Ferreteria Puig

Si vols fer qualsevol grilleria, Ferreteria Puig. Si has de fer una feina mínimament seriosa, Ferreteria Puig. Si vols fer un remiendo, Ferreteria Puig. Si vols remenar per casa, si vols arreglar qualsevol cosa, a la Ferreteria Puig trobaràs les eines i els materials imprescindibles. La Ferreteria Puig és un domini històric del carrer Sant Martirià, en quatre pams comptats hi cap de tot: palanganes, sitrelleres, broques del 4, torbavisos, cinta islant, jo què sé. Si demanes un míssil nuclear estic segur que l'Esteve mira dins la rebotiga i torna per dir-te "de Corea, rus o americà". Si li dius americà, l'Esteve dubta, es grata el cap, i torna a les prestatgeries de dins i rebrega una estona, llavors ve i te diu "un missil americà amb capçal nuclear o dels senzills". A Can Puig és això un magatzem interminable, una caixa de sorpreses, un lloc on s'hi guarda el món sencer i part dels planetes veïns. He arribat a pensar que en Puig no té magatzem sinó l'art de treure's qualsevol fotil del seu guardapols. Mai ningú ha sortit de Can Puig amb les mans buides. Mai a Can Puig s'ha pronunciat la frase "no ho tinc, m'ha d'arribar, torna demà". L'Esteve sempre satisfà els clients. I els clients sempre saben que a Can Puig hi trobaran el que busquen, el que imaginen, o el que està encara per inventar. Abans que s'inventés, l'Esteve ja venia la bombeta, i en venia de seixanta i de noranta. Can Puig és el domini del món, el lloc exacte on Sant Martirià fa miracle de broques, cargols, claus i demés. Ni tots els magatzems de Bauhaus del món arriben a tenir ni la quarta part del que a Can Puig es despatxa en un migdia.

Un llibre per Sant Jordi

Vet aquí que hem comprat un llibre d'un autor conegut. Jo per autor conegut entec algú amb qui he fet un àpat. Algú amb qui puc aturar-me i parlar, i parlar molt, i dir bestieses. És un autor mediàtic perquè escriu al Punt, que és el màxim de mediàtic que em puc i em vull permetre. E' de Besalú i entén una mica de tot: de faves, de cargols, de planter, de rostits, és un savi pollastre que diria aquell. Té la fesomia dels jueus: cabells esgavellats, nàpia de les grosses, i duu ulleres de jueu de call de la part dels prestamistes. Ara hi entén en cuina i demà passat, si es pela una mica els colzes, pot entendre-hi en química o en cria de vedells. Es així, què hi vols fer-hi. He comprat "el llibre de l'allioli" perquè s'ha de tenir. Tots els catalans, abans de ficar-se a saber ballar sardanes o a plantar carbasses, haurien de fer un bon allioli. Jo ja en sé, però vos que t'ho digui es tracta de tenir aquest llibre a mà. Al cim fa de bon llegir. Es un llibre que rep la invocació de la Mare de Déu del Mont i amb això ja en tinc prou. Aquesta nostra Senyora ens guia, ens talaia i ens guarda de tots els mals. Mossèn Cinto s'hi va aixoplugar i ja heu vist quina carrera va fer el noi. En Vador, xino-xano, va pel bon camí. Xisca de Gardi recomana "el llibre de l'allioli" perquè estigui en totes les capçaleres dels catalans d'origen i de fortuna. Vet aquí.

Esmorzar de Sant Jordi

Tenen la mania de convidar-nos a un esmorzar de lletramorts, lletracardats i lletraferits. Hi anem una mica per curiositat botànica: per veure com se troben els escriptors gironins. En falten alguns, tant se val, perquè l'escriptor per regla general és un personatge fosc. Com el maniàtic, l'escriptor acostuma a ser un individu solitari i fantasiós. A casa seva el tenen per aquell que es passa tot lo dia tancat a les golfes. Com el boig de la família, com el tarumba, com el llampant. L'escriptor no sol anar gaire ben guarnit sobretot si ha de pagar el sastre amb els calés que fa. El poc que té se'l gasta en tabaco, en beure i en coses encara més tèrboles. Acostuma a aixecar-se de taula abans que els altres perquè amb una mica de sort se'n va sense pagar. Es dels que té abrics amb doble fons per cardar llibres als seus amics els llibreters. Escriptors i llibreters acostumen a fer una estranya societat de parracaires. Es dediquen, ambdos, al negoci dels llibres que és considerat, per la gent endreçada, com una activitat més aviat sòrdida. La major part dels pares desconfien d'un gendre escriptor perquè el més segur és que aboqui a la filla i als nets a un pervindre estimbat. Si un escriptor et demana calés, no te'ls tornarà, com a molt et pagarà amb un novelutxo mal girbat i oliós que entrebancarà les prestatgeries de casa teva. L'escriptor sempre té els ulls rogencs, perquè dorm poc, llegeix força i beu més. L'escriptor va escabellat i molt sovint amb mudes pudentes i barba de manargues. Es bo veure'ls un cop l'any com qui, de tant en tant, s'acosta a l'estimbarro. Es bo bescanviar-hi quatre paraules, no més, i sentir l'alè aixafat d'aquesta mala gent. El millor ha estat el comentari d'una dona burgesa i ordenada que veient-nos sortir de l'acte ha comentat a una seva amiga "Mercè, fes el favor d'agafar fort el bolso". El millor resum de la desconfiança amb que la nostra gent es mira els maniàtics de part de bo. No es compren llibres per por a arribar a ser com els escriptors.

L'Atlètic contra el Camós

Mentre escric això es juga un partit que m'he perdut per obligacions familiars. El derby entre germans. El derby de la terra. El derby on Banyoles lluita aferrissadament amb els seus veïns camosins. El Camós deu viure temps dolents perquè ocupa un lloc indigne de les categories futbolístiques. Es lògic que l'Atlètic ocupi aquest lloc perquè futbolísticament encara no s'afaita. Però el Camós! El Camós ha inventat el futbol terra. Ha inventat el futbol de part de bo. Del xiscle, del crit rebentat, de l'entrada noble, de la pols i la pluja a parts iguals. El Camós ha ensenyat a jugar a futbol a bona part de la joventut comarcal. La injustícia i la mala sort fan que, avui, aquest equip fonamental estigui en un lloc que no li pertoca. Vindran temps millors, segurament. Perquè el futbol no seria futbol si no li reconegués al Camós tot el que ha fet per ell. Com els fills han de recompensar als pares. Avui, doncs, al Camp de Futbol vell rebem al Camós. I ho hauríem de fer drets, amb la mà al cor, i aquell sentiment de cristians agraits. El Camós és l'avi i nosaltres, només, som uns barbamecs. El Camós és tot allò que voldrem ser de grans. El Camós és el futbol en majúscules. I jo, a fe de Deu, que només he estat soci de dos equips en aquest món: el Camós i l'Atlètic Banyoles. Aquests dos equips juguen avui. Però molt més enllà de l'enfrontament esportiu, hi ha la dignitat de reconèixer els grans entre els grans. I avui, només avui, animaré el Camós fins el rogai.

Les Galtes de Can Bernat

Som anat a dinar a Can Bernat. Lloc referencial, tradicional, d'arrels fondes. N'hem parlat aquí tantes vegades que podríem cansar a la padrina. En cabat de dinar, en Joan m'ha ensenyat una partitura. Llegeixo el títol: les galtes de can Bernat. Li he preguntat si es tractava d'una sardana, ell m'ha respost que sí. L'autoria de la i.lustre peça és del mestre Agustí Pedrico, contrabaix de la Cobla Ciutat de Girona. Es veu que és un noi que va fer la mili a la Principal de Banyoles, de ben jove va ser assidu de Can Bernat, i allà va conèixer la cuina de part de bo, la cuina de les arrels, la cuina fonda que hem heretat dels nostres avantpassats. Allà l'Agustí va saborejar un plat elegantíssim i profund: les galtes de porc. Un rostit vell com la boira i el ressol. I el noi va decidir dedicar la sardana a un plat que és bandera de la tradició. Massa tips estem de sardanes que porten el nom de pubilles, de paraules de jocs florals, de paisatges ensucrats. Què collons! una sardana dedicada a un plat dels nostres. Això sí que és xiscagardià! Es veu que la composició compta amb la benedicció d'en Martirià Font. Si el mestre Font diu que la sardana és bona, senyal que la cosa és seria. L'Agustí Pedrico apunta maneres. Sap el que és el país i sap reconèixer els puntals que li donen força i vigor. El noi promet. A partir d'ara molt atents a aquest compositor. Can Bernat ja té una sardana i això demostra que l'hostal dels banyolins es va acostant cap a la glòria. A base d'honors tan celebrats com les Galtes de Porc. La terra, de tant estimar-la, els mostra el seu agraiment.

Aquí dingú carda ni brot

Xisca de Gardi carda fàstic. Vàrem començar molt bé, que si faràs això que jo faré allò. Xerrameca! Ganduls! Esquena-drets! Primer va ser el gallego que no sé què que tenia molta feina i que no podia fer res. Ja ho farem! Després el carcant de Besalú: "que ja escriuré, que tranquil, que no em manis la pressa". Un Pocasolta. Després en Vaqueta: "que no sé què, que no puc, que ara tinc molta feina". Ja pots comptar, excuses de mal pagador. A principis d'aquest any s'ha despenjat en Mastegatxes. Sempre li dic i sempre diu que ho farà, sembla el lampista que encara espero per fer la cometida. I au, m'ho de fer tot sol. Ja n'estic tip de traginar paraules amunt i avall, d'escriure com un beneit, d'anar a tai de boig, d'anar a coll ple. Estic llassat! Trec el fetge per la boca. Són uns xuclasangs. Però, vet aquí, què hi vols fer! M'han deixat sol a l'hort. Però l'hort no es pot pas deixar. L'hort pertany al pare, a l'avi, al besavi, a la terra mateixa. De l'hort surten les nostres paraules, i les nostres paraules som nosatres. Vet aquí, sol en el rem de terra. Miro cap al cel i m'encomano al santoral xiscagardià: Jaume Farriol, Anton Maria Rigau, Mossèn Constans, Mossèn Cinto, Maurici Duran, Pere Alsius, Martirià Cervera, el Terrissaire, l'Escurxemeneies, i tots els demés. A trebaiar s'ha dit. Que la terra e molt baixa. I que vol ploure. Visca nosatres i els que són com nosatres.

Fan córrer que no plou

A Barcelona ja se sap que tothom e boit. Van en xancletes tot l'any i en mànigues de camisa al pic de l'hivern, i diuen que els hi agrada el sol i el bon temps, ai fillos i 'nar-hi anant. Es passen tot lo dia a la plaja i ara els hi revé que no plou. Quan a Barcelona no plou, veuen la padrina. I llavors tots a córrer. Els del Ter fa anys i panys, ja des del temps del poum, que els de Barcelona els hi gafen l'aiga. No hi ha pas dret. Els del Ter fan servir l'aiga perquè els camps i les bèsties tenen set. Viuen de la terra, cordills. Els de Barcelona fan servir l'aiga per les seves fonts de Montjuïc, perquè els micos del zoo estiguin frescos i per omplir quatre palanganes del carrer Conde d'Asalto. I com que al Ter només baixa un rajolí d'aiga, ara volen estirar del Segre i de l'Ebre. Vinga a munyir la vaca. Vinga a deixar la terra sense sang. Fan córrer que no plou, i a Banyoles el març ha set el març més plujol en vint-i-cinc anys. Què en fan de l'aiga a Barcelona? Reguen el Camp Nou vint vegades al dia? L'alcalde té un torrentera al wàter de casa seva? Fan rajar les aixetes de la Rambla tot lo dia? Aquesta mainada és un desori. Els de comarques nem arreglats. Ja està bé de que ens beguin a galet. La nostra aiga e' per nosatres. I para de comptar. I vet aquí. Lo Ter e' vida. Lo Ter e' nostre, i no pas del fanguitos. Si els hi plou, ja els hi plurà, o si no que passegin la Santa per Plaça de Catalunya. O si no que facin venir els estrangers que venen a veure la Sagrada Família amb una marrantxa sota el braç. Què collons! Visca nosatres i els que són com nosatres!