El cas del cigne de l'estanyol

El cas és que ahir, després del futbol, vam anar al Puig d'en Colomer amb una amiga molt manyagoia que tinc per veure l'Estany. D'allà estant, en silenci, vèiem arribar els gavians pujant agrupats pel Passeig Mosèn Constants. Els diumenges d'octubre al costat d'una mossa d'ulls clars tenen el gust d'un caramel de Ca la Brugada. Ens vam quedar quiets fins que va passar l'últim ocell i quan els vam veure tots, des de lluny, reposant sobre l'aigua vam baixar per anar-los a veure de prop. Passant per davant de l'estanyol, la imatge d'un batalló d'ànecs de collverd ens va fer canviar d'opinió. Era molt millor quedar-nos allà mateix.
Si parlem de persones, es pot dir que érem sols. Hi havia una família però es fa difícil de dir que fossin humans. Vam seure per contemplar els ànecs. La filla gran de la família, una nena de dimensions desproporcionades, enorme, gairebé alta com nosaltres, pertorbava la calma amb un trepitg desordenat sobre la riba que feia trontollar els arbres d'una manera molt perillosa. La nena perseguia els ànecs amb una descoordinacio lamenable, alarmant, que son pare no era capaç de corregir. D'en tant en tant li feia algun crit però la criatura no cedia.
Asseguts a l'escaló dels arbres, allà on es podria dir que hi ha la graderia per seguir el concurs de pesca, ens guaitàvem l'escena amb una barreja de comprensió i llàstima. Comprensió per la nena, que no semblava pas que girés gaire rodona. I llàstima pel pare, per la cara de compungiment que traginava i el feix que li havia caigut a sobre.
Entretant, voltant per la part de l'aparcament que queda a nivell de la Masia i la carretera que volta l'estany, sense perdre de vista l'aigua, hi passejaven un cigne majestuós, una oca poruga i un ànec collverd. Eren la directiva del SAAB -Societat Aquàtica dels Ànids de Banyoles- que representa$ les tres comunitats de l'estanyol, ànecs muts a part, que no són pas muts, només parlen entre ells i quan no hi ha ningú pel mig.
Allà on érem. Al cap de res va arribar un home amb un cotxe blanc i el cigne, l'ànec coll verd i l'oca poruga es van posar a bramar de cop. Llavors va baixar el conductor, va obrir el maleter i en va treure una saca de blat de moro trinxat. Vet aquí perquè bamaven. Era l'hora de sopar. Els hi va servir allà mateix, va advertir la nena grandiosa que no els emprejés, i va baixar fins a la riba per servir la resta de la parròquia.
Llavors ens vam estar allà una estona amb ell. I ens va explicar un cas lamentable que no pot pas deixar pas indiferent a Xisca de Gardi. Ens va dir que encara no sabia com havia sobreviscut el cigne després del que li havia passat. Es veu que un pescador, romanès segons sembla, li va llençar un ham mbolicat amb un tros de pa i la pobra bèstia se la va empassar. El nostre amic del blat de moro trinxat va povar de curar-lo però no se'n va sortir. Va avisar els forestals, els dels aiguamolls de l'Empordà, va moure cel i terra. Però la pobra bèstia patia. No es deixava agafar. Semblava un cas irecuperable però qui sap perquè, el cigne se'n va sortir i diumenge menjava blat de moro trinxat com aquell que res. Al cap de poc ens en vam anar perquè vam agafar gana i marxant, pensàvem que aquest romanès no sap pas amb qui se les juga. Primer perquè a l'estanyol del Vilar no s'hi pesquen cignes, ni peixos, ni s'hi va de nit, furtivament, per endur-se el canastó ple a casa. L'estanyol és el coliseu del concurs de pesca i el concurs de pesca que no ens el toquin. Aquí hi ha lloc per tothom però de pocaslotes no en volem pas. I a més a més, ves a saber com devia coure el peix. Segur que ho va fer de qualsevol manera.