Salvem la Torre de Pujarnol

Hem descobert, amb un punt de desolació i ràbia, que la Torre de Pujarnol ha deixat de servir àpats. Aquest hostal era un mite pels xiscagardians. Allà hi havíem fet les més prodigioses de les trobades, prèvies a les nostres excursions vespertines. Era un bon lloc, la Torre, un lloc que s'obria davant les muntanyes més feréstegues del nostre país, quasi un punt de trobada de camins de bandits, maquis, assalta-diligències, carboners i acordeonistes. Des de la Torre es contemplava el verd més dur dels nostres boscos, els camins més impossibles, paisatges de basarda que feien de bon mirar una tarda on el sol ja va cap a retiru. Llamp me mati, han tancat la Torre, i amb ella aquella fonda de pedres veies, d'olor de cabra i de fusta rància, de bigues antigues i de lloses mil vegades trepitjades. La Torre tenia un aire de lloc inhòspit, obac, fosc com una ratera. Però sempre s'hi menjava bé, mai ens fallaven els de la Torre: ens posaven aquelles estovalles de quadres vermeiosos, pitits-pitits, i de seguit et portaven porrons, pa del bo, aioli, plates de cargols, un amanit de campionat, patates rosses com les de tota la vida, uns afartaments de carn que te'ls havies d'acabar per força, i crema catalana ben cremada. Si tenies sort podies asseure't en aquella taula rodona que hi havia just a la torre que dóna nom a la fonda. Quines campanyes que havíem fet en aquell racó de món. Si tenies sort, i els de la casa et deixaven, podies beure aquell cafè una mica aigalit a tocar la vora del foc, posant els peus sobre un llamp de soc de llenya. Si tenies sort veies caure la tarda sobre el muntanyam, reies, parlaves de quatre bestieses i acabaves considerant que, ben mirat, "són quatre dies". Te n'anaves de la Torre calent d'oreies, amb les galtes vermeies com les estovalles, amb el ventre content, i donant una última ullada a aquells paisatges dels nostres avis. La Torre ja no hi és. Però, mesells com som, ens resistim a admetre-ho. Tantes campanyes absurdes que es fan, la més important, la més sagrada ha de venir ara: Salvem la Torre, crida la gent del país, i que ens tornin els cargols, la carn a la griella, els petits morters d'aioli i aquell aire de ruralia que forma part dels nostres vestigis. Catalans, la Torre!