Fàbriques clandestines

Els de Banyoles soms com som i para de comptar. A la majoria dels nostres fabricants els hi agrada fer feina i no estar-se de romanços. Molts d'ells prefereixen viure en una clandestinitat sorprenent. Hi ha tallers, fàbriques i fabricotes de la nostra gent que no tenen rètols, ni cartells, ni cap mena d'indicació que expliqui què carai fan. És una manera molt nostra d'anar pel món. A les fàbriques, tallers i fabricotes de Banyoles i comarca el més normal és que sigui el client qui hagi de saber què fan allà dins, que hagi d'embardissar-se per camins impossibles, que hagi d'entrar de qualsevol manera i demanar per l'encarregat. A la major part de fàbriques, tallers i fabricotes, el client està una mica de més, quasi s'ha d'excusar per demanar per l'amo, quasi ha de demanar perdó per gosar fer un encàrrec o una comanda. A Banyoles i comarca no soms pas de gaires ceremonials, si fem les coses és per fer un favor, i si no, bona nit i tapa't. A la fàbrica de Can Surribes, imponent instal.lació del nostre orgull industrial, no se sap ni on d'has d'entrar, no sé sap si encara hi fabriquen, no sé sap ni si fan persianes o olis o farines. El mateix passava abans amb Can Durall o amb Can Lopes del Monestir, el mateix passava amb Curtits Pujol, amb la fàbrica de les gàbies, o amb el mataderu de Banyoles de tota la vida. Són només uns exemples d'una manera de fer. Ens agrada la clandestinitat, treballar cap endins, fer molta feina i que no empregin els clients, produir i no haver de perdre el temps amb la clientela. Ens agrada muntar una fàbrica i no tenir ni timbres, ni portes d'entrada, ni passadissos per les visites. Ens agrada fer i fer, però no pas explicar-nos, ni haver de passar el temps amb gent engavanyosa, carregosa, cridanera. Llarga vida als que es tanquen, monàsticament, entre quatre parets i ni ells mateixos saben dir què fan, com ho fan i perquè ho fan. Això sí: fan.