El banyolí cabrejat

Ja fa dies que es comenta que en Jordi Pujol, expresident dels catalans parla del català emprenyat i per fer-ne referència diu que és l’època del “macagum cony”, i jo em pregunto: Tan diferent és el català emprenyat del banyolí cabrejat? Perquè clar, els banyolins deixem anar un “macagum cony” quan ens toca la fava del tortell de reis i encara perquè tenim tota la família al davant que si no fos així més que d’un “macagum cony” provablement estaríem parlant d’un “hostia puta, gossàs del pastisser es podria haver cardat el collons de fava al cul”.
Però d’això de la fava en amunt, tot el que ens toqui més el voraviu es bateja amb un assortit de renecs i lletanies que si el cristo gros de convergència ho arriba a sentir me li agafa un patatús.
Si realment és així, si aquest és un factor clarament diferencial entre banyolins i la resta de catalans potser que els ho fem saber, no sigui cas que un dia Catalunya ens vegi emprejats i es caguin a les calces.
Els banyolins, i només a tai d’exemple, si haguéssim d’anar a Madrid a fer-los saber que estem emprenyats els li ho diríem així: “La mare que us va parir colla de cabrons aixins rebentéssiu tots plegats que ens teniu hasta la punta de la polla macagum la puta d’oros”.
Potser tampoc l’aconseguiríem massa cosa més, però segur que ens en tornaríem cap a casa convençuts d’haver-los posat al dia de la nostra mala llet i haver-los-hi fet posar a ells tabé.
Altra cosa seria que en Pujol s’hagués confós i que en comptes del català emprenyat hagués volgut parlar del català una mica molest, però en aquest cas em penso que el problema és més greu perquè si ser cornut i pagar el beure només ens ha de molestar un mica llavors pla en som de diferents els catalans de Catalunya i els catalans de Banyoles.

Cremar benzina

El petroli s'acaba, van dir, i era una mentida podrida. El petroli arribarà a 200 dòlars el barril, van dir, i era una mentida podrida. Tot ple de mentides podrides. El cas és que aviat a Petroestany, benzinera referencial de la nostra comarca, quan vagis a comprar una xocolatina et regalaran un dipòsit de gasoil. Ho sentim pel pare d'en Pep però no hi haurà negoci en això dels combustibles. Més aviat hi haurà pèrdues. La gent omplirà els dipòsits amb calderilla i encara tindrà un euro per comprar el diari, si li ve de gust. El petroli no s'acaba, a part dels moros, aviat al Pla de l'Estany sortiran pous plens. A Sant Miquel, per exemple, ja hi ha els forats fets i pot ser que surti cru en qualsevol moment. A l'Estany segur que hi ha reserves enormes de petroli. I així anar fent. Aviat hi haurà tant de petroli que la gent buscarà qualsevol excusa per anar en cotxe. Anirà en cotxe pel menjador de casa o tindrà engengat el cotxe tota la nit per fer ambient. Les energies renovables no tenen futur. Per celebrar-ho, perquè ens avancem sempre al futur, Xisca de Gardi crema benzina sense demanar comptes a ningú. Un dels nostre gurús, no direm el nom perquè no li hem demanat permís, s'ha comprat un llamp de moto que fa por. Té calefacció i tot. Es pot entendre una moto amb una estufa? Doncs es veu que va incorporada al cul. Perquè les morenes no tinguin fred. El cas és que el nostre gurú es va emprenyar i va decidir agafar la moto i fer 1500 quilòmetres. D'una tirada. Per cremar benzina contra la mentida del canvi climàtic. El mateix ha fet en Vaqueta que aquest matí ha anat de Banyoles fins el Lloret de Barcelona, un cop arribat al Lloret de Barcelona ha vist que li faltava un nosequè, ja tens en Vaqueta tornant a Banyoles. A Banyoles en Vaqueta ha preguntat al Gallegu si volia acompanyar-lo a Barcelona. El Gallegu que és més xulo que un vuit ha respost "no, a mi m'agrada anar a Barcelona amb el meu cotxe". I en Vaqueta ha anat sol cap a Barcelona i el Gallegu ha anat sol cap a Barcelona. Total la gasolina la regalen i és macu anar a Barcelona en cotxes separats, cremant benzina i pensant que això de la contaminació és una llegenda. Total, Xisca de Gardi en un sol dia ha fet quinze o vint viatges inútils, milers de quilòmetres gastats, barrils de benzina rostits, el món sencer als nostres peus i si avui és dimarts, demà ja serà dimecres. Tal dia farà un any i vet aquí. La benzina va baixant i a nosaltres no ens pugen els fums.

Un xic de Francesc Noguer

No sóc jo, ni de bon tros, la persona més indicada dins aquesta família xiscagardiana per parlar-vos d’en Francesc però si que em ve de gust recordar-lo en veu alta. La meva relació amb ell es resumeix a haver-li fet, durant un parell d’anys, de tècnic a Ràdio Banyoles. Devia ser pels volts del 95 que durant aquell període de temps la Natàlia Capell i jo ens llevàvem els diumenges a dos quarts de deu del matí i fent parada a la Valeriana per comprar un parell de pastes, arribàvem a l’emissora just a temps d’arriar l’indicatiu de Ràdio Banyoles i la primera sardana de la jornada. Seguia la presentació. La veu greu i sovint rasposa d’en Francesc resseguia fil per randa el guió que li havia escrit en Rafel Angelats. Nosaltres, al so de flabiols, tamborins i tenores ens anàvem despertant del tot. Era un despertar reposat i que durava fins a tres quarts d'onze, quan començava a arribar la tribu de la tertúlia de La Plaça. En Xena, els germans Farriol, en Vilardell i altres no tan habituals arribaven nets i polits, clenxinats, esmorzats i llegits preparats per a dir quatre veritats com temples de qualsevol tema d'actualitat que en Francesc decidís posar sobre la taula. La introducció a la tertúlia era l’únic moment que en Noguer autoritzava la meva veu a sortir per antena. Era el moment en que la presentava quan ben bé just abans de tirar-ne l’indicatiu em preguntava: Parlem-ne, Samora? I jo, amb aquella veu coixa de ressaca i amb mig xuxo a la boca li responia... Parlem-ne.
Poc abans de les dotze arribava algú encara més clenxinat i perfumat que els anteriors, en Francesc Mayoles amb qui en Noguer havia de continuar la marató radiofònica fins les 2. Sempre somrient i amb més energia que no pas la meva companya de controls i jo junts, acabava d’escoltar les últimes divagacions de la tertúlia mentre ens inundava l’estudi de cd’s, vinils, guions i paperassa de tot tipus. Sovint, però sense perdre el somriure, deia: “No sé pas perquè faig guió per en Francesc, al final sempre acaba dient el que li dona la gana...”. Realment era així però mai ningú podrà dir que no fos part de l’èxit. Cada setmana hi havia un munt de trucades de tot tipus, demanant temes, agraint, saludant... Aleshores, els diumenges a la tarda, els dos Francesc i tota una colla de gent amb qui formaven un grup de ball que s’autoanomenava "2 i ½", es trobaven al club natació acabar el cap de setmana entre valsos, tangos, chachachas i balades. Un munt de vegades via les trucades a la ràdio del matí ja s’hi emparaulaven alguns torns de ball.
Molts banyolins hi ha que coneixien en Francesc i que pla més que jo hi van compartir, però la resta l’havien vist tantes vegades des del menjador de casa mentre sopaven o dinaven que de ben segur que també els ha quedat la sensació que qui ha marxat és algú dels seus de part de bo.
Algú altre hi haurà, i ho espero, que sabrà explicar qui era i tot el que va fer, jo no faig més que compartir-ne el meu record amb valtros.
En Francesc Noguer estimava molt Banyoles. Per molts motius però segur que un d'ells és pel fet que va veure Banyoles per primera vegada quan la nostra ciutat és més maca, que no és ni a la tardor ni a la primavera sinó que és tan bon punt s’arriba de Barcelona.

Els de Banyoles

Li vaig proposar a en Miquel Molina que s'ajuntés amb nosaltres en aquesta cosa de Xisca de Gardi. En Miquel com és una persona assenyada i amb dos dits de front- cosa que no es pot dir de nosaltres- s'ho ha estat pensant. Però el pensar, a vegades, pot fer arribar a algú a conclusions etivocades. I dic etivocat i no equivocat perquè a Banyoles no es equivoquem pas mai, en tot cas ens etivoquem. El cas és que en Miquel em va respondre que ell no era de Banyoles i que aquest bloc parlem amb propietat, i amb coneixement, de tot el que fa referència a la capital mundial. Es cert que tots nosaltres som de Banyoles de tota la vida. El Gallegu, sense anar més lluny, és descendent de les Goges de l'Estany i un seu avantpassat fou abat del Monestir fins que la va armar grossa i el van fumbre a fora i tot va acabar com el rosari de l'Aurora. En Mastegatatxes és de Banyoles des del neolític, un Fernàndez tenia una barraca de pesca i caça al poblat neolític de la Draga. Un altre seu familiar va vendre's a trossos el drac que Sant Mer va fer matar. En Samora, què dir dels Samora! són els que van encendre tots els conflictes banyolins des del temps de la picor o des de l'any del pum. Els Samora va ser a darrera de la guerra de cairuts contra rodons, per exemple. Són de Banyoles des de sempre i així ens ha anat. En quan a en Vaqueta no se sap massa bé en quin segle van arribar però el cas és que a casa seva hi ha un retrat molt antic on un seu avantpassat ja parlava amb una mena de mòbil. No m'estendré sobre els meus orígens banyolins perquè necessitaria mil pàgines electròniques, però els nostres avantpassats ja eren aquí abans que a Serinyà es construissin les coves del reclau viver. Temps immemorials, vaja, a casa sempre ens hem gratat la butxaca per col.laborar amb Banyoles, ja sigui amb la construcció del Monestir o de la Muralla. En tot cas, en Miquel Molina tabé és de Banyoles. Perquè ho diguem nosaltres, i si nosaltres, amb totes les nostres genealogies i escuts nobiliaris, diguem que algú e de Banyoles, cairaissus, és que ho deu ser. Per tant, Miquel no tens pas excusa en aquest sentit. Un altre cosa és que et faci manra escriure. Cosa que entendríem perquè a vegades més val un mitdiada que cardar el burro a Xisca de Gardi. Vet aquí.

Can Mateu

Can Mateu de Santa Maria té el millor aparador de Banyoles. Els Mateu tenen fibra de botiguers i el botiguer el primer que ha de mirar és tenir un bon aparador. No ho aconsegueix pas tothom. Ja te'n fots fer un fart d'anar a cursets de la Cambra, que si no ho portes a la sang el més segur és que el teu aparador sigui el campo de Bravante, un nyegui-nyogui d'objectes esgarriats o apilonats sense gust ni gràcia. S'ha de ser botiguer de mena per tenir un bon aparador. I a feu de Déu que els de Can Mateu sempre ho han aconseguit. Al carrer de Santa Maria, a la papereria, tenen un ai senyor d'aparador. Però saben col.locar les peces amb talent, fent un joc invisible de formes i colors, obtenint un contrast delicat de tota classe de llibres. És el secret més ben guardat del món saber com els de Can Mateu se les apanyen per obtenir aquests aparadors captivadors. El resultat és que la gent s'hi encanta. Quan era petit i travessava el carrer Santa Maria sempre quedava clavat davant de l'aparador de Can Mateu. Tenia allò alguna cosa d'hipnosi de llibres i papers, de carpetes i plomiers. Colors i formes em convidaven a entrar cap dins i comprar el que sigui. El mateix passa al carrer Major on l'art dels Mateu és capaç de transformar-se cada temporada. El pas de les estacions es mesura en aquell aparador canviant. Ara pessebres i objectes religiosos, demà coloraines i articles festius, demà passat bromes. Carrer de Santa Maria o Carrer Major els Mateu, botiguers de raça, ens regalen una ciència vella, i complicadíssima, la de convertir la vida en el que és de veritat: un llarg i fascinant aparador.

Els rumors

Els rumors, la xafarderia o el cardar el nas a pertot són esports nacionals de tot poble i ciutat petita com ho és la nostra.
De gran varietat temàtica i intensitat oscil·lant des de la gracia a la mala llet, l’origen del rumor el podem trobar a l’odi, l’enveja el desig de notorietat, a la simple especulació o a la voluntat d’anar fent bullir l’olla. Cal tenir present, però, que tot rumor conté una dosis de base certa que sovint, de tanta mantega i salsa resulta desfigurada.
“Diuen que en Ronaldinho arribava molt perjudicat als entrenaments. Un que conec que estudia a Barcelona el va veure de quatre grapes a un pub de Castefa a les 5 de la matinada un dia abans de partit”. Aquest seria un rumor nacional. Degut a la manca de proximitat amb l’actor principal és important apuntalar el relat amb una aportació testimonial propera que el doti de certesa i veracitat. Qui vulgui participar d’un rumor nacional ha de tenir “un amic que ha vist”, “un conegut que treballa a...” o per l’estil. A mesura que el rumor va passant de mà en mà, aquest testimoni s’ha d’anar actualitzant per no perdre valor científic.
“Corre que la Cati d’en Jep Pinsaire li carda les banyes amb un picaplets d'Ullà”. Aquest seria un rumor local de la categoria dels genèrics. La mateixa tafaneria canviant els noms i/o el gènere de qui posa i qui carrega la cornamenta, és present a tot racó de món. El rumor local autòcton és aquell específic d’una zona i inexportable. Banyoles n'és un niu, no cal ara posar-ne exemples.
El més perillós del rumor, no obstant, és treure’l de les seves guies. El seu món és el boca orella i de l’orella cap a la boca per anar a parar a una altra peia. Talment com un potencial d’acció, dins aquest circuït es regenera i autoalimenta. Quan el rumor es treu del seu hàbitat natural és quan venen les patacades. Perquè un rumor no pot deixar testimonis reals, per això tots comencen amb un “diuen...”, “fan córrer..”, “Es veu que...”. Un rumor escrit i publicat és mala peça al tel·ler, així com el rumor difós a grans masses. Un dia que el meu pare va assistir a un partit de bàsquet a Badalona va viure en directe com un conegut presenciava un minut de silenci per la seva pròpia defunció anunciada i lamentada per la megafonia del palau. I és que els rumors se'n han cardat un fart d'enterrar gent en vida.
Tots en reneguem,en som víctima i botxí i qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra.

Casa Missió

Recordo un dia que vam entrar al Monestir una colla i jo. Ens agradava aquell temple pel silenci, per la buidor extrema, pel pes de les pedres, per l'escolà estàtua que servia de becina, per l'enorme fossa que hi havia darrera l'altar. Durant molts anys, per qui no ho sàpiga, darrera l'altar del Monestir hi havia un forat magnífic, producte d'unes obres i unes excavacions interminables. Al Monestir aquelles obres li donaven un aire de provisionalitat, de fragilitat davant els nous temps, de precarietat terrible. Aquell matí vam córrer amunt i avall esbrinant tots els racons del Monestir. Ningú ens ho privava, ens sentíem els amos i senyors de tot aquell temple. De cop, darrera l'altar es va moure una porta de fusta massissa, i vam fer una descoberta sensacional, única, davant els nostres ulls encara per sorprendre va aparèixer el Claustre. Era la primera vegada que en teníem notícia i es va admirar la llum que queia a plom al mig del claustre, el passadís cobert de làpides i inscripcions, la col.lecció de columnes harmonioses, la vegetació. Passàvem per aquell claustre convençuts que havíem fet una descoberta prodiogisa, que erem els primers, en molt temps, en trepitjar aquell recinte, que tornaríem a casa i la família es meravellaria per aquella notícia. Vam seguir avançant i ens vam endinsar per una porta. Els secrets seguien obrint-se davant nostre i, de cop, vam ser a l'antiga cuina del Monestir. Cuineres i servents amunt i avall, capellans a les taules i Mossèn Bach, encara és com si el veiés, dret i cridant "mainada, què feu aquí!". Els crits de Mossèn Bach ens van tornar a la realitat i van fer que giressim cua i travessessim corrent el claustre del Monestir, l'altar en obres, i tota la resta del temple. Sense saber-ho, havíem entrat al cor de Casa Missió. El que Josep Pla anomenava com la gran escola de predicadors.