar a venir els pel.liculerus, però aquells van ser més assenyats, ja que es van filmar unes escenes per una pel.licula de TV3 sobre la llegenda del Drac. I en aquesta ja hi havia participació banyolina. El drac, construït per en Jano Palmada era ample, gras i encartronat.  Oooh, quina por!. Per primera vegada es van espantar les oques del Corralot!.  Des de llavors es van acabar les oques. Ara, al Corralot de les Estunes només hi queda el bolet gegant, que sobresurt vigorós enmig d’un camp de naps per atracció dels que per allí s’hi desplacen seguint les rutes de les caminades d’activitat física pel nostres contorns.

Sant Antoni dels paletes

Estic escrivint aquesta xiscagardiada mentre veig voleiar les pancartes del meu carrer que anuncien el II Festival de Màgia que  durant tres dies enlluernarà els espais de les placetes del Barri Vell, de la Muralla, i fins i tot arribarà fins el paratge dels Desmais on les goges s’enmirallaven en les seves aigües cristallines. Ooooh! és primavera i  per aquests dalts acaba de passar un punt petit que en diuen Venus. Oooh!, que poètic,  i vinga, tots alegres i contents. A can Puig faran la Nit de bosc; a la plaça, fira del llibre vell; a la comarca una trobada de Vespes; hi haurà matins verds i contes eròtics d’aquells que abans també en dèiem verds, caminades populars, trobades de cantaires i tota la pesca. I visca la música, que deien els trincaires!. Oooh, és primavera a la nostra ciutat, no com abans que només era primavera al Corte Inglés.

Però com que estem a les vigílies de la festa dels paletes, vet-aquí que avui m’ha passat pel cap de parlar-vos d’aquesta festa  tan antiga. Uuuiii, si n’és d’antiga!.  Els paletes de Banyoles la celebraven el dia 13 de juny. El seu patró és Sant Antoni de Pàdua i en aquell dia hi havia bona avinença entre les Companyies de paletes. Tots junts, -empresaris i treballadors- celebraven la festa amb bona harmonia. Perquè l’harmonia era  el plat fort de la festa: una harmonia musical que tenia lloc al mig de la plaça Major en un concert extraordinari en el que hi assistien tots els treballadors de les Companyies del ram de la construcció: dels Soviets, d’en Peret Font, Geroni Vinyes, Fraguell (més conegut com en Nara) i demés paletes, manobres i “encarregats”. Un concert de primavera al mig de la plaça era tot un esdeveniment,  un encant deliciós en el que tots podien degustar un bon cafè de can Grilló o dels Catòlics mentre escoltaven els pinyols trompetaires d’en Ricard Clavaguera que demostrava tenir uns bons pulmons quan s’arrancava a tocar el vals-jota sota l’ombra del fullatge dels arbres que clapejaven el terra soleiat de l’antiga plaça.

Al  matí, els paletes ja havien anat a l’Ofici a l’església de Santa Maria on la imatge de Sant Antoni n’era envoltada de ciris que els fidels havien portat perquè el Sant els guardés de prendre mal. Si Sant Antoni és patró dels paletes, suposo que és degut per allò del miracle que va fer un dia mentre estava predicant a Pàdua des de dalt d’una bastida, i com que la bastida, barrabum! va caure i ningú va prendre mal, vet-aquí el patronatge de la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana.    

En els anys 20 del segle passat, (ep, que jo encara no hi era!, però com que guardo tanta paperassa us ho puc explicar) Sant Antoni va ser un sant molt popular a Banyoles fins al punt que es va formar una Confraria en la que els seus components, es mudaven de vint-i-un botó per assistir a l’Ofici a Santa Maria. La majoria dels fidels eren veïns  del carrer de Sant Antoni,  i en Joan Castañer, més conegut per a tothom com l’”Esguerra-Borregos”- tocava un bombo gros  davant de l’altar del Sant instal.lat en el lloc on avui hi ha la pila baptismal.

Sant Antoni era un sant popular, no solament per ser  patró dels paletes, sinó també perquè era el Sant que invocaven totes les noies per poder trobar xicot. Potser per aquest motiu es veia l’altar sempre ple de ciris que cremaven, alguns, mooolts!, encesos  per noies maduretes de les que tenien por de quedar  “per vestir sants”. La falera xicotera de les noies –especialment les italianes- encara es pot comprovar avui dia en el lloc on reposen les despulles del Sant autèntic a la ciutat de Pàdua, de fàcil parada en les rutes turístiques cap a Venècia. Quin bé de Déu d’altar més carregat aquell de Pàdua!. Cada dia s’hi veuen corrues de dones que s’hi desplacen des de dalt de la bóta fins a la punta del peu del mapa italià. Un cop dins la basílica s’arriben fins a l’altar de Sant Antoni per besar, rebesar, petonejar i repetonejar el marbre de la tomba del Sant que els mateixos italians diuen que és el més popular del món.

He trobat un paper vell de la festa que celebraven els del carrer de Sant Antoni i dels Valls. Durant dos dies celebraven  festa grossa convidant a tot Banyoles a assistir als festeigs, i ho feien per mitjà d’una ressenya humorística conjuminada pel “versaire del veïnat” que feia saber que el distingit campaner Martirià Figueras, campió de la província, executaria els més escollits tritlleigs del seu extens repertori per anunciar les festes, i que seguidament hi hauria degollament general de pollastres, oques, ànecs, conills i altres ignocents.  En el programa, molt extens hi havia un concurs de regadores i una  artística regada dels “salons”, un pietós rosari davant de la capella del sant, i sobretot una gran gresca i una cafetada amb escollit servei “bolcheviqui” (?) , castell de focs artificials, sardanes i ball popular, tot detallat amb bon sentit de l’humor. En les observacions es deia que “per sufragar gastos es farà una rifa de dos simpàtics pollastres. El despatx dels números al preu d’un, 10 cèntims, i tres, un ral, correrà a càrrec de les més distingides senyoretes del barri. La part musical anirà a càrrec de l’acreditada orquestra Els Juncans”.

I per avui, prou, amics xiscagardians. Només per acabar, recordar-vos que a la nostra ciutat encara segueix celebrant-se la festa, que aquest any és el dissabte 26 d’aquest mes de juny i que dintre els actes tradicionals també hi haurà el 29è Concurs de paletes a la plaça de les Rodes en la que molts especialistes intervindran en una mostra comercial de constucció,. Hi haurà el  tradicional Ofici, amb el pendonista i tot el seguici que amb el compàs de la música s’encaminaran cap a la plaça Bohigas, on davant del  Casal d’Avis hi   podreu ballar sardanes, menjar brunyols i aixecar el porró enlaire per fer traguinyols de vi dolç. I s’hi  allí hi trobeu algun Anton,Toni o Tonet , feliciteu-lo, però...  pot passar que us digui “No, aquest no és el meu. Jo celebro el “dels burros”.  De totes maneres, tant el dels burros com el dels paletes, a tots, un desig: que sant Antoni us guardi de prendre mal.

Ah!, si aneu allà a menjar brunyols, recordeu-vos de felicitar a la persona que aquest any es homenatjada: en Miquel Feliu, un paleta jubilat que es va fer un tip de posar maons i aixecar parets. Enhorabona, Miquel!.  

Pallassos

   De tant en tant pels carrers de Banyoles escoltem els altaveus de les camionetes que anuncien l’arribada d’un circ, amb les seves acostumades atraccions en les que destaquen ara més que mai les actuacions dels pallassos. Tots els qui més o menys hem anat al circ al llarg de les nostres vides hem admirat sempre els pallassos, i fins i tot jo mateix he tingut ocasió de parlar amb alguns d’ells, de segona categoria, que havien vingut a fer algun número al teatre del Círcol de Catòlics per animar vetllades infantils en els temps de les vaques flaques. I els he vist al natural:  persones tristes i  decaigudes que oblidaven angoixes i fatics dels moments més dissortats de l’època del franquisme.  Ells, però, un cop ficats a l’escenari s’oblidaven de tot. En les seves actuacions deixaven de costat les seves penes per aconseguir  fer riure a la mainada amb els seus números desbordants d’alegria i comicitat.  Recordo que fa ja alguns anys vaig passar a recollir un parell de pallassos a l’antiga administració de la TEISA per acompanyar-los al teatre que era ple d’un  públic que cridava i xiulava reclamant-nos, ja que estaven anunciats i no sortien a l’escenari. Els pallassos no hi eren.  El teatre ple.  Xiulets i picaments de peus. Perillaven les butaques ja prou atrotinades.  Vaig arribar-me fins a l’administració de la Teisa. Mancava mitja hora per arribar l’autobús. Els esperaré, però potser no els coneixeré. Evidentment  que no arribarien  vestits de pallassos, però un cop arribat el bus no em va costar gaire de localitzar-los ja que em va semblar que les arrossinades maletes que portaven eren maletes de pallassos. Els vaig acompanyar als camerinos del teatre. En entrar pels passadissos de la sala, la mainada els aplaudí cridant “Han arribat els pallassos, ja han arribat!, ja han arribat!”. Un cop enfarinats i enfarriolats van fer riure molt a la mainada.  Éxit total. En acabar-se l’espectacle, ja desmaquillats i amb vestit normal de carrer s’atansaren cap als organitzadors de l’espectacle per tal de rebre la seva remuneració pel bon treball realitzat.   A aquells homes tristos -l’altra cara del pallasso-  els veuríem amb l’ànim aixecat i avivat en rebre la paga pel seu treball d’animació, i molt més cofois quan els hi els hi afegíem una propina.

Era trist veure la cara interior d’aquells homes que feien de pallasso en els temps de les dificultats econòmiques. Era trist veure’ls asseguts al voltant d’una taula de cafè, obrint la “fiambrera” i menjant una truita de patates regada amb una cervesa fresca, obsequi de la casa. Els havíem acompanyat més d’una vegada fins a una fleca on hi compraven un parell de pans rodons del dia que s’emportaven amb complaença per ser ben rebuts per les seves famílies.  Era l’altra cara del pallasso, que com tots van tenir els seus patiments. Com Chaplin, com Groucho, Chico i Harpo Marx i fins i tot aquell Fofó que tant va alegrar la nostra mainada en el cinema o en les pantalles casolanes. I especialment dels Colomboioni, aquells pallassos de la pel.licula “Els clowns”, de Fellini que anys a venir deixarien inoblidables moments d’alegria per revifar les nostres vides en el teatre Municipal.

També en els pobles han sorgit pallassos afeccionats per animar la vida local de l’espectacle. En alguns, com el nostre,  va costar una mica, potser per allò de que fer el pallasso és cosa de fer el ridícul. Però, no!, no han pas fet el ridícul els pocs pallassos afeccionats que hem tingut a Banyoles. Els primers que s’atreviren a vestir la típica indumentària  foren en Lluis Soler i en Miquel Batlle. El primer era conegut com “en Punset” o “en Lluis de la Parra” (de l’Hostal de La Parra, a la plaça de Les Rodes). Ell havia conegut el món del circ tractant amb artistes que havien anat a fer el toc a casa seva. Potser per  conèixer les interioritats de la vida del circ i d’haver tingut accés a algun camerino s’atreví a  muntar el seu Quico amb una gràcia espaterrant, amb el seu amic Miquel que s’inventà un “Pinito” en una línea més propera al “caricato” de les varietés. Quico i Pinito muntaren uns números molt vistosos en els espectacles anomenats “Fiestas en el Aire” i sobretot  animaren a una sèrie d’estrangers dels càmpings banyolins amb espectacles que en la dècada dels anys 60 del segle passat es feren en el teatre del Catòlics amb el títol de “La noche del turista”, en la que en Quico, a més a més feia uns bons treballs d’il.lusionista amb les sorprenents desaparicions de peces de vestir interior assolint  que les rialles esclatessin quan aconseguí fer desaparèixer un sostenidor d’una encisadora bellesa belga. Més tard, amb Quico i Pinito s’hi  afegí en Francesc Mayolas, més en pla de showman o presentador, formant-se un trio ben arrodonit que, com moltes coses a Banyoles, no havia de durar gaire més anys.

Un altre banyolí que  aconseguí  un bon número dintre aquesta línea fou en Josep Branyas. Tocava el violí en una imitació del Charles Chaplin de la pel.licula “Candilejas”. I a partir de llavors, els pallassos locals  anaren  sorgint com per art d’encantament: en sortides d’animació al carrer i festes de barris i a les escoles. Ja ningú es donava vergonya de fer el pallasso. N’hem vistos per les places, en teatres, escoles i envelats, sempre portant el somriure i la rialla a la gent de tota mena i edats. Ara, els pallassos no sols fan música i canten, sinó que també juguen amb la mainada.

Jo, que també he fet de pallasso, encoratjo a tots aquests grups d’animació que surten de les escoles perquè segueixin amb entusiasme la magnífica tasca que és la d’entretenir al públic infantil i procurar-li aquesta bona i sana alegria.   Perquè  en el món d’avui no hi ha res tan bonic com veure la felicitat d’aquesta nostra mainada amb els seus esclats vivents de riallades.

Addenda que vol dir afegit:  Segons Moll, moltes accions o dites dels pallassos són pallassades. Això és el que ens ofereixen aquests dies els polítics de la pell de brau, d’aquests que des de temps immemorials ens diuen que “España va bien”. Amb tantes pallassades que  ens van  endinyant no es res d’estrany que vagin proliferant els indignats. Un dia o altra haurà de baixar el teló per acabar amb tanta pallassada.