Tornen les festes majors

Ara que ve la calorada, vénen les festes majors en professó. Nosaltres que soms gent de missa sempre comencem les festes per l'ofici, com ha de ser, com és senyalat. L'ofici l'acostuma a fer la mateixa orquestra que després farà el ball, això sí els goigs els canta el poble en homenatge al sant patró, com ha de ser, què carai. En cabat de l'ofici hi ha coses per la mainada o, com és costum en molts de pobles de la nostra comarca, se celebra un simpàtic partit de solters contra casats. Els casats per l'iclesia, s'entén, i els solters que no viuen rejuntats o apilonats, també s'entén. El partit dóna pas a l'àpat de la festa major en que la gent d'ordre sol convidar la família en sentit més extens de la paraula. Aquí no ens estem pas de res: aquí ens vénen els cosins d'Amer, la tieta monja, els cosins de segon grau del Pasteral, l'oncle Rafel que e' viudu i s'està cap a la part de marina, els germans i les germanes, la tia àvia que viu a Crespià i el nebot que viu a Cassà. La festa major és festa grossa si la taula s'omple amb tota la família al complert, i si els canelons estan a punt i si el xampany no és calent. Vet aquí. Després de l'àpat pot ser que hi hagi sardanes a mitja tarda, i nosaltres no hi faltem pas mai perquè som gent d'ordre, de tradició, d'aquest país que encara, gràcies a Déu, no ens és pas foraster. En cabat, ve el ball que tocarà la mateixa orquestra de l'ofici i de les sardanes. L'orquestra s'haurà canviat les americanes de menjar fideus per unes coses llampants i cridaneres. E la moda, i hauran tret també una mossa ben pertretxada que fa de cantanta i que s'ha retallat la faldilla a mitja cuixa. L'orquestra, tan se lin fot com se digui, tocarà coses una mica per tothom: des de Rosó fins al pobre corason que la gent ballarà com si fes instrucció. La barra de la festa major serà un anar i venir de gintònics, cubalibres i cerveses. Quan la gent vagi una mica carregada, és a dir quan els licors del ball es barregin amb el xampany del dinar, la cosa començarà a pujar de to. Es habitual que algun noi de fora digui alguna cosa per l'istil de "anem a un atre poble que aquí no hi pas ambient" o "les mosses d'aquí són molt lleges". Es llavors quan volarà la primera cadira de fusta o quan s'escaparà el primer cop de puny. Què serien les festes majors sense un final de garrotades, espentes, crits i patacades. Algú tornarà cap a casa una mica masegat, ja se sap. Però anar a hòsties és una part indestriable de la nostra cultura, una forma de comunicació que encara no s'ha perdut: plantofades, garrotades, cadires pel cap, espentes i una bona col.leció de blaus, bussogues i butxos.