La TEISA

L'invent del segle XX es diu TEISA. Bàsicament aquest mitjà de transport comunica Banyoles amb el món endreçat. Allà on no arriba la TEISA, malu. Allà on no arriben els xòfers de la TEISA és que encara no hi ha arribat la civilització. Els omnibus de la TEISA no van pas gaire de pressa, més aviat van i ja n'hi ha prou, l'omnibus és pesat, tirant a carregós, és l'expressió industrial dels nostres enyorats carros. Fins i tot els cotxes quan frenen i obren les seves portes renillen com les burres, protesten com les eugues, es queixen com les mules. Vet aquí. El xofer de la TEISA és un tipus viatjat, amb paciència de màrtir, que sol tenir un humor canviant com el temps però que sempre deixa anar paraules entenimentades. La TEISA és un fil blau que uneix la nostra geografia comarcal: de la Canya fins a Sarrià, els pobles germans tenen parades una mica arbitràries que els van lligant en un allioli locomotriu. Aquesta última paraula no sé pas d'on collons m'ha sortit, vet aquí. A la TEISA hi trobaràs les converses més estrambòtiques i arreplegades de la història. Es parla de malalties, es critica gent, es detallen negocis, es repassen velles amistats i es deixen anar boles pintoresques. Fins i tot s'expliquen acudits, històries inversemblants i es canten cançons. Recordo un viatge cap a Banyoles, en plena foscor hivernal, amb la TEISA amb els llums apagades, i un nen amb veu blanca de l'escolania, cantant una cançó d'en Perales. Només pot passar en aquesta universitat rústica, en aquesta platxèria amb rodes, en aquest arsenal de vides que és la nostra TEISA. Seny regulador dels nostres prohoms comarcals Trull i Butinyà convertit avui en motor pròsper, en indústria nacional, en orgull del setè continent: el Pla de l'Estany. La UDT, Universitat de la TEISA, tal i com l'han batejada en Pep i en Mati, cada any doctora estudiants en la matussera ciència de l'anar fent.

Ja vindran a mi

En Pep, que és de família dedicada al gasoll, fa temps que diu que això del petroli s'acaba i hem de mirar de tornar a treure els carros. La gent se'n fotia i anava amunt i avall a repostar el dipòsit. Vinga cues al Poste de Mata, a Can Castañer, a la República. Vinga a cremar petroli amb viatges inútils com comprar dotzenes de calçotets a Platja d'Aro, fer el toc a Olot, o anar a estarrossar-se al sol de marina. Amb un cop de cotxe solucionem tots els problemes domèstics. Conec un matrimoni que van comprar un cotxe i per desfogar-lo se'n van anar fins a Saragossa, van girar a la plaça del Pilar i van tornar cap a Banyoles. Quins acudits que té la gent, llamamau! I en Pep amb espardenyes de beta, calçacurt i pujant a la TEiSa o amb la seva bicicleta BH. I la gent es pensava que li faltava un cargol! "Aquet e ben boit" Deia la gent mentre cremava semals de gasolina cada dia. En Pep va anar amb en Pepet de Corts que li va ensenyar a guarnir un matxo i a anar amb carro. Va fer vàries sortides amb el carro per anar provant i la gent el veia i pensava "aquest noi li falta ben bé un bull". I la gent vinga anar als concessionaris a comprar cotxes, i a pagar lletres, i a canviar l'oli, i a fer viatges ben burros. Ara resulta que els del turbant se n'han cansat de pouar petroli. Fa calor al desert i trebaiar amb aquella calor ja els hi ben regalo. Així és que el gasoll l'hem de pagar a un preu que ni el xampany de Festa Major. I això és el principi. En Pep comença a tenir raó i jo ja me'n recordo del que ell deia "ja vindran a mi". Així és que no perdem més el temps. Espardenyes de veta de Calçats Reixac del carrer Santa Maria, i comencem a mirar preus de matxos i de carros. En Pep farà classe particulars, sobretot a les mosses. I allà on tinguem una agaratg o un redere, allà hi estacarem una burra. A l'autovia de Banyoles hi sobrarà terrenu, i per això que tornarem a plantar plàtans. Perquè la gent tornarà a anar a Girona a peu o amb carro, i convidrà una mica d'ombra per aplacar la soleiada. Ja vindran a mi, que és el mateix que dir que torna el país i les arrels.

Garrotxa martiriana

Vint any després del reconeixement de la nostra comarca, segueixo trobant una mica tebi i postís el nom de Pla de l'Estany. Pla de què, moreno? Poca e plana la nostra comarca. Si vas per la part de Falgons o per Camós o per Palol veuràs que tenim muntanyes per donar i vendre, i a Porqueres tabé. La part més planera és la de Vilademuls i Cornellà, vet aquí. Això de pla no va pas per nosatres, és un nom imposat, ficat en calçador, vaig a dir que foraster i tot. La gent diu la comarca de Banyoles o Banyoles i comarca. Per fer evident que és això una comarca a tot vol de Banyoles, un territori d'entreparents, germans i saludats. Tots ens coneixem a la comarca i tots sabem que nosatres formem part d'un tot, més enllà d'aquest nom artificial que ens toca portar. En el temps de les denominacions i els batejos de la comarca, es van dir moltes bestieses. Es va dir comarca de l'Estany, llamamau, quina bestiesa. Se'n van dir encara de més grosses com Terraprim de l'Empordà o Garrotxes d'Empordà. Quins acudits! Tafot perquè no li deien Terraprim de Garrotxes d'Empordà i s'haguessin quedat ben descansats. Un sol home va fer una proposta de seny, una proposta endreçada, i quasi bé el foten escales avall. Era un home avançat als seus temps i podé ni ell ho sabia. El Guillem Turró, regidor banyolí, va proposar Garrotxa martiriana. Vet aquí la barreja de dos noms que valen la pena. Nosatres sempre hem set la Garrotxa nom que ens han acabat fotent els d'Olot. Els d'Olot, com bé diu l'amic Gadafi, sempre han set la Muntanya i nosatres hem set la Garrotxa. Amb la denominació de Garrotxa haguessim pogut convidar els pobles germans que ara ballen el so del flabiol olotí. Vet aquí: Mieres, Argelaguer, Torteià, Besalú, Sant Ferriol i el Torn, Maià i Dosquers, i Oix i Montagut. Ah, me'n descuidava tabé Beuda i el Sant Sepulcre de Palera. I amb la denominació martiriana haguessim pogut batejar tota una comarca que té en Sant Martirià el patró gros. Però es va fer callar el senyor Turró i es va procedir a buscar un nom que fa flaire de carpeta administrativa i poliça de cinc cèntims. Ja sabem que un nom no fa la cosa, i que més enllà de tenir el nom més postís de totes les comarques catalanes, nosatres soms nosatres, i nosatres, al cap i a la fi, soms una comarca de part de bo.

La selecció del nostre pati

El pati del Casa Nostra sempre va ser el millor pati del món. Allà a la finca el pati era un univers, no s'acabava pas mai, podies córrer i córrer i sempre hi havia pati. Podies anar des de l'Estany a la carretera de Sant Miquel, i traspassar aquella carretera i anar-te fins a la muntanyeta o fins a la granja que el Casa Nostra tenia. Allò era un pati. Camps de fútbol, estanyols, basses, sembrats, cases mig abandonades. Allà jugàvem a amagar i acabàvem per no trobar-nos. També jugàvem a uns que es donaven a la fuga i altres els havien de caçar, i acabàvem també per no trobar-nos. A vegades cansats i suats pujàvem al sostre del palomar. O recorríem aquell rec salvatge que llindava entre el Casa Nostra i el Barbiland. Rec on hi reptaven unes magnífiques serps d'aigua. O caçavem greixandos en aquelles basses artificials que hi havia a la finca. Greinxandos negres i brillants que després guardàvem en galledes a casa. Fins que la mare les fotia rec avall. Després hi havia el garatge de bicicletes: un edifici vell i sinistre que semblava la casa de la por. O l'esplanada de Santa Gemma que ens recordava un Loures en petit. Tot aquell llamp de finca ens obria el cap, ens feia bullir les idees, ens esverava la imaginació. Allà hi veiem la continuació de les pel.lícules, un capítol nou dels còmics que llegíem, un joc sense fi. L'assignatura d'aquella hora del pati ha estat la més celebrada i profitosa que hem tingut mai. De les matemàtiques, socials, francès i tota la resta ja no me'n recordo de res. Però dels dies i les tardes del pati, dels jocs que hi feiem, de tot el que passava és com si encara ho veiés. Algun dia ens hauríem de convocar tots a l'hora del pati del Casa Nostra i jugar una altra vegada a perdre'ns en aquella immensitat de vessanes. Ja ho sabeu esteu convocats amb la selecció natural del pati del Casa Nostra: Jordi Angelats "Pei", Xavi Collell, Jan Comas, Joan Maria Figueras, Florent Morante, Pep Oller "Blat de Coure" o "Oller Gran" , Josep Oller "Fito" o "Oller petit", Toni Pujol, Lluís Ribera "Portbou", Albert Rigau "Parrassa". Allà i abans de començar el joc recordarem a en Masgrau Lagresa que ja no hi és, el vailet de poques paraules però definitives que va pujar al cel amb la seva bicicleta de carreres.

Xinos

Jo no sé quin va ser el primer xino que vam veure. Podé en una pel.lícula al Catòlics. Després en van veure algun en els restaurants que es començaven a posar. El cas és que Banyoles s'ha emplenat de xinos. No sabem d'on surten ni qui els porta. Encara que en Pep té alguna ideia al respecte. De portar-los segur que algú els porta perquè no crec pas que estiguin a Pequin tan campantes i diguin "tafot, vaig a fotre un vol cap a Banyoles, a veure com està l'Estany". Segur que algú els embarca i els porta fins a Banyoles. Però què fan tants xinos a Banyoles? Pugen i baixen de la TEISA amb aquella manera tan complicada de parlar que tenen. Mira que és fàcil parlar en català i va i s'emboliquen amb una llengua que no l'entén ni Déu. Surten i entren de tota mena de pisos, locals, garatges, baixos, ascensors, tallers i naus industrials. Van en bicicleta, a peu o en Mercedes. Porten sandàlies, samarretes d'imperi, ulleres de sol i trajes occidentals. Són molts i com que no tenen aturador seran cada dia més. Tenen botigues de tot a cent, restaurants i tota mena de negocis. Banyoles serà la Conxinxina. Banyoles serà groga. Banyoles serà oriental i budista, i tallarem tallarines amb xop suey, i fregirem gambes pelades tot lo dia, i ens dedicarem a la cria de cucs de seda, i anirem a buscar aigua a la font amb aquell pal agafat de l'esquena i amb dues galledes penjant. Banyoles serà Xina i Cornellà Manxúria, i Crespià Mongòlia, i Sarrià de Ter les Filipines, i Camós el Vietnam. Ells són mils de milions i nosatres uns quants, així és que serem engolits pel gran Drac durant la festa de l'any nou xinès. I ho mirarem tot amb uns ulls pitits, pitits, i direm alguna cosa complicada que haurem après treballant en un tot a 100.
Vet aquí.

El Passeig del Gran David

En David del Passeig és un senyoràs. Marcarà estil, aquest noi. Aquí ja hem parlat dels seus cèlebres gin-tònics i del posat tranquil amb què afronta una nit de divendres o de dissabte amb el Passeig ple de gom a gom. Que en David era una persona extraordinària ho vaig començar a saber fa temps. Quan me'l vaig trobar el dia d'una vaga general prenent cafè tranquil.lament en un altre bar. Em va confessar que havia tancat el Passeig per solidaritzar-se amb la vaga. Fabulós, extraordinari. Conviccions i coherència. Un altra nit me'l vaig trobar en un altre bar amb el barret d'Irlanda: celebrava Sant Patrici, el patró de l'Eire. Fabulós, extraordinari. M'ha arribat una altra anècdota que retrata el personatge. El dia de la reobertura del Voltes en David va tancar el Passeig i es va sumar a la festa. Fabulós, extraordinari. Un altre hagués obert el seu local amb preus rebentats per enfonsar la competència. Un altre hi hauria enviat matons per aixafar-ho tot. Un altre hauria començat a dir pestes del local reobert. En David, en canvi, se suma a la festa. I ho fa amb distinció, amb una classe que altres no han tingut mai, amb el convenciment que els seus clients no l'abandonaran mai. Perquè el Passeig no és un bar, és un estil, el passeig no és un local, és una atmosfera, el passeig és la casa de Xisca de Gardi i en ell s'hi serveix la nostra beguda. Gin tònic en exclusiva servit amb un somriure tranquil i amb una delicada professionalitat. En David saluda i beneix els altres locals, respecta la competència, estima la professió, és amic de tothom, i és per damunt de tot un dels nostres. I ja se sap que els nostres són sempre els millors. El Passeig ens donarà molts dies de glòria i moltes nits heroiques.

La Sagrada Família

Es va perdent el bon costum de dur per les cases la Sagrada Família. Pels qui no saben del que parlem, la Sagrada Família es una imatge religiosa portàtil i encapçada. Es la imatge, com indica el nom, de Jesús, Josep i Maria. La Sagrada Família. La protegeix una portella de fusta de dues llesques. I duu al capdamunt un ganxo per fer més fàcil el seu trasllat. En un dels laterals hi ha una llista necessària: és el recorregut de cases que segueix la Sagrada Família. Generalment les cases d'un mateix carrer. Jo l'havia rebut al carrer Nou i també a les Cases Barates on la zeladora era l'Asuncion Molera. Parlem de les zeladores. Eren les persones que tenien cura de la guàrdia i custòdia de la Sagrada Família. Les titulars que després les duien a la rectoria on es buidava la petita caixeta amb les aportacions dineràries. Estava manat posar alguna moneda a la ranura i així es col.laborava amb el manteniment d'aquella tradició fondíssima. Per què servia la Sagrada Família? Per començar per tenir més contacte amb els veïns. La gent entrava a les cases amb la imatge i et deia "la Sagrada Família et ve a veure". Amb l'excusa se xerrava una mica cosa que sempre va bé. La gent necessita xerrar perquè si no ho fa el cap se li embussa de cabòries, maldecaps i fel. Si la gent xerra, tot va bé. Amb la Sagrada Família coneixies els teus veïns que estaven tots registrats a la ditxosa llista. Ara no coneixes ni el de davant de casa. Ara pots estar envoltat de mala gent i no saber-ho. La Sagrada Família tabé servia per protegir-te. Aquella imatge posada al menjador de casa et donava una sensació de fortalesa i seguretat. Ara la gent necessita alarmes i porters automàtics, nosatres teníem la Sagrada Família. I abans d'anar cap al llit t'acostaves a la Sagrada Família i sempre li demanaves algun favor benigne: "a veure si puc aprovar l'examen de matemàtiques"...Per Setmana Santa totes les Sagrades Famílies de Banyoles s'exposaven a Santa Maria. Llavors quedava clar la força i el pes de la tradició. Com que estem una mica esgarriats, ens convindria tornar a recuperar la Sagrada Família. Per començar tot aquest procés, en Pep ha decidit demanar-na una pel carrer Migdia, perquè els pisos de Xisca puguin venerar la imatge tal i com Déu mana.