Les Cases Barates

Tothom que tingués una mica de gust hauria de passar una temporada a les Cases Barates, les de Banyoles és clar, i així entendria el que volen dir conceptes com classes populars, el poble català, la gent i tota aquesta parafernàlia que sentim dir i que a vegades ens sona a cuento xino. Les Cases Barates van ser aixecades pel règim però van ser viscudes, i pagades, i gaudides per la gent de peu pla, per una barreja exacta de persones vingudes de totes les emigracions possibles. Els del sud i els de la comarca de Banyoles. S'hi barrejaven a les Cases Barates els accents populars de l'Andalusia profunda i els accents sinuosos dels que venien de la part de Camós, de Sant Miquel, d'Esponellà i d'allà on fos. En els primers anys de les Cases Barates els seus ocupants feien créixer cebes tenres allà on després hi van haver-hi voreres. Alguns tenien cabres al pati, altres conills i coloms, altres pollastres, altres hi feien vi- com a casa i també hi teníem algun pollastre. Als safarejos hi purgàvem anguiles acabades de pescar, i en els petits rederes la gent hi plantava el que fos i que pogués ser convertit en una cosa comestible. El proletariat orgullós vam crèixer a les Cases Barates: bosquetans i treballadors de les Saques, obrers de les indústries, petits autònoms, torners, un llarg etcètera de gent que vivia de vendre la seva força de treball. Avui les cases han anat perdent la seva fesomia perquè la gent hi ha fet obres, la gent hi ha anat abocant el seu esforç, els seus dies de treball forçat. A vegades, a l'hivern, quan les cases fumegen, jo caminava en direcció cap a casa i creia trepitjar algun barri anglès, algun barri de gent fabril, algun lloc enterbolit pel fum de les cases, per les hores de treball, pel cansament d'una jornada venuda. Aquells carrers amples, aquelles cases senzilles, són la síntesi de l'esforç i dels somnis evaporats, els de la penúltima generació industrial banyolina. Algun dia hi tornaré però sé que em costarà veure la casa d'en Quintana, la del Cuiner, la d'en Siset, la d'en Miquel Paleta, la de la Lola taxista, la d'en Pere, la de la Matilde, la dels pares d'aquell jugador del Barça, la d'en Conradu, la d'en Quer, la de Can Molera, la de Lola del costat de casa, la d'en Joan, la d'en Serra, la d'en Martos, és a dir la de tots aquells pioners que un dia van aixecar el seu somni en aquells antics horts de la part baixa de Banyoles. A tots i a totes, els dec alguna cosa més que tot aquest article. Amb el temps he anat veient que ser de les Cases Barates vol dir pertànyer al bo i millor de la classe treballadora.