L'Olivas

Fan córrer, i a Banyoles és un gran terrat de roba estesa, que l'amic i respectat Joan Olivas ha deixat d'escriure a la Revista de Banyoles. Està clar que deu tractar-se d'una broma pesada i para de comptar. És impossible que l'Olivas hagi deixat una criatura que és seva, i ben seva. L'Olivas és un dels últims expedicionaris de l'aventura de crear una revista en temps díficils. Vivia llavors el dictador criminal i en aquells temps la cultura la dictaven els requetés i els banya baixos. Però l'Olivas i altres valents van fer l'impossible: posar un llum de carburu enmig de la foscor. Escriure, parlar de cinema, donar una mica de cultura i urbanitat, fer Banyoles i endreçar-nos una mica a tots. La Revista va tenir temps bons, temps no tan bons i temps difícils. Però l'Olivas sempre hi va ser. Aguantant el llum de carburu, escrivint, parlant amb col.laboradors, buscant calés, buscant la manera de sortir cada mes, fent possible que l'aventura temerària continués. L'Olivas no té anys, té galons. Amb ell xisca de Gardi ha après a estimar Banyoles, la comarca, el periodisme, les notícies de la gent, les notícies que ens toquen de prop, i amb tot això la llengua que hem mamat i la terra on hem nascut. Medalla d'or de la ciutat per mèrits propis podria ser medalla d'or de la nostra Catalunya. Es impossible que sigui veritat que l'Olivas no col.labora amb la Revista de Banyoles. Deu ser un rumor infundable. Seria com dir que en Japet ha deixat de fer pa, que en Quimet Duran abandona els Manaies, que en Comalat ja no fa fotos i que en Solanas deixa el teatre. Diríem "apa aquí, d'on ho has tret, poca pot pas vritat". En el proper número de la Revista de Banyoles volem veure un article del nostre escriptor de capçalera, somier i tauleta de nit: Joan Olivas Coll. Si no, ja no entendrem pas res. I ho passarem tot en mans de Sant Martirià: que per això és el nostre patró i protector.

Família Sarquella

La Família Sarquella ens dóna les gràcies per un escrit en record del Gran Ramon Sarquella. Que quedi clar que aquests escrits que nosatres dediquem als nostres ( i els nostres són aquest enorme entreparents que és Banyoles i comarca, la gent que sentim propera, ja sigui per veïnatge, família o esperit) aquests escrits, doncs, són pagaments d'un deute històric i insalvable que tenim amb la gent que ha fet créixer i ens ha fet créixer. En Ramon, el Rei de Vilauba és un d'aquests, un home al qual no arribem ni a la sola de les sabates. Les gràcies, doncs, les recollim però no es mereixen. Nosatres estem al servei dels millors, dels més grans, de la gent que essent del poble ras té tots els honors i distincions. Quedi clar per sempre més: els nostres, els primers, els nostres, els únics. I tal com diu un crit de guerra xiscagardià : amunt nosatres i els que són com nosatres. Però que consti en acta i a tot arreu: en Ramon Sarquella no ens arriba ni a la sola de les sabates. Ell és exemple i és un rètol a seguir, en el llarg i eixerit camí de l'excursionisme de la vida. Vet aquí.

En Xena ens crida

En Xena és un dels últims senyors que queden a Banyoles, i nosatres li reconeixem aquest mèrit. Darrera en Xena ja venim nosatres, o sigui una generació d'ordinaris que no se sap ni cordar la bragueta. Què hi farem. En Xena ens crida al seu programa de tele, i cap allà anem. El programa es feia al mirallac que és l'hotel d'un banyolí il.lustre del qual algun dia en farem la ressenya corresponent. S'hi està bé a les butaques del mirallac beguent una cervesa i parlant amb en Xena. De fet, en Xena va fer una imprudència convidant-nos a nosatres a parlar a la tele. Nosatres no tenim res a dir, més aviat parlem molt i no diem res, deixem anar una xerrameca insolent i uns estirabots que no tenen cap sentit, que poden arribar a ofendre. Hi ha a Banyoles i comarca, pel cap baix, dos milions de persones que tenen coses interessants a dir. Però vam haver de sortir nosatres. L'explicació és que en Xena feia el seu primer programa al Mirallac i tenia l'angúnia de les primeres coses, i li feia una certa ànsia, i per això va cridar els amics. I nosatres cap allà. Parlant de l'Atlètics, dels hostals que ens agrada frequentar, d'anar-hi anat, va ser una conversa de peu pla, de les moltes que ens fan als carrers, als horts, i a les places, del temps, de la salut, de quatre animalades. Va ser una trobada entre parents, amics, i saludats: "Som trobat en Xena i m'ha dit que està bé, records per tu i la família, està eixorit, l'he vist bé, el punyetero..." Vam trobar una romaguera que feia un programa de tele. I ens hi vam estar una estona. Amb cerveses, sofàs i vistes a l'Estany. Què vols més? Un fart de riure. Només ens va faltar veure passejar a Mossèn Pont amb bernús, pijama i sabatilles. Ja haguéssim fet el duro. Vet aquí. Que ningú que vegi el programa s'esperi res, només veure un dels últims senyors de Banyoles parlant amb uns ordinaris.

En Muat

En Montserrat Lavall, en Muat, ja té un llibre que el recordi. Nem bé. Els padrins d'en Muat devien ser de la broma. Perquè això de batejar un vailet amb el nom de Montserrat ja són ganes. Però com que eren de la broma van dir "posem-li Monserrat a veure què passa". I així va sortir en Muat, un senyor que va viure per donar corda a Banyoles, per repartir alegria com qui reparteix nissos, per escampar acudits, cançons i ganes de riure, com ha de ser. Nosatres som aprenents al costat d'en Muat, ai senyor, amb prou feines li arribem a la sola de la sabata. Del senyor Muat se'n recorden de l'alçada d'un campanar. Perquè ell era un geni i es passava el dia pensant quina en farà. Ell era funcionari i podia haver sortit un home estirat, tibat, un escandinau d'aquests del mercat comú, però no, això de trebaiar en un ajuntament era una màscara, un antifaç, una llaunarra, el que era de veritat en Muat era un engrescador. Els del Pentagon li dirien un showman, paraula horrible que ens fa pensar en una d'aquestes potingues que es fan servir per netejar la roba. Era un animador, engrescava la gent, les feia riure, i això que la gent abantes no estava pas gaire de romanços. En Muat té un llibre que parla d'ell, però més aviat hauria de tenir un cine, una sala de ball, un teatre de varietés, una sarsuela, una fonda, coses que, com ell, animen la vida. Un llibre ja és maco, però un llibre també el té el Pentàgon, el Tren de la Bruixa, l'Associació d'instal.ladors elèctrics i la Mutua Sanitària corresponent. En Muat s'ha d'ensenyar a col.legi, però no pas a les fredes classes on les lliçons són una suma d'albarans malparits i rebentats, en Muat s'ha d'ensenyar a l'hora del pati, allà on hi han els millors alumnes: els del mocs, els dels tiraxines, els de les pedres a la butxaca, els que porten cromos de dones conilles, els que els hi tomben totes les assignatures. Són aquests, els llicenciats de viure, els que han de recollir les lliçons d'en Muat. Fer riure la gent, estar de bones sempre, i fer moltes i moltes bromes.

Ca l'Arengader

Banyoles tenia una botiga on només es venien arengades. Era Ca l'Arengader del carrer Mercadal, allà on hi ha la botiga d'en Tià de Novetats. De fet, tenien l'exclusiva de la venda de l'arengades. Aquell establiment tenien piles d'arengades, amb aquelles caixes arrodonides on es col.locaven les arengades com si fossin agulles d'un rellotge. Les caixes d'arengades es feien a Santa Coloma, de fusta de castanyer, i d'allí se servien a tots els encontorns del nostre país. A Banyoles les arengades tenien el nom de Guardies Civils perquè se servien de dos en dos. Antes les arengades eren vidre volador, anaven bé pels llargs hiverns, per matar la fred i per fer un àpat ben carregat, com ha de ser. Per treure-lis la pela, tan carregosa, anava bé aixafar-les contra la porta, obrint i tancant, era una manera senzilla i eficaç de pelar-les. Llavors es feien a la graiella, al foc a terra, i si no eren gustoses volia dir que estaven roveiades. Vet aquí. Amb una bona torrada ja tenies la benedicció papal. L'Arengader les venia embolicades amb un tai de diari, això anava bé perquè mentre te les menjaves podies llegir quatre notícies, que si en Francu havia estrenat un altre pantanu, que si encara buscaven al Sabater, que si els americans ja havien arribat a Sicilia. El meu pare no pelava les arengades amb el sistema de la porta, les cargolava sobre el diari embolicat i amb quatre moviments amunt i avall treia la ditxosa pela, que quedava barrejada amb les fotos i les lletres del diari, tan se val, per lo que valien les notícies d'aquell temps!

Bobby Fisher és un dels nostres

El xiscagardià Bobby Fisher ha plegat d'aquest món. Ha dit prou, ha "dit bora nit i tapa't", ha fet adéu amb la mà i ha pronunciat al frase "aquí us quedeu". Ell era un Napoleó dels escacs, movent cada peça com el gloriós exèrcit de Bonaparte, amb elegància, amb una precisió finíssima, amb la poètica i l'èpica de les antigues batalles. Devastant contraris però sense ofendre'ls, només demostrant-los qui és el rei i qui són els vasalls. Deien els encarcarats que s'havia tornat boig i que imaginava que la CIA havia ficat micros en els seus queixals. Els genis són massa grans perquè els saberuts americans els entenguin. Per això va cardar el camp. Per això va deixar-se barba i va escapar a mil països. Per això va renegar de seguir competint. Els escacs els jugava dins el seu cap. Vet aquí. Nosatres no hi entenem ben re en això dels escacs. Per això deleguem la feina als artistes banyolins: el gran Saleri, el sempre grandiquent Xavi Feliu i el mestre entre els mestres Triola. Però hagués estat bé que en Bobby Fisher ens hagués demanat asil polític. L'haguessim custodiat com un rei. L'haguessim portat a Can Ralita, a l'Hostal de Sant Miquel, a la Brasa, a la Barretina, a tot arreu. L'haguessim portat a Can Cortada on en Blai li hagués arrencat els micros espies i l'hagués empastat la boca. L'haguessim fet competir amb els nostres mestres Saleri-Fisher, Triola-Fisher, Fisher-Feliu, en Mati hagués grabat els tres duels. L'Angel hauria fet el muntatge. En Pep la crònica. En Llamaraques ho hauria escampat a tots els baixos fondos. En Puput, no sé que hauria fet en Puput, potser n'hauria tret una conclusió de les seves. En cabat, la comarca hagués tingut un exiliat de part de bo, un geni xiscagardià, i en Fisher hauria fet pla més anys que un país escandinau, fred i malparit, on el vi és glaç i les dones es refugien en la mantega. Llamp que el partís de foc, en Bobby Fisher ha cardat el camp i no ha deixat cap adreça. Deu ser allà dalt, amb Déu nostre senyor i tots els bons de vritat, deu ser fent partides il.limitades amb Bonaparte. Movent exèrcits, guanyant batalles.

La vespa

La Vespa és una figura que sempre ha resseguit la silueta del Fluvià, de Besalú a les terres primes de l'Empordà. Es una figura que ens ajunta amb els nostres cosins germans de la Baixa Garrotxa i del país de la ceba de Figueres. No hi havia festa major o festa pitita que la Vespa no freqüentés. Petita, rodanxona, galtavermella, duia la vida i l'ànim als balls, cridava, mal parlava, a vegades arribava a discutir-se, però si a les festes no hi passava la Vespa, s'hi trobava a faltar alguna cosa. Com si hi faltés un músic, o com si no es fes el sant ofici. Vaig veure una vegada la Vespa en un Carnestoltes, duia careta, duia la cara pintada, ballava com una baldufa espiritada, era l'essència de la festa. A vegades s'han explicat exageracions encarcarades de la Vespa. Que si era una dona massa manyaga, que si ensenyava les vergonyes, que si feia dit amb un rajol amenaçant els autos si no es paraven, bestieses. La Vespa era només una dona que vivia la vida a la seva manera, a vegades baixava a Banyoles a cavall d'algun cotxe i si la pujaven agafava prestada una bicicleta. Llavonses havies d'anar a casa seva i el seu pare, un puó de carreters, te la tornava. Els dos tenien un sistema gratuït de préstec i intercanvi, molt més modern, que aquest negoci postís i de nom inglés que es porta per Barcelona amb bicicletes ridícules. La Vespa és la Vespa. Dormia als vestidors del camp de fútbol de Crespià i allà veia passar tots els núvols que travessen l'Empordà dels nostres cosins germans. Ella era lliure i nosaltres només podem fer que reconèixer-ho. En un món d'obligats, funcionaris, reclutes, frares i presoners ella era una dona lliure com una llebre. Saltant com una llebre pels camps i camins, amanyagant l'aire fresc, sense cap més obligació que respirar. El director comercial la va voler encabir en un dels seus films. I ella s'hi va negar. Més que negar-se no es va presentar a la cita. Collons! Això sí que és art. Donar l'esquena a un convit del director comercial. La Vespa no volia empetitir la seva vocació d'artista sortint dins una pantalla. Llebre, dona lliure, ocell de bosc, ella té tot lo nostre país, la nostra dolça terra catalana, les comarques dels nostres germans i dels nostres cosins, per estendre i escampar el seu art. Nosatres, fidels seguidors seus, l'enyorem de tot cor.