La moto d'en Xarles

Jo vaig conduir la moto d'en Xarles un dia a la tarda, des de l'Institut fins al Ja Sal Pi, quan encara es podia enfilar el Passeig Dalmau en qualsevol direcció, i la volta a l'estany es feia anant i venint. Era una vespa preciosa, amb un seient Piaggio de color blanc, retocada de motor, amb un tub d'escapament Pollini i pintada amb les tres franges de la bandera italiana, del davant cap endarrera, envoltant la carrosseria com una banda de general partisà. Les vespes eren un símbol de distinció social en la societat adolescent dels anys vuitanta, la que habitava entre l'Institut, la Professional, el Bulevard, els Banys Vells i el Cisne. En Xarles era un dels grans i el seu amic, en Quim Moriscot, també. En Xarles i en Mosriscot eren dos dels pilots més audaços de la Banyoles motoritzada, eren els més ràpids, els més atrevits i els més irresponsables. Arrossegaven una tropa força nombrosa que se solia trobar als Turers. Jo no havia parlat mai amb en Xarles. Dels de la meva colla n'hi havia algun que sí, però gairebé tots anàvem encara en bicicleta. Érem timorats, raquítics, i ens miràvem d'un tros lluny les capgrossades que perpetraven a plena llum del dia. D'en Xarles me n'encuriosia en nas. Era un nas xato, com enfonsat pel mig, allargassat, de tronc ample. El nas era la marca distintiva de la fesomia dels Xarles. Mirats de lluny, els allargava l'aspecte estirant la cara, des de les celles fins al bigoti, com un regalim de resina. Vistos així, a primer cop d'ull, els Xarles semblaven una família aixafada al davant d'un vidre. En canvi en les proporcions de la seva germana Carme, la simetria nassal, si bé trencada pel mig, contribuïa d'una manera notable a un atractiu noble, fresc i suggerent que ens alleugeria alguns canvis de classe massa llargs al passadís de l'Institut. La Xarles era repetidora de primer de BUP, l'únic curs que no vaig repetir jo abans d'arribar al COU, ja en un altre centre, allunyat dels aires i la terrassa del Bon Repós. Amb la Xarles sempre hi havíem tingut grans canvis de classe. Era una noia riallera, amable, prima, amb un carisma natural i una discreció que la feien gairebé perfecta. Un dia va venir amb la moto del seu germà, no se sap exactament perquè. I em va triar perquè l'acompanyés fins al Ja Sal Pi. Jo amb prou feina sabia donar gas però no vaig dir res, perquè algú que no sabés donar gas, en aquelles altures de l'adolescència, hauria estat marginat automàticament sense cap possibilitat de redempció. Li vaig demanar que me la deixés portar. Ella hi va accedir. I jo, estofat com un paó, hi vaig pujar a cavall fent cara de torero. Engegada a la primera, ella va pujar al darrera. Però en aquell moment va aparèixer en Juanola i va estar a punt d'aixafar-me la guitarra. En Juanola era dels petits de la colla d'en Xarles, era de la nostra edat i venia a la nostra classe. En Juanola em va veure sobre la moto d'en Xarles i se li va desfermar un atac de lleialtat. Allà mateix, a l'aparcament, al davant de tothom, va criticar a viva veu, amb un to solemne i ridícul, la inconveniència que conduís aquella màquina algú com jo, als seus ulls un pallús sense carnet pentinat amb la ratlla al costat. «Quan ho sàpiga el teu germà no li agradarà gens», ens va amenaçar. Amb els anys, en Juanola s'ha tornat una persona endreçada però en aquell temps tenia una marcada espessor hormonal que l'obsessionava en la idea de fer-se un forat a la colla que dominava l'estrat més alt de la joventut de la comarca, fins i tot, perquè no dir-ho, per davant de les temibles patrulles que baixaven de Bàscara els dissabtes a la nit.
La Carme Xarles es va mirar en Juanola i no li va fer ni cas. Es va acomodar a la part del darrera del seient Piaggio, em va agafar per la cintura i em va dir: «Tira!». I jo vaig tirar exactament un metre abans de calar la moto. Van ser els nervis. Tres intents d'arrencada després, amb la Xarles despentinada al meu darrera, vam agafar velocitat de creuer travessant, una mica de qualsevol manera, els arbres del Passeig Dalmau fins al Bon Repós, deixant un rastre de pols transparent. Cada vegada més lluny, en Juanola, que s'havia sentit cruixir per dins quan, sense voler, vaig canviar de primera a segona sense prémer prou l'embragatge, estossegava crits inútils i maleïa la meva conducció infame movent els braços, escandalitzat, patint, posant-se les mans al cap.
Del que va passar després no en recordo res, només que al cap d'un temps en Xarles va morir en un accident laboral, arreglant el quadre elèctric principal d'una granja de polls de la comarca. La corrent és traïdora. La rebotida va ser fulminant, sobtada, d'una violència amperial desmesurada, injusta des de qualsevol punt de vista. El dia de l'enterrament, en Moriscot plorava a les primeres files de Santa Maria. Recordo aquell dia i em pregunto on deu ser la moto d'en Xarles. Me la imagino recolzada en un garatge fosc, empolsegada, amb el seient florit i les rodes desbotides; somicant oli, amb un grapat de verrugues de rovell a la pintura, suplicant la compassió d'un mecànic, mig morta a punt per deixar anar l'últim espetec. I em ve al cap que, sortint de missa, aquell dia de llàgrimes i silenci, vaig sentir com un desassossec, lleuger, vaig mirar el cel ennubolat i vaig agrair a en Xarles haver portat la seva moto, encara que fos contra l'opinió silvestre d'en Juanola.