Sant Pere de Roda

L'altre dia vaig pujar a Sant Pere de Roda i no hi vaig trobar ningú de Banyoles. Se'm va fer estrany perquè els de Banyoles sempre ens trobem quan sortim de la comarca, en qualsevol part del món, a qualsevol capital, a qualsevol restaurant o museu. I un cop trobats, ens saludem, amb una salutació que és d'una efusivitat sorprenent, gairebé alarmant, una mica estrident. Els de Banyoles ens saludem pel món, encara que ens hàgim creuat vuitanta milions de vegades pel baixant de Plaça sense haver-nos dit res, havent-nos ignorat i, fins i tot, havent-nos mirat de reüll amb un menyspreu sorrenc, àrid, sec. Llavors, un cop trobats, havent tornat, ens creuem una altra vegada al baixant de Plaça i ens diem adéu amb cortesia. Però si la trobada a l'exterior s'ha produït, per exemple, en un espai amb senyoretes pel voltant, solucionem el compromís amb un cop de cap genuïnament clandestí i seguim, uns amunt i els altres avall, fent veure que no ha passat res, que només ens saludem perquè resulta que, casualment, ens vam asseure de costat al cinema un dia que no hi havia ningú més. A Banyoles semblem una mica batejats amb aigua calenta segons com es miri. Però soms així i que sigui per molts anys. La qüestió és que feia molt que no anava a Sant Pere de Roda. Feia tants anys com fa que se'm va escapar la infantesa. En tenia un record una mica pedregós d'aquella part del món. L'Empordà, el més alt, té una geografia abrupta, és d'un verd sec batejat amb clapes marronoses, d'un marró a mig camí entre la vedella amb bolets i el civet de senglar. Sant Pere de Roda viu enrunat en un ambient aspre, escantonat pel vent que hi arriba pel nord. De dalt estant, amb el monestir als peus, mirant el mar, un cop de tramontana em va despentinar des del cap fins als pèls dels dits dels peus. L'aire em va entrar pel coll de la camisa i va baixar a una velocitat estremidora. El clafred va ser sobtat, fulgurant, i vaig notar una invasió de pell de gallina que, havent-me inflat els porus fins al límit d'un dolor suportable, va desaparèixer just en el moment que passava una gavina deixant anar un xiscle exactament de burla. El xiscle es va perdre entre els xiulets del vent i es va començar a fer fosc. A l'hora de marxar, giravoltant pels revolts de la collada vaig passar de llarg el Port de la Selva i vaig enfilar la carretera de Llançà cap a Figueres. A l'altura de Peralada em va venir que un dia hem d'anar a Vilanova de la Muga a fer un arròs amb Xisca de Gardi. Sense adonar-me'n vaig ser a Orriols i d'Orriols cap aquí se'm va fer un nus a l'estòmac al davant del crim infame que ens està rebentant Vilademuls per un redimoni de tren que ens farà més nosa que servei. Ja fosc, amb les llums de Banyoles encara una mica lluny, em vaig sentir tranquil i la calma em va recórrer una altra vegada tot el cos, com quan vaig tornar d'aquella nit delirant que havia passsat en una casa de Peratallada acompanyant una amiga manyagoia que tinc a Serra de Daró. A mi, què voleu que us digui, que em portin allà on vulguin però que em tornin a l'estany.

L'Atlètic, sempre més!

No ens cansem de repetir que ens hem fet de l'Atlètic perquè volem ser d'un club de primera divisió i ser-hi des del principi, i poder-los explicar als nostres nets el dia en qüestió que ens vam fer socis en un camp de rocs, pols i terra ganuda. En Mastegatatxes posa el crit al cel i a fe de Déu que l'Atlètic no respon al que les nostres fantasies delirants van preveure en un principi. Crèiem els més esverats que això seria un bufar i fer ampolles d'aquí caic i aquí m'aixeco, que la travessa cap a la primera divisió seria un fart de riure de "jiji-jajà", que els partits serien un tràmit d'Ajuntament d'estar per casa. Crèiem que ens assauríem a les grades del Camp de Fútbol vell a comptar els partits que separaven el primer ascens del següent. Doncs, no! La glòria del fútbol s'aixeca rajol a rajol. Els Grans mites s'han fet pas a pas, amb plors de ràbia i llàgrimes de sacrifici, amb la suor dels herois i la pols dels trebaiadors. És aquí on estem ara: a la trinxera, patint com un exèrcit que resisteix a una tempesta de sang, ferro i foc. Es aquí on està el nostre Atlètic: defensant com valents els colors somiats del nostre Club. Que perdem? Ja vindran temps millors. I seran aquests instants de sofriment el que aniran cosint la Història i l'Honor del nostre Atlètic. I que ningú ho dubti: després de la negra nit ve el clar matí, després del torb ve el jorn resplendent. Mentrestant, posem ciris al Monestir, Santa Maria i Rocacorba pel nostre Atlètic. I que sàpiguen tots aquests insensats que ara ens atropellen amb els seus gols, que algun dia, no giare llunyà, l'Atlètic resorgirà. Des de les cendres de l'Estanyol i des de la pols del nostre Camp. Per sempre més: Atlètic!

En Lama

En Lama és senegalès. És alt com un Sant Pau, noble, simpàtic, diligent, bon treballador. És l'encarregat del torn de nit al Poste de Mata, la nostra gasolinera de referència des de la desaparició de Ca l'Oller. En Lama viu enllaunat al darrera d'un aparador de vidre blindat perquè en aquests temps que corren, les benzineres han de tenir vidres blindats dels més blindats. En Lama sempre ens saluda, ens entén i parla un català esplèndit. És un bon home. A mitja nit sempre té una barra de pa gallec per servir, sempre té alguna cosa per dir, un bona-nit, un com-estàs, un si-que-feia-dies-que-no-ens-vèiem. En Lama va arribar una mica de qualsevol manera a Banyoles, aquesta Banyoles que ja és com Nova York, una ciutat amb un barri de negres en la qual ningú no es coneix. Amb aquest panorama al davant, homes com en Lama fan més fàcil la convivència, encara que sigui una convivència de cinc minuts a la setmana. En Lama és musulmà, un musulmà sense estridències, sense rotija de canyó, un musulmà de bones paraules que fa festa ara un dimecres, ara un dijous. És un home feliç a qui Xisca de Gardi ha de retre un homenatge sincer. L'homenatge que es fa als qui procuren somriure quan les coses no van bé.

L'Atlètic ens necessita

Corren temps difícils pel Club Atlètic. Potser és per inexperiència. Potser és la brutícia de la competició. Potser són coses que no entenem però la qüestió és que l'equip no guanya. Hem fet fitxatges per reforçar la defensa però la cosa no funciona. No hem pas de buscar culpables en les nostres files perquè les nostres files són rectes i netíssimes. Xisca de Gardi ha seguit l'equip durant les últimes setmanes i ha detectat algun problema d'ordre tàctic de mal resoldre. El cas és que dissabte passat, al camp de la Salle de Girona, l'Atlètic va carregar fort. Ens faltava en Marc Pastor, convertit, ja ho diem ara, en la primera llegenda del nostre club. L'entrenador va fer debutar en Xavier Garcia i Domènech, un central de força, de col·locació. En Xavi Garcia Domènech és un d'aquells defenses que fabn estar tranquil, que juguen amb seny, que es fan respectar quan cal i que no protesten. No en vam fer prou i la Salle ens va passar per sobre. El problema és que juguem desordenats. L'equip té tantes ganes de guanyar que s'oblida de la solidaritat entre línies. La defensa fa el que pot, el mig del camp treballa i a la davantera, els nostres jugadors s'esforcen. Però amb això no en fem pou. Potser és que el sistema no funciona. Potser és que tenim una ambició tàctica que no ens convé. Potser és que els àrbitres ens van en contra i ens n'expulsen un a cada partit. I si és això, no es pot tolerar de cap manera. La directiva hauria de prendre alguna decisió ferma i dràstica. Presentar una queixa a la federació, obrir un compte corrent per pagar el dinar de l'àrbit a Can Comas. No ho sabem. Xisca de Gardi es pren la situació amb serietat. Estem preocupats, sí senyor. Ens fa angúnia la situació de l'equip; ens treu la son i això no pot ser. Hem de fer alguna cosa. I la cosa és molt senzilla: dissabte que ve, a les sis de la tarda, tots hem de ser al Camp Vell. No sabem quin equip vindrà, el Monells ens pensem. que vingui qui vulgui però que ens hi trobi a tots. Amunt Atlètic!

Visita a Barcelona

Contra les indicacions dels nostres metges de capçalera, hem tornat a Barcelona. El cap-i-casal, avui, pateix d'un mal gam terrible. La ciutat dels grans és, ara per ara, una ciutat de xancletes, pakistanesos i gent per l'estil. Costa trobar un català a Barcelona i això ja vol dir alguna cosa. Tot i que resisteixen, encara, locals primordials per nosaltres: Can Culleretes i l'Amaya, el Frontó Condal i el Pastís, el Boadas i un local on, segons el nostre gurú, encara es rep els clients amb la nostra llengua i amb la seva. Barcelona és una ratera molt grossa on la gent ja no es coneix i on domina l'anglès, aquest idioma absurd pensat per parlar molt de pressa i per resumir les coses a l'antuvi dels negocis. Parlar anglès, ja se sap, és cosa de sàtrapes mentre que garlar en català és una cosa distingida que fa de personatge civilitzat. Si tu llegeixes en un banc de davant de mar i sents a la teva esquena parlar català saps dues coses: que darrera teu hi ha algú que és intel.ligent i que no et robarà la cartera. Important distinció en una Barcelona desconeguda, descreguda i desvalguda. Nosaltres hem acabat a Santa Maria del Mar adorant la potència del Gòtic prop d'un lloc venerat pels patriotes: el Fossar de les Moreres. Ser patriota a Barcelona és un atreviment digne de les primeres pel.lícules de Buñuel. És una gosadia, un trencamotlles extraordinari. Visitem Barcelona i sempre, malgrat les bones companyies que ens agombolen, tenim la necessitat de tornar cap al país. I el país, i que ningú s'enganyi, és allà on la Francisqueta surt al carrer i et diu, a la primera de canvi: "Bon dia, Miquelet". I la Francisqueta no duu xancletes, ni menja multiculti, ni està de mandangues. La Francisqueta, al nostre país, és la viva imatge de la nostra terra. Visitem Barcelona i ja tenim pressa per 'gafar el primer tren i tornar als nostres caus particulars. Els homes no s'haurien de moure mai dels seus confins. I la nostra república limita al nord amb la Brasa, al sud amb Can Mià, a l'est amb Rocacorba i a l'oest amb l'irreductible Barretina. Visca la Terra, i visca nosaltres i els que són com nosaltres.

Can Plami

Trobem a faltar això dels sifons. Un sifon és una meravella que sempre ens ha ajudat a passar les calorades. A Can Plami feien sifons i, per tant, eren de la mena de gent que neix, creix i trebaia per ajudar els altres. A passar l'istiu, a quitar-nos aquesta calor engavanyosa que corre per Banyoles, i que és una calor lacustre, adhesiva, enganxifosa, llepadora. Els sifons es tenien com a refresc i quan premies cap avall aquella palanqueta de no-res ja veies bufar l'aigua, ja veies com s'aixecava una escuma nerviosa i captivadora. Amb aquella reberveració del carbònic ja en tenies prou com per mitigar la set golafre de les canícules. Aquell doll esquitxador ja era quasi suficient com per anegar-te de sifon. Qui s'ho va inventar aquest magnífic contraset? Ningú ho sap, però els de Can Plami tenien la mà trencada de fer-ne. Feien sifons de toticolori, amb una ciència molt banyolina i molt enraonada. Llavors els repartien en tots els ultramarinos possibles. Perquè Banyoles, ans, era un afartament de comestibles i ultramarinos. A cada carrer hi havia una delícia d'aquestes per abastiment dels veïns, els saludats, les tietes monges i les monges mateixes. Perquè, ans, a cada carrer també hi havia el seu convent, el seu capellà jubilat i el seu seminarista a punt de missa nova. Total, parlant del sifons, a Can Plami n'eren uns mestres. I allò sí que feia goig de beure: un sifon acabat de repartir, amb el vas a punt pel subministre i aquella fressa considerable, quasi de gàrgara, quasi de cavall exaltat, que sortia del cor de l'ampolleta, d'aquella ampolleta revestida de plàstics de coloraines. I si aquell dia t'engrescaves podies remullar el vi amb el sifon i allò, amics nostres, era d'un tast extraordinari. No hi ha al món cap Priorat que pugui posar-se al nivell d'un Can Plami barrejat amb un Can Raulí, sifon i vi, per encanteri dels sentits. A Can Bernat, casa seriosa del menjar banyolí, encara pots trobar sifons i encara pots reviure, en un tres i no res, els dies gloriosos de Can Plami i els records heroics de la Banyoles mai vençuda. Aquesta ciutat que és nostra i que servarem, peti qui peti, per encant dels nostres nets. Visca nosaltres i els que són com nosaltres. Queda dit.

Comencen a aixafar Vilademuls

Aquest tren que té nom d'au espanyola ja el tenim a tocar la vora de casa. És un tren oruga que abans d'arribar ja aixeca els camins, trepitja la terra, emporlana els prats, enrajola la nostra vida, trinxa tot el que troba per davant. Ens servirà aquest tren mandanga per comunicar Banyoles amb la resta dels nostres germans de la comarca? No, de cap de les maneres. Aquest tren ordinari només serveix per anar a Madrid. A nosaltres, a Madrid, no se'ns hi ha pas perdut re. Què vol que hi fem a Madrid? Què s'hi fa, a Madrid? Hi ha la Torre de Pujarnol, a Madrid? A Madrid hi ha Can Ralita, Can Mateu o el baixant de Plaça? Ens hi trobarem l'Olivas, en Magí o en Ramon Masgrau, a Madrid? Ja pots comptar! De què ens servirà a nosaltres aquest tren estassabardisses i emporlana-padrines? De ben re. Nosaltres volíem el tren pinxo per anar a Girona a menjar un arròs a Can Lloret, o per menjar unes patates braves amb l'amic Vidal. Nosaltres 'nem a Girona al que anem i para de comptar. I vet aquí. El pitjor d'aquest tren és que l'únic benefici que ens porta és que ens ho rebentarà tot. Ja han començat per la dolça part de Vilademuls: aixecaments de terres horribles i una descomposició del paisatge que no té cap explicació de cap mena. El tren esqueixarà Orriols, Bàscara, Pontós, però també ens tocarà el rebre al Pla de l'Estany: Vilafreser, Terradelles, i diuen que volen malmenar-nos els prats de l'aplec de Sant Mer. Xisca de Gardi no ho permetrà pas. L'altre dia vam fer un cop de telèfon a en Kim Jong Il perquè s'ho agafi en consideració. En Kim, no confondre amb en Quim, ja ens ha dit que "a disposar, nois". I ja se sap que el seu "a disposar, nois" vol dir, pel cap baix, quinze o vint cabesses nuclears i dos o tres milions de coreanus. Amb això ja en tenim per parar els peus a aquest tren que ha entrat a casa sense que dingú l'hagi cridat. I els que no han set cridats, no són pas benvinguts.