Can Primavera

Mentre va conservar la vista, l'Armel Puig va despatxar teles a Can Primavera amb la seva dona i la seva filla en una botiga que s'allargava ben bé una desena de metres al primer tram del carrer Gran, entre Can Canova i la perruqueria de les Patenes. El negoci era d'una gran dignitat comercial i s'aguantava rere un cobert d'obra nova tancat amb una cortina corredera de color indeterminat que penjava sobre la vorera just a un parell de metres de terra, una alçada suficient vista la talla mitjana de la població en aquella època. Nosaltres hi passaven cada dia per sota i cada dia saltàvem, com a mínim, una vegada a cada punta, provant de fer voleiar la roba amb un cop de dits. Arribar-hi era un triomf per explicar a l'hora del pati.
Durant els anys que els sastres i les modistes encara es guanyaven la vida, entrar a Can Primavera volia dir que s'havia de celebrar alguna cosa, que s'acostava la Festa de Sant Martirià o que hi havia un casament a prop. L'Armel i la seva família vivien com teixits entre els rotlles de tela que s'amuntegaven a les lleixes amenaçant el comprador amb una esllavissada imminent. I l'atenció era d'una gran diligència perquè, això sí, L'Armel tenia sempre cura en el compliment de les obligacions. I l'obligació d'un botiguer amb lletra majúscula ha estat sempre la satisfacció de la clientela. L'Armel portava la veu cantant i les dones feien de cor. Corria amb una cinta mètrica i, sobre el taulell, no hi faltava mai una mesura de fusta enfosquida. Era un home d'esquerres, català, republicà, una mica exagerat. Cridava molt i ja se sabia: a Can Primavera s'hi entrava parlant de setí i se'n sortia havent discutit de política.
Can Primavera es va anar apagant al mateix ritme que la cegesa va anar enfosquint els ulls de l'Armel Puig. Era freqüent veure'l caminar agafat de bracet amb la seva dona, fent el camí de la botiga fins a casa, entre el Monestir i Santa Maria, i de casa fins a la botiga. Era un trajecte memoritzat, solemne, fet sempre al mateix pas, rutinari, mecànic. L'Armel saludava tothom, encara que només fos capaç de veure ombres al seu costat. Es va quedar a la botiga mentre va ser capaç de distingir els colors fins que un dia els ulls li van dir prou. I allà es va acabar Can Primavera i va començar l'hivern, va entrar boira a la botiga, els sastres es van fondre, les modistes van quedar tancades a l'obrador i una caravana de camions del Zara va desembarcar a Girona. S'havia acabat el vestir bé. Començaven els dies de la roba bruta.