Flanaggan

Va agafar el nom d'un dels personatges emblemàtics de l'oest americà, d'aquella turba de sense nord on la derrota o la victòria només depenia del tambó d'una pistola. Flanaggan és un motiu que ens fa volar fins el gran Eire, on tota la gent és una excepcionalitat banyada de Guinness i del nostre whiskey de capçalera (Jameson, Bushmills, Paddy i el que caigui) En Francesc es va posar Flanaggan per definir-se com un tipus excepcional que decora i anima els carrers de la Banyoles fooooooooooormidable. Flannaggan és un cavaller, un senyoràs. Si et demana un euro per fer un tallat ho fa sense perdre el somriure i sense perdre l'educació que l'ha fet pujar. L'ha fet pujar ben alt com si fos una mongetera. En Flanaggan és un somriure, unes ulleres, un cabell clexinat amb una lleugera tendència al vell i mai oblidat tupé. Et crida pel nom, té una veu pausada, melosa. Et crida i busca la manera més elegant de demanar-te un euro. Si l'euro no arriba, et dóna conversa, i sempre és una conversa ponderada, amarada amb un somriure precís, d'educació pulcre. Tothom sap que en els seus temps d'institut era una fava. Que sabia anar i venir dins el laberint dels matemàtiques. Que per ell una equació amb mil incògnites era quasi una rutina. A vegades a en Flanaggan li van curts els pantalons com un nen que acaba de créixer molt de pressa, sense adonar-se'n, sense que ningú hagi pogut copsar-ho. En Flanaggan ha fet d'artista pel director comercial amic de Xisca de Gardi, i ens l'hem trobat en els rodatges, i l'hem vist brillar en els rodatges com en el preciocista Crespià The Film Not The Village (una obra que mai podrà ser atrapada) En Flanaggan duu ulleres de pasta, una mica d'un altre temps, camina, toca la guitarra, canta, s'encanta, i segurament segueix en el seu món de matemàtiques, de nen que ha crescut molt de pressa, de somriures antològics. Demana un euro però ens sembla ben poc: ja hauria de ser notable entre els notables de Banyoles.

Un mite

Vet aquí que Xisca de Gardi està feta d'una pasta que s'assembla a la pasta de les ulleres de pasta. I la gent que les porta ens cau bé, ens fa bona pinta. Soms aixís a Xisca de Gardi, gent que es conforma amb qualsevol cosa. Feia temps que no vèiem el senyor Trencasostres però tan bon punt l'hem vist en aquesta fotografia recent, ens ha sobrevingut una sensació de d'assossec francament tranquil·litzadora. Senyor Trencasostres, és ben bé que el temps no passa per vostè. Que Déu li conservi la vista.

Carn O Peix?

Ans a Banyoles menjar peix era una cosa extravagant, pròpia de maniàtics i estrambòtics. La distància que ens separava de la part de marina era la causa de la nostra aversió natural a tot el que portés espines, escames i fes olor de sal gruixuda. El peix era pels malalts o el peix era pels temps de quaresma. Si passaves per davant d'una peixateria més aviat et venien oits. A casa, la mare feia arròs a la paiella cada dimecres i aprofitava per fer-nos menjar alguna cosa que no fos carn, o sigui musclos, escamarlans i calamars. Vet aquí la gran menjada de peix que fèiem. De les altres espècies només els veiem en els àlbums de la Torras. Això sense comptar, és clar, els que jo pescava a l'Estany, blackbassos i sols, que no ens els menjàvem perquè la mare sempre deia que "el peix de l'Estany no val pa' re', ni regalat". En aquestes estem. Es per això que nosatres ens vam criar menjant carn, que és com ha de ser, vet aquí. Costelló pels fideus, mandonguilles, croquetes de pollastre, llonzes de la baranilla, costelles, tapa plana de vedella, culata de vedella, galtes de porc, fetge, conill amb xamfaina, pollastre amb ametlles, botifarres dolces, i no sé pas quants plats més. Això de fer peixetades i mariscades ens és una cosa moderna, sobrevinguda, que no va pas amb la nostra cultura de secà. Desenganyem-nos i deixe'm-nos de pulecres, nosatres quan disfrutem és quan ens foten un bon entrecot amb amanit i Juvé i Camps, per posar un exemple, o quan ens guisen unes bones galtes de porc, o quan ens galdim uns rostits d'aquelles que et deixen enfitat tota la tarda. Menjar peix cansa i mareja una mica. D'entrada et donen un gavinet que no saps pas si és un gavinet o un becina de missa. Després no saps pas com arraconar les espines perquè no t'escanyin. Tot seguit comences a menjar el peix i veus que és una pasta blanca que no té gust de res, i que tampoc et fa cap fondo al ventre. I com que no et fa cap fondo al ventre, vinga a menjar pa xucat amb salses rares i vinga a veure vi blanc que és malparit com una mala cosa. Total, després de menjar peix, si no t'has ofegat abans per culpa de les espines, el més natural és que tinguis el ventre remogut per la sala rara i vagis una mica de tort per culpa del vi blanc. En cabat, el més segur és que t'hagin cardat una arrissada de restaurant per quatre noses, un peix que no saps pas com es diu, i unes grilleries de postres. Cagomredeune. Deixa't de misèries i porta carn, que és l'únic que conec. Deixa't de misèries que ja menjarem peix quan vingui la Quaresma i s'hagi de guardar la tradició. La carn, almenus, l'engreixen amb productes químics totalment controlats, el peix, en canvi, s'engreixa, amb vessaments químics totalment incontrolats. Si ho he dit, ja ho he dit.

Mc Pacos

Banyoles ja havia inventat l'hamburguesa molt abans que els americans disfressats d'escocesos. Això ho sap tothom i fa "hasta" vergonya haver-ho d'escriure. Banyoles tenia en Paco que era un cambrer arreglat, dels que van saber treure'n profit d'un tuguri com els Catòlics. Perquè els Catòlics, abans d'en Paco, semblava una estació pels escarbats i para de comptar. En Paco no és pas que ho arreglés, ni que ho pintés, però s'hi va posar, i va començar a fer rutllar la cosa. En Paco va convertir una cafetera ronyosa en el millor cafè que se servia a Banyoles (paraula de l'Oliva Salvador) i va convertir una planxa ronyosa en el més prodigiós dels portaavions de tapes i coses de tot Banyoles. En Paco anava i venia, era un nervi, era flor de nervis, era una cosa d'angúnia, era a vegades una insolència pels clients (a mi em va fer fora de la terrassa perquè no volia prendre res, vet aquí) Però, en el fons, era un treballador quasi a l'americana, algú que del no-res vol anar pujant, i així va anar la cosa. En Paco, i en aquestes estem, va inventar-se les millors hamburgueses que mai s'han servit en algun lloc d'occident. Una delícia, una tendror servida en un pa que era com de goma, arrebossat de cebes ben fregides, i així anar fent. Aquelles hamburgueses d'en Mc Paco's era alguna cosa celestial, extraforània, dolça, gustosa, engaxosament addictiva. Les hamburgueses s'havien de menjar amb coca-cola i banyades abundosament amb ketxup i mostassa, millor el ketxup que servia amb pot verd i que tenia una picantor morenoide. Vet aquí. De fons, el grallar de la tele, l'anar i venir dels que es jugaven el dissabte a base de canari o botifarra, i el so rebentaire dels futbolins. En Mc Paco's i els seus invents gastroinfantils van decorar els nostres dies de pèls moixins i veus trencadisses. Quan el veiem pel carrer, en bici o a peu, estem a punt de parar en Paco i dir-li que estem amb ell, que el recordem, que li devem alguna cosa, i que, un dia com un altre, es fiqui davant d'una planxa d'aquelles i ens revisiti la vida en forma d'hamburgueses mítiques. Sonaran els futbolins i la resta de músiques de sempre. Però necessitem, ni que sigui per un trist instant, el vellut formidable d'aquell pa, d'aquella ceba, d'aquell ketxup i d'aquelles hamburgueses que no devien pas ser d'aquest món.

Xisca de Gardi confia en la nostra policia

Ara fa unes hores, un amic de Xisca de Gardi, s'estranyava que després de sortir de Banyoles els Mossos no l'haguessin aturat. L'explicació no cal anar a buscar-la en un llibre de matemàtiques escrit per l'inefable López (el professor de matemàtiques que més gent ha suspès a l'Institut de Banyoles, un gallec misteriós del qual hem començat a seguir la pista) Els Mossos de la nostra comarca són gent molt seria. Aturen a qui han d'aturar, i aquí s'ha acabat la tonteria. I foten al trull a qui s'ho mereix, i aquí s'han acabat els romanços. I porten cap al jutge a qui ha de pagar alguna cosa que ha fet. La nostra policia és la nostra policia, i a ella li devem una confiança cega, rotunda, febril i fanatitzada. Quan Xisca de Gardi es creua amb els nostres uniformats invariablement els saludem. A Portbou, el Gurú, en Vaqueta i jo vam tenir la temptació de mirar-nos una mossa molt castissa que patrullava a peu pel carrer. Era un encant d'uniformada. El mosso s'en va donar compte i amb ell ens vam intercanviar mirades de complicitat. Perquè la nostra policia és això: gent que parla el teu idioma, gent amb la que hi confies, gent amb la qual hi pots intercanviar un gest comú de confiança ciutadana. Quan van de paisà, els mossos són veïns nostres, amics, saludats i coneguts. Ens els podem trobar al mig del carrer o sopant a Can Garriga. I és en aquests moments de vida civil quan Xisca de Gardi renova la seva fe en la nostra policia, perquè, en el fons, sabem que són dels nostres. I nosaltres sempre diem allò que visca nosaltres, i visca els que són com nosaltres. I és per això que en aquest bloc mai de la vida es parlarà malament de la policia del país. Al contrari, aquí tot seran honors i glòries per gent que ha decidit treballar en una cosa fonamental: protegir-nos i protegir els nostres. Visca les Esquadres, collons!

Els adragons de casa

Els adragons són els convidats de tots els meus estius. Aquests rèptils fabulosos a mig camí d'una sagrantana i d'un llangardaix però que conserven, encara, la vella fesomia dels grans sauris dels temps reculats. Els adragons viatjaven per les voltes del sostre de l'eixida de casa. M'observaven quan jo sortia a les nits a canviar l'aigua dels peixos que tenia al cossi, o, senzillament, a pixar en el wàter que teníem en un costat de l'eixida, o quan sortia per veure la silueta fantasmagòrica de la torre del Monestir, o a jugar, a les palpentes, amb les expedicions de Madelmans que tenia esgarriades en aquell pati interminable com les vacances. Els adragons eren allà per vigilar-me, i per mirar-me des de les seves ventoses enganxades al sostre. Lliscaven els adragons i a mi, francament, em fotien una mica de basarda. Patia pel dia que em caiguessin per barret i s'arrepessin a la meva esquena ennegrida per les tardes de bany a l'estany. Els adragons tenien mala fama. Deien les iaies que es fotien els llençols com si res. Però el que menjaven eren rendells i altres insectes de curta volada. Els adragons, en el fons, eren amics nostres. Vaig entendre-ho amb el temps. I ara, quan un dels meus gats intenta caçar-ne algun, jo el rescato i el poso en algun lloc on no el puguin arreplegar. Un matí d'hivern en vaig trobar un pels carrers. Estava adormit com totes aquestes bestioles que per decència es passen l'hivern dormint. Sabeu què vaig fer? Doncs agafar-lo i posar-lo dins la bossa del pa. Un cop a casa, vaig buscar un foraniu entre les pedres del redere perquè es pogués aixoplugar. Per què? Perquè tots els adragons són missatgers dels meus estius petits, d'aquells dies llargs, interminables, on les vacances ens conduien cap a una successió de dies de pesca, de futbol, de tardes de madelmans, de tele, de bany a l'estany, de calors i d'ombres, de pols i sifons, de cocacoles i pepsis, de cops de pedra i de les primeres nenes que començàvem a mirar mig enriolats, mig avergonyits. A casa, doncs, tots els adragons tenen el toc pagat, la dispesa lliure, la protecció assegurada (això amb permís d'en Murri, de la Mixeta i de la resta, capitans i capitanes de la caça i captura)

La moto d'en Xarles

Jo vaig conduir la moto d'en Xarles un dia a la tarda, des de l'Institut fins al Ja Sal Pi, quan encara es podia enfilar el Passeig Dalmau en qualsevol direcció, i la volta a l'estany es feia anant i venint. Era una vespa preciosa, amb un seient Piaggio de color blanc, retocada de motor, amb un tub d'escapament Pollini i pintada amb les tres franges de la bandera italiana, del davant cap endarrera, envoltant la carrosseria com una banda de general partisà. Les vespes eren un símbol de distinció social en la societat adolescent dels anys vuitanta, la que habitava entre l'Institut, la Professional, el Bulevard, els Banys Vells i el Cisne. En Xarles era un dels grans i el seu amic, en Quim Moriscot, també. En Xarles i en Mosriscot eren dos dels pilots més audaços de la Banyoles motoritzada, eren els més ràpids, els més atrevits i els més irresponsables. Arrossegaven una tropa força nombrosa que se solia trobar als Turers. Jo no havia parlat mai amb en Xarles. Dels de la meva colla n'hi havia algun que sí, però gairebé tots anàvem encara en bicicleta. Érem timorats, raquítics, i ens miràvem d'un tros lluny les capgrossades que perpetraven a plena llum del dia. D'en Xarles me n'encuriosia en nas. Era un nas xato, com enfonsat pel mig, allargassat, de tronc ample. El nas era la marca distintiva de la fesomia dels Xarles. Mirats de lluny, els allargava l'aspecte estirant la cara, des de les celles fins al bigoti, com un regalim de resina. Vistos així, a primer cop d'ull, els Xarles semblaven una família aixafada al davant d'un vidre. En canvi en les proporcions de la seva germana Carme, la simetria nassal, si bé trencada pel mig, contribuïa d'una manera notable a un atractiu noble, fresc i suggerent que ens alleugeria alguns canvis de classe massa llargs al passadís de l'Institut. La Xarles era repetidora de primer de BUP, l'únic curs que no vaig repetir jo abans d'arribar al COU, ja en un altre centre, allunyat dels aires i la terrassa del Bon Repós. Amb la Xarles sempre hi havíem tingut grans canvis de classe. Era una noia riallera, amable, prima, amb un carisma natural i una discreció que la feien gairebé perfecta. Un dia va venir amb la moto del seu germà, no se sap exactament perquè. I em va triar perquè l'acompanyés fins al Ja Sal Pi. Jo amb prou feina sabia donar gas però no vaig dir res, perquè algú que no sabés donar gas, en aquelles altures de l'adolescència, hauria estat marginat automàticament sense cap possibilitat de redempció. Li vaig demanar que me la deixés portar. Ella hi va accedir. I jo, estofat com un paó, hi vaig pujar a cavall fent cara de torero. Engegada a la primera, ella va pujar al darrera. Però en aquell moment va aparèixer en Juanola i va estar a punt d'aixafar-me la guitarra. En Juanola era dels petits de la colla d'en Xarles, era de la nostra edat i venia a la nostra classe. En Juanola em va veure sobre la moto d'en Xarles i se li va desfermar un atac de lleialtat. Allà mateix, a l'aparcament, al davant de tothom, va criticar a viva veu, amb un to solemne i ridícul, la inconveniència que conduís aquella màquina algú com jo, als seus ulls un pallús sense carnet pentinat amb la ratlla al costat. «Quan ho sàpiga el teu germà no li agradarà gens», ens va amenaçar. Amb els anys, en Juanola s'ha tornat una persona endreçada però en aquell temps tenia una marcada espessor hormonal que l'obsessionava en la idea de fer-se un forat a la colla que dominava l'estrat més alt de la joventut de la comarca, fins i tot, perquè no dir-ho, per davant de les temibles patrulles que baixaven de Bàscara els dissabtes a la nit.
La Carme Xarles es va mirar en Juanola i no li va fer ni cas. Es va acomodar a la part del darrera del seient Piaggio, em va agafar per la cintura i em va dir: «Tira!». I jo vaig tirar exactament un metre abans de calar la moto. Van ser els nervis. Tres intents d'arrencada després, amb la Xarles despentinada al meu darrera, vam agafar velocitat de creuer travessant, una mica de qualsevol manera, els arbres del Passeig Dalmau fins al Bon Repós, deixant un rastre de pols transparent. Cada vegada més lluny, en Juanola, que s'havia sentit cruixir per dins quan, sense voler, vaig canviar de primera a segona sense prémer prou l'embragatge, estossegava crits inútils i maleïa la meva conducció infame movent els braços, escandalitzat, patint, posant-se les mans al cap.
Del que va passar després no en recordo res, només que al cap d'un temps en Xarles va morir en un accident laboral, arreglant el quadre elèctric principal d'una granja de polls de la comarca. La corrent és traïdora. La rebotida va ser fulminant, sobtada, d'una violència amperial desmesurada, injusta des de qualsevol punt de vista. El dia de l'enterrament, en Moriscot plorava a les primeres files de Santa Maria. Recordo aquell dia i em pregunto on deu ser la moto d'en Xarles. Me la imagino recolzada en un garatge fosc, empolsegada, amb el seient florit i les rodes desbotides; somicant oli, amb un grapat de verrugues de rovell a la pintura, suplicant la compassió d'un mecànic, mig morta a punt per deixar anar l'últim espetec. I em ve al cap que, sortint de missa, aquell dia de llàgrimes i silenci, vaig sentir com un desassossec, lleuger, vaig mirar el cel ennubolat i vaig agrair a en Xarles haver portat la seva moto, encara que fos contra l'opinió silvestre d'en Juanola.