Les espardenyes d'en Joan de l'Hupa

Aquest dimarts vam anar a Girona amb en Pere Mià, en Joan de l'Hupa, en Miquel i en Sadurní de Can Tarrela de Sant Julià i l'Alba la de Colòmbia. Anàvem a caminar per difondre la injustícia que ha caigut sobre el bon nom de Can Mià. Xisca de Gardi hi era perquè Can Mià és un dels nostres temples i els temples no es poden profanar amb paperassa, injustícies i brutícia administrativa. Vam caminar Girona d'una punta a l'altra. Jo vaig acabar amb una llaga a sota del dit petit del peu esquerre; a en Miquel li bullia l'ull de poll; en Sadurní tenia peus d'atleta i va veure la padrina; l'Alba anava fent perquè els colombians són molt soferts i en Pere suava com un boig. L'únic que no va dir res va ser en Joan de l'Hupa. Ell anava amb les Giraffe i les Giraffe el duien a ell. Vam acabar als jutjats però en Joan no va parar. Va seguir caminant, tranquil·lament, carretera enllà. El vam seguir en taxi i arribant a l'autovia ho vam deixar córrer. Li vam dir al taxista que girés. Va girar i tornant cap a Girona, á través del vidre del darrere del taxi, vèiem en Joan de l'Hupa caminant, allunyant-se del món i de la ciutat cap a la comarca, amb les mans a la butxaca. Al cap de res va arribar a la plana i a la plana es va començar a sentir una mica fatigat. Es va aturar i va passar el dia assegut sota una alzina mirant els cotxes que passaven per la carretera de Palol mastegant, amb una mica de mandra, una branca de fonoll.