Rafael Angelats i Juncà

Per Sant Martirià la bona gent de Banyoles troba a faltar un home excepcionalment bo: en Rafael Angelats i Juncà, de Can Pei del carrer de Girona. El senyor Angelats tenia un parlar reposat, cómode, que sabia acompanyar d'un somriure capaç de donar coloret a tota la seva cara un xic arrodonida. Crec recordar que quan somreia, en les galtes del senyor Angelats s'hi dibuixava el clot de l'hermosura, que en diguem per aquí, i també guspirejaven els seus ulls francs i dolços. Es feia acompanyar, el senyor Angelats, d'una pipa que donava sentit al seu tarannà d'home tranquil, de tracte llarg, de conversa fina i profunda. Al senyor Angelats, crec, li agradava la música clàssica: era un seguidor fidel d'en Bach del qual tenia tota la seva obra. I s'asseia, el senyor Angelats en aquella mena de sala grossa, que per ell era estudi, auditori i lloc per converses llargues. El senyor Angelats era botiguer i dominava el taulell amb la seva compostura d'home afable, que no va perdre mai, ni quan va pujar la seva família nombrosa, ni quan va ser a l'Ajuntament. El senyor Angelats, de Can Pei del carrer de Girona, era també un home de lletres. Com ho demostren aquestes ratlles que ell va escriure en el seu deliciós "Banyoles i la sardana": "la sardana és espontània. Cal només- coneixent les quatre normes elementals- notar un pessigolleig al cor quan sentim el cant de la tenora i trobar unes mans- amigues o fins aquell moment desconegudes, tant se val- que vulguin enllaçar-se amb les nostres i formar rotllana". Perfecte, deliciós, delicat. En aquest llibre de saviesa pregona el Senyor Angelats vessà el seu cor sobre la nostra dansa popular, castissa i nacional. Recordo una conversa amb ell, estesa, franca, captivadora al voltant de les escoles republicanes. Ell mirava cap al sostre i evocava els seus records de pantalons curts i corredisses. Era un tipus prodigiós. Aquest cap de setmana, quan toquin les tenores i flueixin les rotllanes, pensarem que ens falta un dels nostres. De la Plaça estant mirarem cap al carrer de Girona, i esperarem que pugi, com un regalim de nostàlgia, l'olor enlluernadora d'una pipa. Esperarem, ni que sigui en breus instants, l'arribada del mestre. I si ell no arriba, tancarem els ulls i el dibuixarem en el llibret dels nostres records. Al cel sia, afegirem tot seguit.