dilluns, 1 de setembre del 2008
La Parra
No sé si hem escrit mai res sobre el banyolí hostal la Parra. Podé perdem els trucs i ja no ho recordem. Tant n'hi fot. La Parra és un hostal de les nostres estrelles mitxelin. Un lloc on des de temps reculats es dóna de menjar a la gent, se'ls atipa, i en surten panxacontents i amb les galtes vermelles de virtud i de bondat. La Parra va fer reformes però no ha perdut l'aire dels vells hostals del nostre país: la llum somorta, les parets gruixudes, les converses de gent coneguda i els fogons que respiren flaires clàssiques i harmonioses. En Parra no és un hostaler, és un filòsof. Es un home entenimentant que sap una mica de tot i que pot parlar amb solvència de quasi tot. Té un riure murri, en Parra, com els hostalers de tota la vida, de la gent que les veu venir, de la gent que et cala a primera vista, dels professionals que et classifiquen i no fallen. En Parra és com en Bertus de la noble fonda de la Barretina. Les seves panxes ja parlen per si mateixes d'alegria de viure, de dignitat ben entesa, de menjar a cor què vols i sense donar explicacions a dingú. A la Parra hem celebrat nits cèlebres, nits completes i nits una mica salvatges però sense perdre l'aire civilitzat que ens caracteritza. També hi hem dut el nostre professional de la gastronomia que és fill de Besalú a dinar. A la Parra hem conegut gent que només podrien ser a la Parra. Un hostal que, com els d'abans, sempre serva sorpreses. Tots tenim en la nostra memòria gustativa els seus celebrats macarrons. Un plat que en pocs llocs és pot menjar. Tots tenim un plat que hem menjat a la Parra i ens ha conduït cap a les cuines dels nostres dies petits. Li hem dit a aquest carai d'en Parra que algun dia hauria de recopilar les receptes de casa seva, les anècdotes de tants anys de treball als forns i als fogons. Però les idees en els filòsofs són com els rostits al foc, necessiten temps, necessiten molt de temps. Que la Parra segueixi creixent i creixent, i enfilant-se pels cels de les Rodes, i donant-nos raïms dolços, i que aquests fermentin, i que llavors ens ofereixin bon vi. Es per tu, Parra!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Inconvenients d’anar unes quantes generacions per davant es la no coincidència d’alguns codis. Per a mi es el pare quant per vosaltres n’és el fill. A vegades l’avi, però no dramatitzem. La Parra es avui el fill però també era el pare. La Parra no es destrueix, com la matèria, evoluciona per be, tot mantenint els principis. Fotografia, jalar i intel•ligència. Qualitats que ja tenia el pare i que manté el fill. Aquestes rares qualitats que fan a uns diferents dels altres i a uns mes recordats que d’altres.
El pare, junt amb en Miquel Sarquella, alies Pinito, feia una feina extraordinària. Entretenir a grans i petits fen de pallasso. Al Catòlics amb Rialles, compartint escenari amb el cantautor, també fotògraf, Joan Comalat que cantava aquella lletra sublim de “Si tens picor, no tinguis por. Es senyal de que estàs bo...” Ja havíem superat Els Piccolos i la lletra de La Caravana; “La Caravana, por el desierto, muy lentamenta avanzando va”. Entravem al mon de la cançó de protesta.
Alguns, com ells, no volien ser tan normals. Ser normal ja es poc habitual i cal entendre-ho com elogi. Però tenir un toc d’allò que a les famílies en diuen ser una persona una mica estranya, ajuda a la supervivència. Si no vas al dinar de l’aniversari del cunyat, s’entén perquè ets una mica estrany. Si no et recordes del sant de la tieta, el mateix del mateix.... Si nomes ets normal i un bon noi, sempre acabes pringant.
Publica un comentari a l'entrada