Atlètic Club Banyoles contra la Coma Cross

Avui ens hem fet socis d'un equip que ja és mite: l'Atlètic Club Banyoles. Anar a un partit de l'Atlètic és una festa. Es quasi com anar al Mam però amb la llum del dia. Hi ha gent jove, hi ha estelades, hi ha mainada petita fills de pares joves. Hi ha algú una mica més granat. I això és vida. Hi han cerveses que es serveixen fresques i això no passa ni al Camp del Barça on les birres no porten alcohol i tenen un gust més aviat fastigós. L'Atlètic ha saltat al camp amb els jugadors justos. No tenien ni un sol reserva per repondre l'alineació en cas de baixa forçada. Més tard, en Buti s'ha incorporat com a reserva de luxe. En Buti és un directiu del Club que es permet la fardada de ser jugador. Un jugador, tot s'ha de dir, que difícilment podria fer tres esprints seguits. Directiu i jugador convertit en suplent de luxe. El camp de l'Atlètic és una polseguera. L'Ajuntament ja podria deixar-nos el camp oficial, de gespa artificial, cómode i elegant. Però no, hem de jugar en el camp vell on les pilotes tenen un bot estrambòtic i atzarós. Vet aquí. Nosaltres vestim d'un taronja holandès i ningú ens podrà regatejar l'esforç, la tenacitat, les ganes. Cada pilota és una disputa, un joc de vida i mort. De porter tenim la perxa d'en Quer que avui ha badat amb el primer gol que ens han fumut els de Salt. No discutirem en Quer perquè és l'únic que pot tocar el travesser amb els dits sense haver de saltar. El cas és que l'aficció s'ho passa bé, el cas és que els partits són una festa, el cas és que l'Atletic, poc a poc, va esdevenint el que es buscava: ser un mite, el mite taronja de les tardes banyolines. Les persones endreçades i de bé haurien de començar a omplir les seves tardes de dissabte amb partits com els de l'Atlètic. Al cim, si tens sort pots guanyar un forfet de la Molina. Entrada gratuïta, cerveses a bon preu i per 25 miserables euros pots fer-te soci d'un mite. Què més es pot demanar? Bé, sí, una cosa que seria de justícia: l'ascens.