En Pericus, gent de vida

En Pericus és un carnisser dels d'abans. Els carnissers han de demostrar que la carn és lo millor que pot menjar-se, i és per això que en Pericus és un home cepat, de coll ample, de braços grossos, d'aspecte més aviat tirant a germànic. En Pericus té el cap pelat i un bigoti ample que li confereix un aspecte saludable, vigorós. Es la carn, amics. La carn fa aquestes coses: et reforça, t'expandeix, et dóna delit. Quan entres a Can Pericus el primer que diries: "m'ho quedo tot". Aquell establiment, sobretot el de la Plaça, convida a anar-hi amb un carretó i anar carregant. Si encara fos viu en Pere de les hermanites, li donaries un tanto perquè carregués tota la botiga de Can Pericus: que si entrecots, que si llonzes, que si botifarres, que si pernils, que si fuets, que si llonganisses. Can Pericus és un tot. Es la Catedral de la Carn. Es l'Arxiprestat dels Embotits. Es la Basílica dels Formatges. A Can Pericus s'hi ha d'entrar fent reverències i dient: "Gràcies, Pere Roca, per tot el que ens ofereixes, i per tot el que fas per alimentar la nostra ànsia carnívora. Quan s'entra a carnisseries com a Can Pericus el primer que fas és felicitar-te per no haver deixat el recte camí: nosaltres no ens veureu mai de forma voluntària abraçant la fe guerxa dels vegetarians, l'heretgia de les verdures, el mal camí dels que reneguen de la carn. Deu Nostro Senyor ens ha fet carnívors i és això al que anem. Sempre hi quan no siguin temps de quaresma que llavors, mal ens pesi, ens hem de contentar amb el bacallà i altres productes de marina. Però a Can Pericus, i mentre no sigui de Quaresma, és el lloc on hem d'anar per seguir essent fills de Déu. Per què? Senzillament perquè, quan siguem grans, volem ser com en Pericus: gent fornida, gent de gruix, gent, en definitiva, i com s'ha dit sempre a la nostra terra: de vida. Gent de vida: en Pericus.