La Mare de Déu de la Font

A Fontcoberta hi ha un lloc esplèndid i arrecerat que encara no ha caigut sota els queixals del portland. A Fontcobertat, tothom ho sap, hi havia uns senyors que tenien molta set i eren molt ganuts i eren capaços d'enquitranar Pla de Martís i el que convingués. El cas és que el paratge de la Mare de Déu de la Font s'ha conservat com el recorden els nostres avis i besavis, i com mena la tradició. Perquè hi ha molts que es posen el barret de tradicionals i serien capaços de vendre's la calaixera de casa amb tots els papers dels que els van parir i reparir. Però aquest no és el cas. El cas és que la Mare de Déu la Font és la Mare de Déu de la Font, un lloc sublim per passar-hi tota una tarda tastant un lloc que és un elogi de la vida, una presència dels temps remots, una silueta capaç de dur-nos cap enrere, ben lluny, viatjant pels territoris dels nostres avantpassats. A la Mare de Déu de la Font, lloc d'aplec i retrobament, hi ha una aigua miraculosa que ha guarit malalts de tota la comarca i part de l'estranger. Allà es netejaven les nafres i els pelegrins trobaven la salut. Es per això que algú li fa fer una poesia detallada i fonamentada: Es vostra confraria/medicina cordial/per curar de malalties/puix del Metje celestial/sou Vós la que pot quant vol:/Siau nostra advocada/Mare de Déu de la Font. Els amos del portland haurien de tenir-ho en compte per properes atropellades. Perquè aquesta gent va i ve, però sempre hi és, assedegada, afamada, disposada per trinxar el país i la seva gent, la terra i els seus animals. Nosaltres els vigilem. La destral de Xisca de Gardi defensa la tradició i cau, esmolada, sobre els qui volen esquinçar-ho tot.