diumenge, 1 de juliol del 2007

Cubalibres

El cubalibre era la gran beguda de fa uns quants anys. Servida amb vas llarg i amenitzada amb música variada, el cubalibre era l'expressió etílica i festiva dels setanta i vuitanta. Es bevien a dojo, en barres que llampaguejaven, en tamborets rodons, en butaques molt enfonsades, en passadissos excessivament foscos. Al mític Dallas hi havia una col.lecció impagable de solters que s'agafaven al cubalibres per salvar la distància mortal entre les últimes hores d'un diumenge i les primeres d'una llarga i carregosa setmana. Hi havia cubalibres de divendres al vespre que tenien gust de llibertat condicional. Hi havia sempre l'últim i quasi definitiu cubalibre d'una nit alcohòlicament terrible. I la cosa solia acabar en una rojada a peu de rec, a peu d'ànecs d'en Lero, a peu del Passeig de la Indústria, a peu de finestreta de cotxe. La rojada de cubalibre era una empastifada de gas carbònic, rom i dolçor estrambòtica. El cubalibre feia festa i donava una certa seguretat. A vegades et podia empènyer a unes quantes patacades. Hi havia hòsties a les escales del Blau, a les escales del Cisne, en qualsevol escala on s'hi creuessin mirades de cubalibre. El cubalibre enganxava, tacava camises i polos, tacava texans, tacava catifes de cotxes, tacava caçadores o xupes. A l'endemà, el cubalibre et picava el cap, et pessigava el cervell, et feia rodar com si estiguessis en una nòria malparida. El cubalibre era cap rodo, era un maldecap dels que fan època. Llavors deies que no hi tornaries, que mai més, et cordaves la camisa i tot feia olor de cubalibre condensat: l'habitació, els discos d'en Bowie, la cartera buida i les adidas jim. Dinaves macarrons i feies tot el possible per esbandir la peste de cubalibre que feia tot el teu organisme. A la tarda, i quan el sol deixava d'escalfar, veies una barra i veies que algú començava a servir-se cubalibres. Llavors era ben fàcil aixecar el dit i buscar el cambrer. Un cubalibre de rom, per començar. El cap rodo, en aquells instants, no era res més que una llegenda urbana com la de la noia que apareixia i desapareixia al revolt del cementiri.

12 comentaris:

emma woodhouse ha dit...

I prefer a man who gives expensive jewels...

Josep Oliveras ha dit...

Si no et treus això de la boca, no t'entenem

Josep Oliveras ha dit...

Tampoc falta entendre't gaire, per lo que dius, ja ens va bé que tinguis això a la boca.

mastegatatxes ha dit...

Senyoreta budjous, vol fer el favor de dir les coses com Déu mana, si us plau

emma woodhouse ha dit...

Dic que prefereixo els homes que regalen joies.... Joies en tots els sentits...

emma woodhouse ha dit...

Però és igual. No feu cas, jo buscava a uns altres que no sou vosaltres....

mastegatatxes ha dit...

És que a nosaltres per compraar fem servir directament diners

Josep Oliveras ha dit...

Es que nosaltres quan comprem fem servir sempre efectiu. Les úniques joies que coneixem són simpàtiques i et parlen de tu.

emma woodhouse ha dit...

??????????????????????????????????????????????????????????????????????

El llenguatge dels supostas "homes de xisca de gardi" arriba a uns nivells extranyament incomprensible. De fet reconec que no sou qui buscava.

Josep Oliveras ha dit...

No et facis la interessant amb nosaltres, saps perfectament que som els ordinaris que busques i ansies.

emma woodhouse ha dit...

JAAAAAAAJAAAAAAAAAAA
JAAAAAAAAAAJAAAAAAAAJAA
JAAAAAAAAAAAAJAAAAAAAAAA
JAAAAAAAAAJAAAAAAAAAAJAAAAAAA

xinador ha dit...

Ostres Comitè d'Orriolsl, si que et tens estima a tu mateix per creure que aquesta tal emma wodhouse et busca i t'ansia!