En Corea a Banyoles

Vet aquí que als anys vuitanta algú va muntar un festival de jazz a Banyoles. Els músics van venir encantats perquè els músics, en el fons, són gent de bon viure i quan es parla de Banyoles el bon viure hi és sempre pel mig. Els hi van encarregar habitació a l'Hostal l'Ast, que és un hostal xiscagardià per excel·lència. Encara avui la gent de l'Ast recorden el guirigall de trompetes, saxofons, timbals i verres ressonant pels passadissos. Hi havia gent de tots colors, de tota procedència, de mides diverses, senyoretes estrangeres d'aquelles que es feien mirar, peluts que parlaven llengües incomprensibles i una fauna variada que corria en comitiva pels carrers com si fos festa major. N'hi va haver un que es deia Chick Corea que tocava el piano, com el mestre Saderra, que tocava el piano i tots els instruments de la cobla al menjador de casa seva al costat d'un mastí dels Pirineus gros i pelut que bordava a vint-i-vuit revolucions. En Corea es volia quedar perquè s'hi va trobar bé, perquè li agradava la vinassa de Can Bernat i les tortades d'ametlla de Can Boadella. A Banyoles sempre t'hi vols quedar perquè si no et quedes a Banyoles on redimonis t'has d'anar a instal·lar? Com a molt ves a Camós, o a Palol, si m'apures. Però no marxis gaire més enllà. En Corea estava tan enderiat amb la plana que va anar a demanar a l'Ajuntament si li podien trobar un local per tocar amb els seus amics músics de l'Ast. Es volien preparar a Banyoles perquè a Banyoles les trompetes, els saxofons i els clarinets són de més bon bufar, les cordes de les verres duren més i els timbals fan una fressa més amable. Volien composar, volien exercir, es volien enfilar cap a la fama des del passeig Dalmau. Però els de l'Ajuntament tenien feina perquè en aquells dies discutien per la fusta de les escales noves que feia en Constants i no s'acabaven de posar d'acord. A Banyoles que no ens emprejin quan triem la fusta d'unes escales. En Corea es va esperar i al cap d'uns dies el van trobar assegut a l'entrada de l'Ajuntament. Li van dir què volia. Ell va contestar que un local per tocar el piano amb uns amics. Silenci general. L'alcalde es va rascar el cap i algú va obrir la boca: «Si és això vagi a parlar amb en Frigolé. És que nosaltres ara estem preocupats perquè no sabem quina fusta hem de triar per les escales i aquí el tema dels pianos el toca en Frigolé. I perdoni, com ha dit que es deia? Corea? És foraster vostè, eh que sí? Deixi'ns un número de telèfon i ja el trucarem.»