El Genère del sermó de trona

S'ha perdut un gènere que és els dels sermons a peu de trona. Ara, els capellans fan sermons escarransits, pansits, que tiren més a actes administratius o a discursos funcionarials que pas a les velles i clàssiques advertències. El capellà abans tenia una missió que ara ja s'ha ben perdut: espantar el ramat, advertir-lo, provocar-li una por gruixuda i fonda que la gent sentia dins la pell com una febrada. La trona imposava. Certament no és pas el mateix un sermó a peu d'altar, llegit a més a córrer, filtrat per la megafonia moderna, que un sermó dalt d'una trona, on el capellà agitava els braços, cridava com un espiritat, llançava escopinades, i d'aquí l'expressió "capellans", i feia sentir el seu alè sever sobre la feligresia. El capellà pujava l'escala de la trona com un actor s'enfila a l'escenari, amb cerimonial, creguent-se el paper, decidit a sorprendre i commoure els presents. I des de la trona, retallat pels llums magres de l'església, el capellà esdevenia una ombra temible, una silueta fosca i expectant que llançava, a tort i a dret, una prèdica propera a l'apocalipsi. La gent havia d'aixecar el cap per veure'l i és en aquest gest obligat on hi residia la força suprema del sermó. Ara la gent mira el capellà fit a fit quan aquest sermoneja, ans no: antes la gent havia d'aixecar el cap i quedava demostrat que l'únic que era més a prop del cel era, precisament, el ministre de l'església. Des de la trona es commovia, des de la trona s'avisava dels perills del dimoni, de la carn, del separatisme, del comunisme, de les faldilles massa curtes, de les dones massa manyagues, dels que feien pasqua abans de rams, dels que deien el nom de Déu en va, dels que no anaven a missa. Des de la trona s'advertia que la gent no anés a veure pel.lícules infames, com Gilda, i això va ser dit i llançat des de la trona de Santa Maria, per posar un exemple. En altres trones es parlava bé d'en Franco i totes aquestes coses. La trona s'ha perdut, ara només és un artilugi arraconat en l'arquitectura de les nostres esglésies. Però no pot ser. Volem que es tornin a fer servir. L'iclesia, si vol anar a més, ha de recuperar la pompa i el cerimonial d'abans. Llatí, trones, advertiments i tota la grandesa que s'ha anat perdent per culpa de tant guitarra, tanta música progre, tant de companyerisme i tant poca distància entre els enviats de Déu i els altres que, vols que t'ho digui, soms tots una colla de pecadors i pecadores.