La sua

La Banyoles d'abans també era una mica bèstia. Hi havien els motius que servien per batejar el personal. A vegades hi havia motius simpàtics com podria ser en Saleri o en Parrassa. Per donar un parell d'exemples. Però també hi havia motius crus, animals, un xic despietats. Motius com els que un dia va caure sobre la família de la Sua. Tot va venir, segons conten, que el pare de la Sua era un gran ballador de sardanes. De tantes sardanes que ballava l'home era natural que acabés amarat de suor. La gent va començar-li a dir "Pepet, tu si que sues". I d'aquí algun senglar ja el va batejar com en "sua". El motiu, com passa per Banyoles, és una herència que es passa de pares a fills. I vet aquí que a la pobra sua li va caure el mal nom. No se'l va poder treure mai més del cim. La sua era una dona menuda, molsuda, retocada amb ulleres, que fregava la misèria. Era una dona delicada dels nervis. Era una dona que els vailets malparits- els esquilets- l'emprejaven tot el dia. No sé si l'emprejaven perquè estava delicada dels nervis o si va acabar com va acabar perquè tothom la cridava pel carrer amb el mal nom. La dona tirava d'un carretó i anava a buscar la caritat de la gent, o el que trobava un cop acabat el mercat. Xisca de Gardi encara se'n recorda. Del seu anar i venir, de la seva vida en soledat, del seu parlar sol, d'aquell carretó de parracaire que traginava misèria amunt i avall.