M'heu deixat sol

A les terres feréstegues de Sant Nazari, allà on s'esperxa la Vall de Campmajor, hi viu una eremita. Una dona que vol viure sola, ella i els seus pensaments, les seves oracions, les seves mirades cap a aquell lloc remot, però fabulós, del nostre país. Si fa no fa, em sento com aquella eremita. Aquest bloc va ser un compromís en ferm dels xiscagardians després d'un tec important on en vi va córrer a la mateixa velocitat que se'ns servien amanits, toscarros de carn i postres de crema. Va ser un dia on els tractes els vam acabar davant la vora del foc, en aquell foc antic i primitiu que només els socs gruixuts dels nostres boscos són capaços d'avivar. Allà es va parlar d'això i del demés. I tot seguit l'excursió va prosseguir per la nostra topografia particular. Allà es va comprometre el Gallego, i també la Maria Vaqueta, i com no, en Mastegatatxes. A mig camí, i amb un cop de telèfon, vam aconseguir la militància del Rabí de Besalú i les seves tirallongues i la seva xerrameca yiddish. Vet aquí. Tots a l'hora i tots a punt. Això va agafar, doncs, una trempera d'estudiant primerenc, una rabior de queixals corcats, una velocitat de meca deixada anar en baixada comarcal. Vet aquí, però, que el català és un personatge capriciós, voluble, una mica esquenadret i una mica carnestoltes. Poc a poc es van anant despenjant aquest i l'altre. I sempre sense excuses clares, sempre amb giragonses, amb "ara no puc", "ara vaig atabalat", i anar fent. I vet aquí que he quedat sol. Com l'eremita, i a vegades penso que aquestes pàgines no són res més que una bàrbara extensió de Sant Nazari, un llamp de terra feréstega i malparida que s'obre davant meu per fer-me provar l'estranya i devastadora por d'un paratge indómit on no hi ha recer pel llamp ni tampoc hi ha aixopluc pels llops. Vet aquí. Això sí: dempeus sobre la nostra terra, sense témer res més que ens caigui el cel pel cap, prometem seguir caminant per aquí. A l'espera que arribi el relleu i poguem tornar, vells i xarucs, cap al monestir.