Els bessons De Palau

Els germans De Palau són la simetria més exacta que s'ha vist mai passejant per Banyoles. Si el seu pare fos viu, Déu l'hagi perdonat, els estaria pintant confosos entre els arbres de l'altre costat d'estany. Els De Palau han estat sempre una bessonada per ser contemplada d'un tros lluny. El passeig dels De Palau des de la casa familiar del carrer de Ponent fins a la plaça, i de la plaça fins a la casa familiar, és un espectacle d'ombres i contrallums, de moviments precisos i passes llargues. Els bessons de Palau tenen un caminar lànguid que s'aguanta sobre una estructura òssia, tan robusta com aparentment trencadissa. L'evolució els ha portat fins a una lentitud de moviments esquelètica, precisa i àgil, harmònica des de qualsevol punt de vista.
La gent ha contemplat sovint els germans De Palau amb una barreja de compassió i burla, tan injustes, i segurament tan absurdes, l'una com l'altra. Els bessons De Palau fan silenci a càmera lenta i deixen un rastre d'aire oscil·lant que desperta la memòria. Fan reviure temps reculats de quan l'aire de l'estany arribava fins al baixant de Plaça pel carrer de la Rambla i s'estenia, com per inèrcia, fins a les hortes del Monestir.
N'hi ha que diuen, qui sap si delirant, que si els ajuntessim, encaixarien formant un nou De Palau encara més alt, més esprimatxat i més delicat. D'altres, en canvi, allunyant-se de la teoria científica per quedar més a prop de la crònica negra, asseguren que una part de la casa familiar dels De palau al carrer Ponent, es va cremar per raons mai prou ben aclarides. Xisca de Gardi no ho sap però en qualsevol cas allà on abans hi havia una casa, cremada o no, ara hi ha un jardí. I que hi duri per molt anys. Hi ha comerciants que, veient-los passar, se'ls imaginen lluint les robes dels seus aparadors convertits en homes anunci. Tenen molta tirada els De Palau, és veritat, es fan mirar. N'hi ha, també, que xerren de com van pentinats, de les sabates que porten, dels abrics que carreguen a l'hivern, de la veu, de les orelles, de les bosses dels ulls i del nas. La gent fixa la mirada a les cames i no sap que és a les mans on guarden tot el testament de colors que va deixar-los el seu pare.