catedrals banyolines

Tothom sap que a Banyoles no es va aixecar cap Catedral perquè a nosaltres no ens va això de treure més el braç que la màniga. Amb el Monestir ja en teníem més que suficient (Santa Maria es va fer per anar a la contra, cosa que també és molt nostra, què hi farem) Però tot i que no tenim Catedrals investides, tenim Catedrals informals, cosa que ens honra i ens distingeix. Hi ha la Catedral del Pa que és Can Japet, amb dos arquebisbes titulars que es dediquen a fer feliç la gent amb forma de panets, coques de pa, pans rodons i els majestàtics cargols. També hi ha la Catedral del Gintònic on hi oficia en David Bisbe del Passeig de la Indústria. I cap al nord, o sigui en direcció Olot, hi trobem la Catedral de l'Embotit i la botifarra de sal i pebre, o sigui Can Muné. Es aquí on la gent de bon gust fa pelegrinació i llargues esperes per aconseguir tanda. S'hi ha d'anar amb paciència de fidel, però s'ho val la pena. La resta del món que mengi bardisses, nosaltres mengem les ofrenes de Can Muné. La resta del món és capç de cardar-se un Mc Verro, i quedar emporlant de misèries, potingues i verreries, nosaltres mengem de la part de Can Muné. Alguns tenen la Capilla Sixtina i ja els va bé, la nostra Catedral, la de l'Embotit, no és pas pels encantats, ni pels passavolants, és pels que volen servir al seu ventre, pels que volen fer anar el pal.ladar a estudi. Nosaltres tenim Can Muné i és des d'allà que el món es veu molt petit, molt simple, molt poc interessant. Entre Can Japet i Can Muné la vida banyolina no és res més que una suma de regals, hores extraordinàries i miracles catedralicis. Vet aquí.

On són els The Rixent's?

Als anys seixanta Banyoles va voler-se enfilar a la fama dels grups de pop. Si Liverpool tenien aquells quatre, Banyoles no volia pas ser menys. I és així, i no de cap altra manera, que devien sortir The Rixent's o Los Rixens (en el llibre de l'Arxi no es posen pas d'acord entre el que diu el text i el que apunta el peu de pàgina, vet aquí) El cas és que tenim una foto d'aquests individus. Són quatre, com els de Liverpool, i com els de Liverpool de les primeres hores ells també van amb traje i duuen unes sabates una mica punxegudes (d'estripagossos, que en deien) A diferència dels de la Caverna, els de Banyoles duien els cabells força curts, o sigui que no eren pas tan manargues, ni tan llanuts. En la foto en qüestió els quatre pugen una escala. I a mig pujar giren el cap cap enrere com si algú els hagués cridat. Els dos que porten ulleres traginen guitarres elèctriques. El del fons de tot sembla que tingui la mirada perduda, i el de la dreta té una mirada una mica estranya. El seu eslògan era "siempre en vanguardia". No sabem pas què volien dir. No sabem pas re més d'aquests quatre músics. On són? Són vius? Què els hi va passar? Qui els esperava a l'altra costat de l'escala? Voldríem saber-ho, voldríem apadrinar aquest grup, voldríem convertir-los en la nostra banda sonora.

El gat de la muralla

Les torres decoratives de la nostra muralla banyolina tenen una vergassada d'estil arabesc. Sorprenentment un gat ros ens mirava des la torre estant. Tenia, com tots els gats, aquella mirada xulesca i una mica perdonapersones. Perquè els gats ja ho són, així, de xulos i d'estirats. Per això són terriblement encantadors. El gat ens mirava i semblava riure-se'n de tots plegats. Perquè els gats es passen la vida perdonant-nos. Era un gat ros lleugerament escuat i semblava, no ho sé ben bé, que dugués un collar. Vés a saber. Des de la torre estant ha intentat fer un moviment d'equilibrista. Perquè els gats se les empesquen per enfilar-se allà on volen i on els hi ve bé. Ha provat de baixar en vertical el llenç de muralla. El gat ros, el nostre gat ros, tenia la pell del color de les pedres, d'aquelles pedres irregulars, d'èpoques i dies ben diferents. Ho ha provat de baixar però no se n'ha vist en cor. Ja ho són així, els gats, proven, fan càlculs i a la fi ho deixen estar. Perquè no estan pas de pulecres i això de les set vides s'ho ha inventat algú que no coneix el món dels gats. A la fi se n'ha anat, ens ha deixat, s'ha perdut cap a la foscor dels jardinets de Can Lavall, i ens ha deixat amb un pam de nas, com ha de ser. Perquè els gats són molt xiscagardians. Ara hi són, potser d'aquí una estona ja no. Veient el gat de la muralla m'ha revingut el convenciment de persistir en tancar això dels comentaris. Us veig i no us veig, surto, intento baixar i m'adono que és massa difícil, i a la fi, em perdo pels jardinets foscos, sense escoltar la xerrameca que alguns i algunes fan en algun pati que no conec. Són, en el fons, paraules de gent que no parla com nosaltres, que és un murmuri, que és una cosa que desconeixem, que no va amb l'esperit de xisca de gardi. I sé que la majoria, l'àmplia majoria, entra a Xisca de Gardi no pas per parlar sinó per mirar, per guaitar, per perdre's. I fer com jo amb el gat de la muralla, que l'he observat en la distància i que en cap moment he volgut interrompre amb un crit absurd els seus moviments solitaris. Vet aquí.

Futbol

Camós s'allarga llànguidament per la carretera de Palol donant nom al tram que l'atravessa. És un poble que s'estén com deixat anar des d'un pendent. Per fer-se'n una idea exacta, s'ha d'imaginar el recorregut de la mullena d'una galleda tombada que acaba de perdre tota l'aigua. Anys enrere, a Camós s'hi havien viscut grans jornades de glòria futbolística. Primer al camp de la recta de Ca l'Artigues i, més tard, al del camí de l'església de Sant Vicenç quan encara no era asfaltat. Durant tres temporades, el Camós va ser el gran dominador de la lliga infantil de la província i les seves gestes, sovint sota la pluja, enmig del fang, havien recorregut la comarca convertint aquell equip en una formació mítica que es recitava de memòria: Torrentà; Rodri, Noguer, Campmol, Fernàndez; Mach, Bofill, Ferrer; Vilà, Quintana i Moriscot. Encara avui és recordada la victòria a l'estadi de la Joventut contra el Bell-lloc el dia de la final del torneig de Girona. Però més enllà d'aquell resultat, quedarà en la memòria la remuntada heròica en un partit de lliga que va provocar l'admiració del públic de la Cellera un dissabte de novembre.
Era una tarda de núbols, d'una fred resseca, sense aigua calenta als vestidors de l'equip visitant. Va començar la primera part. El Camós havia començat caminant i la Cellera es va avançar en un contratac sobtat. Al cap de res va marcar el segon gol en un embolic a làrea i si l'àrbitre no hagués assenyalat la fi del primer temps, hauria clavat el tercer en un moment. A la mitja part tot eren cares llargues. L'entrenador es va queixar de la indolència d'alguns i va donar la consigna en la penombra de la caseta: "Nois, sous el Camós. Jugueu a futbol i guanyareu".
La segona part va començar amb un xut al pal del seu extrem dret. El dos a un va arribar per orgull. I en acabat, amb l'equip ja definitivament restablert de les sotregades del primer temps, l'empat tornava les coses a lloc. La Cellera no sabia què passava i mentre el seu entrenador reflexionava, en Vilà va marcar el tercer. La reacció local va ser enèrgica però la defensa del Camós va tancar la porta. Tothom sabia què havia de fer. Passaven els minuts i els nois de casa no sabien per on entrar. En Noguer marcava els límits al darrera i, al mig del camp, en Mach ordenava la destrucció de la mitja contrària. A la punta d'atac, en Miquel Quintana, que aquell dia havia començat castigat a la banqueta, era un malson a la banda dreta dels locals. El quart va arribar d'una invenció dels seus peus: control, arrencada, passada al punt de penal i barraca d'en Bofill. El partit era guanyat. El xiulet final va ser de tràmit, una sort pels nois de la Cellera, compungits des del tercer gol. I a la graderia, els divuit espectadors de la parròquia, aplaudien la suor d'aquells vailets arribats des de l'estany. La resta va ser la de sempre. Dutxa freda, coca-cola i carretera fins al Pla. No podíem perdre el temps. S'havia de comparèixer en una roda de premsa a casa dels avis.

Diuen que els llanuts ja són fora

He sentit dir, no sé si e' vritat, que han cardat fora els llanuts de la fàbrica d'en Masmitjà que després va ser dels de Can Pujol. Podé ja era hora que aquesta mainada deixés de fotre el préssec i tornés cap a casa. A casa, ja sé sap, hi ha dutxes calentes, un plat a taula i ventilador ara que ve l'istiu. Mireu, nois, els vostres papes estaran contents perquè us tindran a casa, que és lo que val, que és lo que compte. Mireu, nois, els veïns de la fàbrica on us estaveu, tabé estaran contents, pla que no ho volien que fotessiu el camp, ara dormiran mé' bé, ara ja no sentiran pas el bordar dels vostres gossos, ni les festasses que us fotieu en dies d'anar trebaiar. Perquè a Banyoles, nois, a Banyoles se trebaia tota la setmana, i quan ve el dissabte i el diumenge la gent vol reposar, o anà a caçà bolets o, senzillament, anà a Girona amb un cop de cotxe. I vosaltres, au vinga festes i vinga llepadiscos d'aquests, i cardà merder tot lo dia. Però això ja s'ha acabat. Sort que n'hi ha hagut. Sort per vosaltres que us podreu treure la selectivitat als 30 anys, sort pels vostres pares que estaran pla més que tranquils, sort pels veïns i, collonssos, sort pels de Banyoles. Perquè, voleu que us ho digui, mainada? Ja en començavem a tenir la pipa plena de vosatres, que si els vostres gossos, que si la vostra llana, que si els vostres pois. Ara, a fer bondat, a provà la selectivitat d'una punyetera vegada i, cordills, ja comença a ser hora de fotre un cop de cap i posar-se a trebaiar. Perquè els de la Comuna de París, mainada, els que van aixecar contra l'Imperi, és a dir el poble ras, sabeu el que feia abans d'aixecar-se en armes? Doncs trebaiar i donar exemple. Això és la revolució i no pas les festes per emprejar els veïns. Això és la revolució i no pas pixar-se a les Voltes de Plaça. Vet aquí. Apa, bon viatge, i quan tingueu una feina, ja podreu venir a Banyoles a fer gastu. Que sereu benvinguts, vosaltres, i la mainada que vindrà amb vosaltres. Perquè si una cosa soms els de Banyoles és bona gent.

Ja n'hi ha prou d'aquest color

La proclama del Comitè d'Orriols ha posat en alerta el Somatent de Pallassos i la crida ja ha estat feta. Tothom està a punt i l'amic empordanès de la fotografia està esperant que li diguem amb qui s'ha d'anar a trobar per atonyinar-lo. Que no juguin amb nosaltres perquè tenim la pell molt fina. Ja n'hi ha prou d'aquest color. Que no ens toquin els de casa. Ens empreja que ens destorbin quan juguem a la botifarra i no volem haver d'acabar de dinar de pressa i corrents. Aquests del turbant i la bomba que s'amaguin a la cova més fonda que trobin perquè si els enganxem, ja us ho diem ara, són pell. Xisca de Gardi ha dit prou. Comitè d'Orriols, la tropa està formada i és a punt per entrar en batalla. Resarem a Sant Martirià i tirarem pel dret sense por de les cimitarres perquè la nostra serà l'espasa del senyor de Falgons.

Can Primavera

Mentre va conservar la vista, l'Armel Puig va despatxar teles a Can Primavera amb la seva dona i la seva filla en una botiga que s'allargava ben bé una desena de metres al primer tram del carrer Gran, entre Can Canova i la perruqueria de les Patenes. El negoci era d'una gran dignitat comercial i s'aguantava rere un cobert d'obra nova tancat amb una cortina corredera de color indeterminat que penjava sobre la vorera just a un parell de metres de terra, una alçada suficient vista la talla mitjana de la població en aquella època. Nosaltres hi passaven cada dia per sota i cada dia saltàvem, com a mínim, una vegada a cada punta, provant de fer voleiar la roba amb un cop de dits. Arribar-hi era un triomf per explicar a l'hora del pati.
Durant els anys que els sastres i les modistes encara es guanyaven la vida, entrar a Can Primavera volia dir que s'havia de celebrar alguna cosa, que s'acostava la Festa de Sant Martirià o que hi havia un casament a prop. L'Armel i la seva família vivien com teixits entre els rotlles de tela que s'amuntegaven a les lleixes amenaçant el comprador amb una esllavissada imminent. I l'atenció era d'una gran diligència perquè, això sí, L'Armel tenia sempre cura en el compliment de les obligacions. I l'obligació d'un botiguer amb lletra majúscula ha estat sempre la satisfacció de la clientela. L'Armel portava la veu cantant i les dones feien de cor. Corria amb una cinta mètrica i, sobre el taulell, no hi faltava mai una mesura de fusta enfosquida. Era un home d'esquerres, català, republicà, una mica exagerat. Cridava molt i ja se sabia: a Can Primavera s'hi entrava parlant de setí i se'n sortia havent discutit de política.
Can Primavera es va anar apagant al mateix ritme que la cegesa va anar enfosquint els ulls de l'Armel Puig. Era freqüent veure'l caminar agafat de bracet amb la seva dona, fent el camí de la botiga fins a casa, entre el Monestir i Santa Maria, i de casa fins a la botiga. Era un trajecte memoritzat, solemne, fet sempre al mateix pas, rutinari, mecànic. L'Armel saludava tothom, encara que només fos capaç de veure ombres al seu costat. Es va quedar a la botiga mentre va ser capaç de distingir els colors fins que un dia els ulls li van dir prou. I allà es va acabar Can Primavera i va començar l'hivern, va entrar boira a la botiga, els sastres es van fondre, les modistes van quedar tancades a l'obrador i una caravana de camions del Zara va desembarcar a Girona. S'havia acabat el vestir bé. Començaven els dies de la roba bruta.