Arriba Sant Màrtirià

Ja ho ha dit el Comitè d'Orriols: arriba Sant Martirià. Farà fred però ja fa tant temps que no en sentim que no hem parat atenció d'anar a comprar la roba d'hivern per estrenar-la a les fires. Perquè a Banyoles, la roba d'hivern, temperatures a part, s'estrena per Sant Martirià i no se'n parli més. Potser hi haurà col·lapses d'última hora a les botigues. Tothom demanarà samarretes empalfades, jerseis una mica gruixuts i abrics que facin goig. Els abrics de Sant Martirà han de ser còmodes i elegants. Són peces per lluir, per passejar fins a la Farga i fer un volt per la plaça. Diumenge serà un dia perfecte. Han dit que l'aire serà prim. Vestimenta al marge, la festa és època de menjars i ja fa dies que la gent està neguitosa. Les cuines es preparen per escalfar les cassoles a tota màquina. Els dinars de festa major, ja se sap, es pensen a foc lent. Però això serà diumenge.
El dissabte és per anar a dinar a Can Comas. Perquè a Can Comas s'hi va per festa major. És el salconduit per poder-hi anar tot l'any. A casa hi anem sempre per Sant Martirià. Macarrons, vedella guisada i un flam per postres. És el dia que ve en Mel, el mossèn que va casar els meus pares a Porqueres. En Mel s'estima més canelons de primer però els canelons de Can Comas també són una bona tria. Un altre dia en parlarem. En Mel és fill de la senyora Carmelita, Déu l'hagi perdonat, vídua de guerra. Era la perruquera que pentinava al primer pis del número tres del carrer de la Canal, entre Can sidro Petites i Ca l'Enriquet, just a sobre de la botiga de l'Annita Canadell. Els dinars de festa major a Can Comas són espléndits, són un bé de Déu de bondat, són un àpat beneït en una taula d'agnòstics recalcitrants que se senten alleugerits per la delicadesa d'un capellà que ho va ser de gran, quan ja ho va tenir tot vist i gairebé tot tastat. Mossèn Mel és una part indispensable de la nostra festa major.
En acabat, caminarem per anar a fer el cafè i allargarem el dia fins el vespre sense migdiada. Més tard anirem a sopar i explicarem, entre els amics, la nit del dia abans amb uns altres amics, molt amics, amb els quals haurem rigut, haurem parlat i haurem aturat el mastegar d'un entrecot ufanós per contemplar una cambrera o la xicota del d'una colla que estarà sopant un tros enllà. L'haurem notat caminant fins al lavabo. Potser anirà vestida amb uns pantalons que li resseguiran el contorn i farà bona olor. Passarà arrant de la nostra taula i farà voleiar una mica les estovalles. Mirant a terra, desapareixerà per la porta del menjador. Llavors es farà la vida un altre cop i tornarem a mastegar fins que torni. L'oblidarem, farem un carajillu i marxarem a les barraques per veure-hi algun concert que ens haurà recomanat en Joan de Camprodon. En Joan de Camprodon és un home savi, un entès, una sort, un tros de la immensitat de la muntanya enmig de la plana.
La festa seguirà amb passos petits fins a la nit del diumenge. Només en quedarem uns quants, més aviat pocs, els de Banyoles de tota la vida. Els que treballen a fora hauran demanat festa pel dilluns. Alguns, no gaires, s'hauran empescat una visita al dentista i d'altres, senzillament, no aniran a la feina perquè n'estaran tan tips que aprofitaran la data per acomiadar-se.
Passarà el diumenge i arribarà el dilluns. El dia serà plàcid, llànguid, esponjós. I es farà de nit de seguida, d'una manera tan natural que ni ens n'adonarem. Saludarem els de sempre i estarem contents de no veure cap foraster. Ens haurà agradat sentir que hi ha gent de fora que fa quilòmetres per venir, però el dilluns és una festa privada i a les festes privades només s'hi va amb invitació.
Amb la primera foscor densa de la nit del dilluns, l'espetec d'un petard ens avisarà per anar a veure els focs. Tothom tindrà pressa i el camí fins a l'estany estarà tan atapeït que ens recargolarem de ràbia preguntant-nos perquè en aquest poble tothom es recorda de Santa Bàrbara quan trona. Encendran els focs. La parròquia s'exclamarà per algun castell de colors mai vist i farà un oooooooohhh llarguíssim quan apareguin les palmeres de guspires ensenyant-nos un oasi al cel. Petarà la traca i aplaudirem. Marxarem una altra vegada cap a la Farga per fer-hi l'últim entrepà. Llavors, entre els sons del concert de fi de festa, anirem cap a casa pensant que, el dissabte, potser sí que ens havíem d'haver estirat una estona per fer la migdiada.