L'escombriaire de la gorra

A Banyoles les escombraries es recullen amb un camió modern. És un vehicle homologat, amb una boca immensa ben oberta a la part del darrera i dos braços hidràulics que carreguen els contenidors plens, els giren de caps per avall, en fan caure la brutícia a la gola de la màquina i els tornen una altra vegada a terra de caps per amunt. És un procés mecànic, repetitiu, d'una gran importància. El carro de les escombraries és golafre i sort en tenim. En ciutats perilloses els camions de les escombraries tenen els braços hidràulics en un flanc, generalment el de la dreta. El conductor viatja blindat a la cabina i d'allà estant acciona tots els mecanismes per recollir la brossa. Encaixar-los de manera manual, exposats a la intempèrie, és una temeritat en alguns carrers de l'estranger. A Banyoles encara no hem arribat a aquest extrem. Som grans generadors de residus però, de moment, embrutim civilitzadament. Per recollir les escombraries apareix cada dia, just quan es fa fosc, una brigada de tres professionals de la neteja que recorren la ciutat amb la missió de recollir la merda que hi deixem. Són els herois de la netedat popular. Formen un equip de tres: el conductor, l'operari u i l'operari dos. Del conductor no en sabem res per la inaccessibilitat de la seva posició. L'operari u és un noi de fora, segurament vingut d'algun país de l'est. El tercer és l'operari dos, l'escombriaire de la gorra, un personatge enigmàtic, de pell aspra i estatura limitada, esprimatxat i amb la cabellera com empolsagada. És el nostre escombriaire de capçalera. Viatja agafat a la part del darrera del camió menjabassures amb una desimboltura que espanta i a pesar que a primer cop d'ull es diria que té prop de setanta anys, baixa del replà metàl·lic que l'aguanta fent un salt i agita els contenidors amb una traça inaudita. L'escombriaire de la gorra es distingeix precisament perquè porta gorra. Una gorra verda amb la visera de plàstic del mateix fabricant que repartia les de Piensos Ganador temps enrere. La gorra verda li tapa la closca deixant caure un feix de cabells blancs que li emboliquen el clatell i les orelles. Mai ningú no l'ha vist sense. L'escombriaire és un home en aparença net, sense gaires brillantors, a qui Xisca de Gardi va tenir la fortuna de veure fora del seu hàbitat aquest diumenge a quarts de deu del vespre, quan tot just començava a fosquejar. Anàvem a la plaça per carrer gran acabats de dutxar amb la idea de fer una tapa de ronyons a Can Pons, i ell va aparèixer trencant a Can Canova per anar cap a les Rodes. Anava amb la gorra i duia un paquet embolicat amb paper d'embalar. Va passar sense dir res, qui sap si anant a buscar l'operari u, i al fons dels contenidors del davant de Ca la Justa es va sentir una remor com la de qui veu un famós i ho anuncia en veu baixa per no molestar-lo.