L'escuraximineies

Ans les ximineies anaven a tot gas. Escrivim ximineia perquè és molt més graciós i proper que pas aquest mot estrafolari de xemeneia. La cantarella de ximineia ens fa pensar en una bestiola que té vida pròpia. I és així, la ximineia va a la seva, amb el temps es cobreix d'una crosta de sutge, una pàtina negrosa i espessa que, en un ris-ras, pot convertir-se en un incendi dels grossos. Quan la ximineia va carregada de sutge, les flames del foc a terra poden enfilar-s'hi com aquell que res. S'hi enfilen, s'arrapen en el greix del sutge i ja la tenim armada. Tota la ximineia pot convertir-se en una pista de foc i això pot tenir conseqüències nefastes en tota la casa. Ans, a les cases, hi havia un sistema eficaç per asfixiar el foc de la ximineia: s'empenyia una petita peça de ferro cap al cor de la ximineia i això feia que el foc quedés ofegat. Però si les cases eren habitades per gent ordenada el més normal era avisar l'escuraximineies. Un personatge fonamental. Un home que se la jugava enfilant-se i baixant per tot el recorregut de la ximineia. Un ofici notori, un ofici cabdal. Un home que s'encarregava d'arrencar el sutge de les parets tot deixant la ximineia neta com una patena. L'escuraximineies era un heroi com ho era tabé l'escurapous, un home que baixava fins la profunditat dels pous per netejar-los com Déu mana. La gent ordinària que, un cop l'any, encén el foc a terra i el té per badar, o per fer-li el pam i pipa a les amistats, no sap que en l'interio d'aquell giny hi han treballat homes de pedra, valents de debò, tipus que s'empassen el sutge que hem deixat tots nosaltres amb les nostres grilleries. Gent que, al cim, havia de baixar el cap quan algú li preguntava quin ofici feia. Eren temps on els escrivents eren ben vistos, i els procuradors tabé. Però que ningú valorava els campions de veritat: els escuraximineies, els carboners, els bosquetans, els escurapous, els hortelans i tants altres. Amunt els cors, els alabem al senyor!