Futbol

Camós s'allarga llànguidament per la carretera de Palol donant nom al tram que l'atravessa. És un poble que s'estén com deixat anar des d'un pendent. Per fer-se'n una idea exacta, s'ha d'imaginar el recorregut de la mullena d'una galleda tombada que acaba de perdre tota l'aigua. Anys enrere, a Camós s'hi havien viscut grans jornades de glòria futbolística. Primer al camp de la recta de Ca l'Artigues i, més tard, al del camí de l'església de Sant Vicenç quan encara no era asfaltat. Durant tres temporades, el Camós va ser el gran dominador de la lliga infantil de la província i les seves gestes, sovint sota la pluja, enmig del fang, havien recorregut la comarca convertint aquell equip en una formació mítica que es recitava de memòria: Torrentà; Rodri, Noguer, Campmol, Fernàndez; Mach, Bofill, Ferrer; Vilà, Quintana i Moriscot. Encara avui és recordada la victòria a l'estadi de la Joventut contra el Bell-lloc el dia de la final del torneig de Girona. Però més enllà d'aquell resultat, quedarà en la memòria la remuntada heròica en un partit de lliga que va provocar l'admiració del públic de la Cellera un dissabte de novembre.
Era una tarda de núbols, d'una fred resseca, sense aigua calenta als vestidors de l'equip visitant. Va començar la primera part. El Camós havia començat caminant i la Cellera es va avançar en un contratac sobtat. Al cap de res va marcar el segon gol en un embolic a làrea i si l'àrbitre no hagués assenyalat la fi del primer temps, hauria clavat el tercer en un moment. A la mitja part tot eren cares llargues. L'entrenador es va queixar de la indolència d'alguns i va donar la consigna en la penombra de la caseta: "Nois, sous el Camós. Jugueu a futbol i guanyareu".
La segona part va començar amb un xut al pal del seu extrem dret. El dos a un va arribar per orgull. I en acabat, amb l'equip ja definitivament restablert de les sotregades del primer temps, l'empat tornava les coses a lloc. La Cellera no sabia què passava i mentre el seu entrenador reflexionava, en Vilà va marcar el tercer. La reacció local va ser enèrgica però la defensa del Camós va tancar la porta. Tothom sabia què havia de fer. Passaven els minuts i els nois de casa no sabien per on entrar. En Noguer marcava els límits al darrera i, al mig del camp, en Mach ordenava la destrucció de la mitja contrària. A la punta d'atac, en Miquel Quintana, que aquell dia havia començat castigat a la banqueta, era un malson a la banda dreta dels locals. El quart va arribar d'una invenció dels seus peus: control, arrencada, passada al punt de penal i barraca d'en Bofill. El partit era guanyat. El xiulet final va ser de tràmit, una sort pels nois de la Cellera, compungits des del tercer gol. I a la graderia, els divuit espectadors de la parròquia, aplaudien la suor d'aquells vailets arribats des de l'estany. La resta va ser la de sempre. Dutxa freda, coca-cola i carretera fins al Pla. No podíem perdre el temps. S'havia de comparèixer en una roda de premsa a casa dels avis.