A prendre pel sac

Els istius, pescàvem a l'Estany. Llançàvem les canyes davant del Mirallac i allà esperàvem els primers peixos ingenus. Els blackbassos, els mateixos que anys després tindrien un bar en honor seu, i també els sols que acabarien tenint un altre bar en honor seu. Anàvem en bicicleta i a darrera hi duiem la galleda per ficar-hi les captures. No ens menjàvem pas els peixos, no, sinó que els ficàvem en safarejos i altres recipients, i els hi donàvem menjar durant la resta de l'istiu. A mi m'agradaven els sols, tan brillants, tan rodons, tan carinyossos. N'hi havia un que era prohibit pescar-lo, que ens venia a veure, que quasi ens saludava trencant el mite de l'antipatia dels peixos. Un dia, però, vaig pescar un d'aquells sols. I l'ham se li va enganxar ben al fons, tan al fons que no vaig poder-lo ficar a la meva galleda d'aigua. Tan al fons que se'm va morir a les mans. Ell tan rodó, ell tan collonudament maco. I va ser llavors quan vaig quedar-me fos, desfet, entenent perfectament que això de la pesca no anava pas per mi. Vaig pujar a la bici i vaig tornar a casa sense dir res a ningú. Al meu redere del carrer nou vaig agafar la canya i el carret i els vaig rebotir contra la paret. Pensant en el sol. Pensant que la pesca no estava feta pas per mi. A prendre pel sac, collons. A prendre pel sac. Es van acabar els istius de bicicletes i galledes, d'anar a buscar cucs entre el fems, d'hams i ploms. A prendre pel sac, collons. Temps després vaig anar-me a torrar al blackbass i al sol, en honor a tots els peixos que vaig fer malbé, i, sobretot, a aquell que se'm va morir a les mans per culpa d'un ham fill de puta.