Dilluns de Sant Martirià

El dilluns de Sant Martirià és el dia més prodigiós de les nostres festes. És un dia serè, una mica tristoi, però sempre amb aquella particularitat de ser el dia de gaudi i de festa exclusiva dels banyolins. El Foment de la Sardana, que és una soca robusta de la nostra tradició musical, ha santificat el dilluns de Sant Martirià com el dia de la festa grossa de la sardana. La festa grossa se serveix aquí en forma de concert de cobles, vestint frac i lluint les més delicioses composicions sardanístiques del nostre país. Si els Estats Units tinguessin la sardana a fe de Déu que la sentiríem cada dia, a cada hora, a les pel.lícules i en totes les coses que surten i brollen d'aquest llamp de terra occidental. Però es veu que la Sardana és cosa catalana i aquí més aviat tenim la tendència de renegar de tot allò que és nostre i considerar-lo, només, com una fruita mig passada i revinguda. Soms així, què hi voleu fer-hi! El cas és que un concert de música com el que hem gaudit avui és l'expressió més moderna i més rotunda a la que hem assistit en els últims temps. Ja ho deia el Gurú : "barraques és una cosa antiga, la sardana és una cosa moderníssima al seu costat". Escoltar la Principal de la Bisbal, per exemple, és un plaer inigualable. La Principal s'enfila, senyoreja les sardanes, converteix cada nota en un contrapunt de finor i elegància. D'ells hem escoltat una magnífica sardana del mestre Eduard Toldrà, compositor elevadíssim capaç de fer tremolar les parets del Pavelló. Però hem sentit, durant tota la diada, sardanes memorables com les del mestre Joaquim Serra, o també de compositors locals com ara el gran Martirià Font. El concert ha tingut un penúltim regal interpretat per les tres cobles majestàtiques que ens acompanyaven (Selvatana, Principal de la Bisbal, i Sant Jordi-Ciutat de Barcelona) amb una fastuosa "Marxa popular catalana per a dues cobles i percussió") Finalment tocava memorar el mestre Morera i la seva Santa Espina. Himne patriòtic per a un país com el nostre que no valora el que té i el que és seu.