Mossèn Mel

Mossèn Mel es va guanyar la fama de capellà comunista a la parròquia d'Anglès. Hi va dir les misses tot just acabat de ser ordenat a la catedral de Castelló d'Empúries, estirat al costat de mossèn Joan Alsina, tristement assassinat a l'Amèrica dels generals furibunds. Mossèn Mel ja era un jove dret i fet quan va entrar al seminari. No tenia pas més de vint-i-tres anys i li costava de callar. En aquell temps, estava subscrit clandestinament a diverses revistes de cinema prohibides que deixava a mossèn Estela, un altre capellà dels que ens convindrien avui en aquests dies de desmesura, descrèdit i angoixa que vivim. Mossèn Estela era un bon home però vivia atenallat per la bogeria d'aquells anys de fred i grisor. Mossèn Mel, tot s'ha de dir, va encapçalar una petita revolta en un examen de no sé quina assignatura del seminari. Li demanaven, a ell i als seus companys de classe, que fessin una disertació sobre el comunisme. Mossèn Mel es va posar al capdavant de tots i es van negar a respondre. Li van comunicar al ccapellà docent que no respondrien aquella pregunta de cap manera perquè tenien la plena certesa que tots els papers aniririen a parar a la taula del comissari politic que la dictadura franquista tenia a Girona. De fet, anys després, quan era a Madrid estudiant sociologia en un altre d'aquells centres que tenia l'església, es va fer amic d'un altre seminarista que estudiava per a capellà castrense. I un dia, dinant, va saber de boca d'aquell company de sotana que tenia una fitxa al govern civil que l'dentificava com a comunista. Però no només com a comunista i prou, no: de comunista recalcitrant, que és com han de ser els comunistes perquè d'aquestes coses o se n'és del tot o no val la pena ser-ne.
D'aquella feta del seminari el van absoldre però de les d'Anglès se'n va sortir per ben poc. La primera la va fer durant el procés de Burgos, tot just acabats de condemnar a mort els activistes d'ETA que havia atrapat el règim. A l'hora de la pregària Mossèn Mel va demanar una oració pels condemnats i pels qui els havin condemnat. Es va fer un silenci espès a missa i al cap de res es va aixecar un tinent de la guàrdia civil enfurismat com no s'havia vist mai. Cridant com un boig va maleir els ossos del nostre mossèn comunista i no el va amenaçar perquè la dona l'estirva perquè s'assegués i perquè, segurament, devia pensar que al davant de l'altíssim s'hi jugava la salvació. El guirigall i la trifulga van ser monumentals però es va acabar aquí.
Mossèn Mel no en tenia mai prou. Amb trent anys i acabat d'ordenar, es dedicava a voltar pels pobles fent cinema-club. Hi projectaven L'Evangeli Segons Sant Mateu del cèlebre Passolini i en acabat en feia una reflexió explicant de quina manera s'havia de plantejar la relació entre l'església i el poble. Ell ho plantejva d'una manera molt senzilla, molt pròxima, molt de poble. Mossèn Mel reclamava una mica aquelles coses que fan útils la convivència i la llibertat de cadascú. Però allò no agradava i es va trobar que un dia, en un poble, no recordava quin, la guàrdia civil no el va deixar entrr al cinema. Al cap d'un temps castigat el van deixar que entrés a les sales però només li deixaven fer la presentació, sempre i quan fos una presentació tèbia, de plastilina, que no digués res. Ni aixís. A partir d'aquell dia Mossèn Mel va fer la reflexió al principi de les projeccions i com que els guàdies civils en aquell temps no gosaven d'interrompre els capellans, la cosa va anar tirant endavant. Però encara no estava tot acabat. Un dia, sortint de missa, ell enraonava confós amb els feligresos a fora de l'església d'Anglès i va sentir que, per darrera, amb la traïdoria dels assasins de gats, algú li deia unes paraules que li van quedar gravdes: «A tu t'engegarem un tret al cap i et tindrem llest». Mossèn Mel va quedar mort, li va venir un mal d'estòmac criminal i va suar una mica. Però tot allò es va acabar. Es va morir aquell senyor que feia disbarats des de Madrid i Mossèn Mel se'n va anar a fer de rector a Ridaura. Encara hi és. I vet aquí que, cada any, ve a banyoles per Sant Martiri`i dinem tots plegats a Can Comas. Mengem macarrons, canelons i vedella guisada i ens cruspim un flam per postres. Fem un cafè, parlem a la sobretaula i ell marxa una altra vegada cap a Riudaura perquè fa anys que prepara un llibre de fotografies dels camins de la Garrotxa. Nosaltres l'acomiadem amb un somiure i comencem a comptar els dies que queden per a la festa major de l'any que ve.