Com fan les orenetes

L'oreneta és un ocell interessantíssim que lentament ha estat desplaçat per espècies més cridaneres, més salvatges i més indesitjables. Si fa no fa, com ens passa als catalans que, poc a poc, en quedem menys i ens veiem desplaçats a casa nostra per gent que no ha estat romanitzada i, per tant, viu encara en la foscor de la incivilització. L'oreneta és una bestiesa laboriosa i endreçada, amb un vol organitzat i elegant, amb un traje blanc i negre que li atorga una elegància clàssica i finíssima. Si fa no fa, com els catalans que som dels pocs que vivim a la península que tenim un deix europeu. L'oreneta va i ve de l'Àfrica, organitzadament, amb una puntualitat digníssima, sense crits, sense espeternecs, anant i venint amb un estol que decora els núvols i els cels de l'hemisferi. Diuen que d'orenetes en queden cada vegada menys, com de catalans, perquè a l'Africa els paren trampes enormes. Què hi farem: aquella gent ha de menjar. El cas és que l'oreneta ens deixa a les portes de la tardor i ens revisita un cop se'n van els primers freds. Això és magistral. Això és fabulós. L'oreneta ens abandona regalant-nos un llarg hivern de soledat i silenci. Això és el que haurien de fer molts dels que són amb nosaltres però que no són com nosaltre: anar-se'n després de l'estiu i regalar-nos un llarg i plaent hivern. Llavors ja podrien tornar cap als vols de la primavera. I així anar fent. La gent com nosaltres es mereix un hivern reposat, civilitzat, sense aglomeracions i cridòries, sense barriges i barreges, un hivern entre nosaltres, un hivern per coure castanyes al foc a terra, un hivern per fer moniatos, un hivern per explicar contes a la vora del foc, un hivern per dur esclops, un hivern per cantar nadales i anar a la missa del gall. Sols, sense els forasters i les orenetes. Sols, amb nosaltres, entre els que som com nosaltres. Un hivern catòlic i apostòlic i romà. Un hivern com els d'abans. Un hivern madur. Llavors, sí, ja vindria el final del fred i obriríem les portes a les orenetes i els altres.