El canti

Un canti no pot pas faltar en cap casa catalana. El canti fa goig, molt més goig que pas una galleda plena de gel o una nevera Kelvinator, Ignis o Zanussi, per dir tres exemples estrangers. Un canti, en canvi, es fa mirar, dolceja l'esperit, amansa les nostres migdiades de calorassa. Tenir un canti a la vora és senyal de civilització helènica, de gust per la vida, d'estimar el millor que ens dóna un dia que no és res més que una suma inexacta de petits detalls. Un canti ens mira des dels seus dos ulls, l'un de gros on hi aboquem l'aigua regalada, l'altre de més pitit on el raig es projecta directament cap a la nostra set. El canti és fet d'argila i això vol dir que l'aigua, de nou, està amb contacte directe amb la terra que l'ha vist néixer. Això vol dir que el gust de l'aigua del canti no té parangó entre tots els gustos possibles. L'aigua del canti té un gust més dolç, més bondadós, més perfumat. Res a veure amb l'aigua d'una ampolla de plàstic. El canti, a diferència del plàstic i del vidre, manté l'aigua resguardada de la llum i això fa que esdevingui un líquid dels Déus. Per últim, el canti protegeix l'aigua a una temperatura fresquívola, res a veure amb el fred artificial d'una nevera i res a veure amb l'aigua de temperatura ambient que sembla, com a mínim, pixat de vaca. Xisca de Gardi té cantis a casa, que omplim d'aiga fresca, i que passegem fins a la primera alzina que ens ve a veure. Llavors la mitdiada és l'únic destí de les nostres cabòries. Una mitdiada amb ombra i canti és la millor manera de caure sobre el plom de l'istiu.