dimarts, 17 de juliol del 2007
Visita a uns advocats
La qüestió és que un tema d'investigació immobiliària m'ha portat a visitar el despatx d'una família d'advocats de gran renom i tradició. Un bufet d'advocats de camisa blanca, de missa de dotze, d'una catalanitat dolça, mesurada, elegant. Porten un cas que fa tota la pinta d'acabar convertit en un escàndol amb una pila d'afectats, milers de fulls escrits a màquina i un judici llarg com d'aquí fins a Gandesa, que és un poble magnífic que Xisca de Gardi hauria d'incloure en la seva llista de poblacions germanes, encara que no tingui estany. El cas és que he arribat al despatx, en un carrer de tota la vida. I he pujat a l'entresol. I m'ha obert un jovenot colossal, amb barba, que m'ha fet entrar en una sala d'espera amb l'aire condicionat bufant a tota màquina. M'he esperat una mica perquè els advocats sempre tenen feina endarrerida i al cap de res m'han rebut en una sala que semblava ancorada en un temps molt reculat, amb un retrat del patriarca, ja mort, presidint la paret mestra. M'han fet seure en una butaca i m'hi he assegut. O més ben dit, hi he caigut. M'hi he enfonsat i així hem començat una conversa molt amable. Els advocats, pare i fill, acomodats un darrera la taula del despatx i l'altre en una butaca de molles sòlides. Jo anyocat, amb els genolls a l'altura de les orelles i els braços oberts sobre el respatller a la manera d'un ocellot assecant-se les ales. La qüestió és que al despatx l'aire condicionat em pessigava els braços i ells em parlaven del cas. La qüestió és que no hi he pas entès ben re perquè m'he començat a sentir una mica cohibit, un pèl ofegat. I m'ha vingut son i he fet un badall que m'ha descobert un color esplèndit al pàncreas, el fetge, l'estòmac i l'intestí prim. I en acabat m'han regalat una postal de la Mare de Déu a dins d'un sobre perquè els ha agradat que els expliqués que el meu pare havia nascut sa Perpinyà. He demanat ajuda per aixecar-me i quan he estat dret he donat gràcies a una altra Mare de Déu descomunal que presidia la sala des d'un racó elevat, com correspon a la Mare de Déu, asfixiada en un ambient de paper pintat de color d'or, amb un florejat Lluís XVI de vellut quasi marró. I m'he acomiadat i en baixar gairebé que em foto escales avall. He sortit a fora i mai no havia sentit una serenor tan càlida com quan la xafogor m'ha colpejat la cara al mig del carrer Nou. He tornat a la feina i no he sabut pas per on començar a escriure el tema que hi havia anat a buscar perquè ja no recordava absolutament res. He pensat i, abans que no eem fes mal eel cap, he decidit que el millor que podia fer era baixar al bar i demanar una cervesa. Perquè la cervesa, vulguis o no, et despeja i et fa sortir les paraules.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Benvolgut Mastegatatxes.
La vostra descripció m’ha revingut a la memòria la sorprenent ornamentació que vaig trobar en el despatx d’un individu singular. Resulta que fa uns anys, en un poblet perdut de les Espanyes, em vaig haver de dirigir al despatx d’un notari. El bon senyor, que rondava els 50, havia heretat la casa d’un parent llunyà i com que era grossa i amb una localització envejable, havia decidit instal·lar-hi un despatx. El lletrat, el nom del qual ja no tinc el gust o la desgràcia de recordar, era una barreja entre Jaime Peñafiel i Cassen. Un individu peculiar, tot s’ha de dir. L’estança a la que em va dirigir una secretària molt simpàtica i també de molt bon veure, va sobtar-me en gran mesura. Era un espai gros, ben il·luminat per grosses finestres i atapeït en una de les parets per una llibreria plena de volums dedicats a la judicatura. Malgrat la llum que hi entrava, l’ambient estava enrarir. La resta de parets estaven folrades amb un tapissat amb el fons blau marí, descolorit fins a la sacietat i que en aquells moments s’assemblava més al gris marengo, i per rematar la feina, unes flors de dimensions descomunals amb un daurat que queia a trossos per efecte del sol directe i les capes i capes de pols acumulada. Curiosament, la meva trobada era per feina, en relació a unes últimes voluntats d’un pobre difunt que havia deixat propietats repartides per mitja pell de brau i que casualment havia deixat una magnífica casa de camp en aquelles terres. Ell es va asseure en una magnífica cadira de fusta massissa amb respatller alt i amb el mateix color que les horribles parets. El meu seient va ser més precari. Una butaca de pell reblanida, de color ocre a joc amb les horribles flors de la paret. Vaig quedar clavat entre les parets de tant estrambòtic seient amb els genolls pressionant-me el vaig ventre. Eren prop de les dotze del migdia, i per les enormes finestres amb cortines blanques i entrava un sol de justícia. A diferència del vostre cas, en l’estança on jo em vaig veure enclaustrat no hi havia aire condicionat i imagineu-vos què va passar amb el seient de pell reblanida. Servidor va començar a suar talment com un pobre garrí a punt de ser portat a l’escorxador. El meu modest vestit jaqueta es va començar a adherir a tots els porus de la meva pell i alhora, a la fastigosa pell del seient. La tortura va durar quasi una hora, després que el peculiar notari m’expliqués els seus periples per mitja Europa com a adjunt a no sé quin departament de no sé quin ministeri de Madrid. Tot plegat per no res ja que el que jo volia era que em signés uns documents que donessin fe que la finca en qüestió era propietat del difunt.
Publica un comentari a l'entrada