Can Plami

Trobem a faltar això dels sifons. Un sifon és una meravella que sempre ens ha ajudat a passar les calorades. A Can Plami feien sifons i, per tant, eren de la mena de gent que neix, creix i trebaia per ajudar els altres. A passar l'istiu, a quitar-nos aquesta calor engavanyosa que corre per Banyoles, i que és una calor lacustre, adhesiva, enganxifosa, llepadora. Els sifons es tenien com a refresc i quan premies cap avall aquella palanqueta de no-res ja veies bufar l'aigua, ja veies com s'aixecava una escuma nerviosa i captivadora. Amb aquella reberveració del carbònic ja en tenies prou com per mitigar la set golafre de les canícules. Aquell doll esquitxador ja era quasi suficient com per anegar-te de sifon. Qui s'ho va inventar aquest magnífic contraset? Ningú ho sap, però els de Can Plami tenien la mà trencada de fer-ne. Feien sifons de toticolori, amb una ciència molt banyolina i molt enraonada. Llavors els repartien en tots els ultramarinos possibles. Perquè Banyoles, ans, era un afartament de comestibles i ultramarinos. A cada carrer hi havia una delícia d'aquestes per abastiment dels veïns, els saludats, les tietes monges i les monges mateixes. Perquè, ans, a cada carrer també hi havia el seu convent, el seu capellà jubilat i el seu seminarista a punt de missa nova. Total, parlant del sifons, a Can Plami n'eren uns mestres. I allò sí que feia goig de beure: un sifon acabat de repartir, amb el vas a punt pel subministre i aquella fressa considerable, quasi de gàrgara, quasi de cavall exaltat, que sortia del cor de l'ampolleta, d'aquella ampolleta revestida de plàstics de coloraines. I si aquell dia t'engrescaves podies remullar el vi amb el sifon i allò, amics nostres, era d'un tast extraordinari. No hi ha al món cap Priorat que pugui posar-se al nivell d'un Can Plami barrejat amb un Can Raulí, sifon i vi, per encanteri dels sentits. A Can Bernat, casa seriosa del menjar banyolí, encara pots trobar sifons i encara pots reviure, en un tres i no res, els dies gloriosos de Can Plami i els records heroics de la Banyoles mai vençuda. Aquesta ciutat que és nostra i que servarem, peti qui peti, per encant dels nostres nets. Visca nosaltres i els que són com nosaltres. Queda dit.