La Mare de Déu de la Font

A Fontcoberta hi ha un lloc esplèndid i arrecerat que encara no ha caigut sota els queixals del portland. A Fontcobertat, tothom ho sap, hi havia uns senyors que tenien molta set i eren molt ganuts i eren capaços d'enquitranar Pla de Martís i el que convingués. El cas és que el paratge de la Mare de Déu de la Font s'ha conservat com el recorden els nostres avis i besavis, i com mena la tradició. Perquè hi ha molts que es posen el barret de tradicionals i serien capaços de vendre's la calaixera de casa amb tots els papers dels que els van parir i reparir. Però aquest no és el cas. El cas és que la Mare de Déu la Font és la Mare de Déu de la Font, un lloc sublim per passar-hi tota una tarda tastant un lloc que és un elogi de la vida, una presència dels temps remots, una silueta capaç de dur-nos cap enrere, ben lluny, viatjant pels territoris dels nostres avantpassats. A la Mare de Déu de la Font, lloc d'aplec i retrobament, hi ha una aigua miraculosa que ha guarit malalts de tota la comarca i part de l'estranger. Allà es netejaven les nafres i els pelegrins trobaven la salut. Es per això que algú li fa fer una poesia detallada i fonamentada: Es vostra confraria/medicina cordial/per curar de malalties/puix del Metje celestial/sou Vós la que pot quant vol:/Siau nostra advocada/Mare de Déu de la Font. Els amos del portland haurien de tenir-ho en compte per properes atropellades. Perquè aquesta gent va i ve, però sempre hi és, assedegada, afamada, disposada per trinxar el país i la seva gent, la terra i els seus animals. Nosaltres els vigilem. La destral de Xisca de Gardi defensa la tradició i cau, esmolada, sobre els qui volen esquinçar-ho tot.

banyoles: bunyols i moscatell

bunyols:
350g. defarina
50 g. de margarina
20 g. de llevat premsat (de pa)
60 g. de sucre
0,5 dl. de llet
raspadures de llimona
3 ous
una mica de sal
1/2 copeta d'anis
1 culleradeta d'anis mòlt
1/2 culleradeta de coriandre
canyella en pols
oli per fregir
sucre per arrebossar



moscatell:
El vi de moscatell és un vi dolç obtingut amb aturada fermentativa per addició d'un altre vi, o bé amb una fermentació alentida i parcialment en ampolla, que fa que no tot el sucre esdevingui alcohol. La graduació és alta i el gust i l'olor recorden el mesc, d'on prové etimològicament el nom de moscatell, o moscat com es coneix a la Catalunya del Nord.

Que tornin els anys 80

Amb Santi Vendrell recuperem, finalment, els anys vuitanta. Els anys vuitanta de Banyoles són els millors de la seva història. Són els anys d'una obra cabdal que va fer furor en l'arquitectura mundial: la plaça mal anomenda de la Vergonya i rematada amb un obelisc magnífic que havia estat envejat per totes les grans ciutats de l'esfera terrestre. Un obelisc que avui no sabem on és però que volem recuperat, reubicat i que torni a fer la funció de senyalar l'entrada a la nostra magnífica i invicta ciutat. Els anys vuitanta també ens van dur obres extraordinàries com ara la Plaça de les Rodes, d'una sensibilitat inigualable. Finalment, els anys vuitanta també van dur-nos un altre regal del qual hauríem de donar gràcies a Déu a cada instant: l'entapissat de fusta de l'Ajuntament. Tornaran els vuitanta perquè ha tornat, definitivament, la sensibilitat i el bon gust després de dies, i anys, de grolleries, grosseries i obres de persones fatxendes. La millor notícia de tot plegat, com ens recordava l'amic Vaqueta, és que Santi Vendrell ja és entre nosaltres, per cantar-nos, per enfebrir-nos amb la seva veu calidoscòpica. Després de la seva visita, els anys vuitanta ja seran definitivament aquí. Després del llarg i infructuós hivern esclatarà, rotunda i pletòrica, la primavera permanent. A en Santi el seguiran, com ha de ser, els grans artistes de la cartellera nostrada. Per què no la Feliu i la seva veu encomanadissa? I José Guardiola i el seu elegantíssim bigoti? I la família Picarol, i Salomé, i tants i tants altres!

En Quimet Duran

L'altre dia vaig trobar-me pel carrer a en Quimet Duran. Personatge fonamental de la Banyoles bàsica. Fa molts anys que el conec i el veig sempre igual: pulcre, endreçat i sempre amb la cartera d'escrivent de Can Silet sota el braç. De la cartera d'en Quimet hi pot sortir qualsevol cosa, és com el barret d'un mag. Quasi sempre treu coses relacionades amb l'exèrcit que mena i domina. En Farriol deia que els Manaies eren l'exèrcit a l'ombra del nostre país. Si és així, el capità general de la nostra reserva armada es diu Quimet Duran. Home bàsic de la Banyoles fonamental i fonamentada. En Quimet parla pels descosits i quasi sempre condueix i enfila la conversa cap al seu exèrcit a l'ombra. Els Manaies tenen llista d'espera perquè hi ha molts banyolins que volen formar part del nostre exèrcit secret: una cohort ferma i ordenada que avança pels nostres carrers custodiant la probessó dels Dolors. L'únic so que els acompanya és el repic majestàtic de les llances contra el terra dels nostres carrers vells. Ells avancen en silenci i amb una seriositat que fa pensar que han entrat en un trànsit dens i tel.lúric. En Quimet, al capdavant de la tropa llueix l'uniforme del capità general. Es l'únic moment de l'any en que el veiem silent, concentrat, sense la cartera de Can Silet. Es el moment de l'any on el nostre capità general condueix el nostre exèrcit secret, el de la Banyoles bàsica, fonamental, fonamentada. A l'endemà, el mateix home, torna a trepitjar els carrers, saluda gent, parla amb tohom, somriu, torna a ser el dirigent a l'ombra del nostre exèrcit secret: el que sempre pot sortir si van maldades. Això sí: consultant-ho abans a la nostra Mare de Déu dels Dolors.

El temps del vi

Ans la gent es feia el vi. Els pagesos banyolins guardaven una part del que venien, pel vi. El vi fa sang, el vi és bàsic, el vi no pot faltar en cap taula catalana. Això se sabia abans, ara hi ha molt de burro que es passa el dia tastant el vi. El vi és per fer-lo baixar i no pas per remenar-lo. Quina collonada és aquesta dels cambrers que te'l fan provar. Tu posa el vi, tu carrega el vas, i fes via cap a la cuina a buscar la manduca. En Bertus de la Barretina, que és d'un sentit pràctic que esclafa, et deixa l'ampolla al cim de la taula i tu espavila't. Per què? Perquè la Barretina és una fonda d'abans, sense noses i sense pulecres, tal com s'ha de ser. Ans el vi te'l deixaven a taula i no esperaven que fessis la comèdia de glopejar-lo com si fos un medicament. Els hostals xiscagardians per excel.lència no et maregen amb aquella pregunta postissa de "provarà el vi". Es clar que el provaré, fotut burro! I no només el provaré sinó que me'l galdiré tot. Cagomredeune. Ans la gent es feia el vi i per això sabia que amb el vi no es juga. Els de Mata anaven en comitiva cap a Garriguella. Trico-trico amb carros i tartanes. Anar a buscar el vi volia dir ser dos o tres dies fora de casa. Volia dir quedar-se a dormir a Figueres. Volia dir traginar-lo amb semals plenes d'abeies que resseguien el sucre perfumat de la garnatxa. Llavors la gent trepitjava el raïm, i el deixava fermentar a les tines. Llavors la gent tenia botes a les cases, i quan venia l'hora començava a omplir porrons. A tots aquells herois del vi se'ls hi empixava si estem parlant d'un collita del 83 o d'un gran reserva, o d'un xardonais del no sé què. Aquella gent vivia el vi. Aquella gent s'empitufava, s'engatava, anava una mica calenta d'oreies, anava servida, o, senzillament, anava avinada. Sense comèdies, sense postissos, sense mandangues. El vi ja surt a la Bíblia i, per tant, un respecte. Cada setembre, els que soms de la tòria pensem que vénen els temps del vi. El millor regal de Déu ja és entre nosaltres. Que s'apartin els que empregen, que volem beure vi.

Visca nosaltres i els que són com nosaltres!

Algun cosmopolita i multifaxions s'empreja amb el nostre comentari. Què hi vos fotre! Quina culpa tenim els de Banyoles de ser de Banyoles i, per tant, de ser del millor lloc del món. Si al cim tens parents a Sant Miquel, Esponellà o Galliners això ja és sensacional. I si, a més a més, soms catalans llavors ja no hi ha pas qui ens aguanti. No hi ha pas una cosa més trista, rònega, esquerpa i eixuta que els que es diuen "ciutadans del món". Perquè estan dient que no són d'enlloc, que no són ni carn ni peix, ni tu ni vós. Els arbres tenen arrels, els alls tenen forcs, les orenetes saben on han d'anar i on han de tornar, la gent endreçada coneix la casa on va néixer, i estima els qui els hi han donat els cognoms, els orígens, la fe i la identitat. Que trist ser un multiculti que prefereix una vianda del nord de Tasmània i no li pregunta a la seva àvia com es fan els canelons de Sant Martirià. Que trist no saber que Banyoles és irrepetible, i que ha de continuar essent Banyoles, i per tant diferent que Lyon, Nova York o Rènac d'Abaix. A mi m'agrada passar pel carrer Nou i trobar-me la Caterineta, els de Ca l'Asó, els de Can Bech, o anar a Melianta i trobar-me amb en Jep de la Brasa o en Pericus, o anar per la plaça i parlar amb en Ramon Masgrau o recordar que en aquella volta precisa hi vivia el Senyor Prat. Això és Banyoles: la seva gent, els seus carrers, els seus hàbits i costums, la seva personalitat extraordinària. Si vaig a París, vaig a buscar el que hi ha a París, si vaig a Camós, vaig a Can Garriga o a donar una volta per Sant Vicenç. Es per això que, amb orgull, amb tossuderia, amb ràbia cridem: "visca nosaltres i els que són com nosaltres". Perquè cadascú s'estima el que és seu, o el que té a la vora. Faltaria més. Per defensar Amèrica, ja hi ha en Bush i els seus, per defensar Banyoles i el nostre país, hi ha Xisca de Gardi i els seus. No us etivoqueu pas, seguirem, sense aturador, siguent de Banyoles, una manera com altra de ser catalans. Els multicultis aneu a menjar pastanagues de Kuala Lumpur, nosaltres: "amanit, entrecot i Juvé i Camps".

Déjà vu