Els grans

Quan no sabem què dir llegim els grans. Són ells que ens donen aigua i llum, són ells que ens guien entre les bardisses o ens aconsellen enmig dels dubtes. Els grans reposen en el silenci dels savis, s'amaguen en llibres vells perduts a les prestatgeries. De tant en tant ens hi aboquem com l'infant que busca una mà quan és a les fosques i té por. Els grans són allà, sempre amatents, sempre disposats, i quan la llum no arriba o la tenebra avisa, els grans llancen les seves paraules remotes i profundes. Són paraules que reboten des de la pregonesa del pou del temps. Són els grans als qui ens devem i obeim. Amb la mateixa disciplina antiga amb que hem fet cas als avis i als pares. Els grans dicten, nosaltres escrivim. I ho fem amb la mirada humil, en silenci, convençuts que hem de captar cada lletra o cada frase. I entre els grans dels grans un colòs emergeix des del cor i l'esperit de la terra: Mossèn Cinto. El poeta del poble, l'home que va saber amaganyar el cavall maldestre de la llengua fins convertir-lo en un potre de galop elegant. Mossèn Cinto i el seu Canigó són plens de llum per combatre els clarobscurs dels nostres dies. "somrigué la muntanya engallardida /com si estrenàs son verdejant mantell/mostrà's com núvia de joiells guarnida/i de ses mil congestes la florida/blanca esbandí com taronger novell". Efectivament Déu existeix i pren vida entre els versos del gran Mossèn Cinto. Llarga vida a la terra que ens ha vist néixer. Llarga vida a redòs dels grans que ens donen fe, força i llum.

Fa cosa d'uns quants anys

Un cop acabada la jornada escolar, entra en joc una munió d’avis, iaies i fins i tot algun pare que van de bòlit des de les portes del col·legit a l’Escola de Música. D’allà després d’una hora mal comptada de mal aprofitar, s’ha d’anar cagant llets cap al Camp de futbol. Pel camí el nen es va posant la indumentària pertinent. Hi arriba vint minuts tard però l’entrenament és sagrat, més després de la clatellada que et claven per apuntar-lo. Mentre el nen entrena, s’ha de tornar a l’Escola de Música que surt la nena i se l’ha d’acompanyar a can John Duran a aprendre de llengües forasteres. Això només el dimarts perquè el dijous, per sort, ja surt directament cap a Gamma que està al costat i ja hi va sola. Tot plegat un va i ve de quitxalla de pa amb xaculata itinerant i adults carregats de guitarres, flautes, maletes, bosses d’esports i anoracs.
Potser m’etivoco i visc amb l’engany del biaix dels anys però aquella sensació de que abans tot era més reposat m’acompanyarà amb fermesa per dies que visqui.
Fa cosa d'uns quants anys, quan era pitit, els meus coetanis i els de rodalies un cop acabades les classes tabé en teníem de coses a fer. Ja aleshores, un gruix important dels nens jugaven a futbol, amb la diferència que ningú et demanava el número de compte del teu pare. Hi havia un sector prou significatiu que dos cops per setmana passaven pel gimnàs d’en Piti i la Iona del carrer Sant Martirià. Els nois feien Judo i les noies ballaven. Els voltants del carrer del gimnàs era un anar i venir de nens amb kimono.
Els qui anaven a anglès ho feien a ca la Marta Foix, qui feia ballet amb la Consol Gratacòs allà a les galeries. A cosir se’n aprenia al Club Guspira, a dibuix i pintura a can De Palau, música a can Frigolé dels pianos i més endavant al Taller de Música del carrer Girona. A tennis n’ensenyaven en Jaume Illa, en Toto o el guardonat Lluís Carbó i ,a falta de pavelló, l’handbol es practicava a l’institut Pere Alsius i el bàsquet a la pista de Sant Pere.
Jo que era d’aquells que ho havia provat gairebé tot sense que es veiés en mi un futur prometedor en cap de les disciplines, recordo aquells anys com un anar i venir de nens pels carrers dels quals no em consta que se'n perdés cap. I Sort que era així, doncs a falta d'avis residents a la província i amb uns pares massa enfeinats no em ve al cap dingú amb prou temps i paciència per acompanyar-me ni a mi ni als meus germans grans a voltar pel món.
Aleshores els nanus arribàvem tard a pertot perquè ens encantàvem pel camí. Un rec, una botiga de xuxes, un amic amb massa temps, un gos perdut o un aparador temptador eren motius suficient per provocar un canvi de plans radical o justificar una demora. Després era quan entraven en joc les habilitats de confeccionar coartades i excuses. Tot un art, si senyor.

El Faisbuc

La Clara és la majordoma de la Nau de Camallera. La tenim de parroquiana aquí a Xisca de Gardi, i això que mai l'hem convidat a brunyols i moscatell, o a vi dolç, o a gintònics del Passeig. Tant se val. La Clara és entesa en això dels artistes i nosatres tenim molts amics que són d'aquesta ceba. Començant per l'indomesticable Xicu Cabanyes, el gran Lluís Vilà, l'incomprensible Josep Masdevall "Masde", el reposat Mim Juncà, el lladonenc Jordi Mitjà, l'altíssim Met Geli. I tot això per què ho deia? Cada dia perdo el fil amb més facilitat. A, ja em ve! Entre la Clara i el Comitè d'Orriols ha sorgit un malentès: creu la Clara que jo l'he esborrat del Faisbuc i es pregunta el perquè de tot plegat. El mateix va passar amb l'Oli que creia que jo l'havia liquidat de la meva llista d'amics. De fet, els he estassat a tots de la llista del Faisbuc, i he començat per mi mateix. No li he trobat cap utilitat al Faibusc a part de veure algunes fotos que fan patxoca. Com la d'un Julià molt pitit-pitit amb pantalons curts i una pilota a les mans. El Faisbuc és una nosa, una mandanga. No li veig pas la gràcia. El cas és que me'n vaig desfer perquè la gent coneguda més val trobar-te-la pel carrer, o a la taverna. En Pep es volia fer una targeta on hi sortís cap adreça ni cap telèfon. L'únic que diria es "dimecres mercat". Nosatres som ocells de bosc, gent del carrer. No som al Faisbuc perquè el Faisbuc no té llombrigo, no és manyagoi, no és carinyós. El Faisbuc no fa eixeres. El Faisbuc no és la Mare de Déu del Mont ni l'Hostal de Sant Miquel. Per això no hi soms. Dimecres mercat.

L'article 19

No és aquest el lloc ni el moment adequat per debatre si al principi fou el Verb, o no. Però, és clar: si dic el que penso del que ha passat a Gaza, m’acusaran de nazi; si manifesto la meva opinió sobre la crisi econòmica, diran que sóc comunista; si parlo d’immigració em titllaran de racista i si dic alguna cosa sobre l’ETA puc veure’m incriminat per enaltiment del terrorisme. Si critico a CiU, diran que sóc un sectari, un progre desfasat i un mal català; i si parlo malament del tripartit m’acusaran de sectari, insolidari i mal català. Podria explicar dos o tres acudits que m’agraden molt. Però de seguida em farien notar que sóc masclista, homòfob, poc sensible, una mica estúpid i bastant guarro.

Així que jo, pobre de mi, no crec que al principi fou el Verb. Una interjecció, encara; però el verb no, de cap manera. Ho dic en el benentès que ser ateu no és, ni de bon tros, tan greu com tot lo altre.

No, oi?

Més del 4L de la Guàrdia Civil

Llegeixo la narració de com Comitè d'Orriols va carbonitzar un pobre 4L de la benemèrita. M'agrada la perspectiva que li dona a la història i li valoro la capacitat de fer-se l'orni en parlar de l'autoria i la identitat del GIR però el que més li agraeixo és l'haver-me fet venir a la memòria uns fets ocorreguts la temporada 87-88 al Nou Camp Municipal de Banyoles una jornada en la que el Club Deportiu Banyoles revia al Manlleu com a visitant.
Aleshores, igual que ara, ben poca cosa hi entenia de futbol però si que recordo que a mesura que caducaven els minuts de la segona part, cada xiulet d'un col·legiat anomenat Vallès Sedó, i no em pregunteu perquè coi encara en recordo el nom, encenia la vermellor de les galtes i botia la iugulars dels aficionats locals.
Aleshores era habitual la presència d'una patrulla de la Guardia Civil als partits de futbol, així com una dotació de la Creu Roja. Possiblement aquell sigui l'últim record que en guardo de l'autoritat tricornial a cavall d'un 4L.
Els fets que desbocaren l'afició i per quins motius s'incitaren les ires ni els recordo ni val la pena fer-ho, el que importa és que un diumenge d'aquells anys en que el CD.Banyoles assolia una digna presència d'espectadors al seu estadi quatre d'aquests s'aixecaren tot ventaiant el braç cap endavant incitant la parròqua amb esglais del tipus "Va nem!", "Carde'm-lo a l'aiga!", "Gafeu-el!".
Recordo la imatge de l'àrbitre fent passos enrere mentre es treia el xiulet. La Guàrdia Civil procurava inútilment contenir l'avalanxa. No sé com però després de coces, espentes, cop de punys i de roc, aconseguiren posar-lo dins el vehicle policial. Graciós fou que quatre aficionats fornits impediren la fugida del 4L tot aixecant-lo per la part posterior mentre d'altres intentaven inútilment obrir les portes i els vidres correders. El vehicle, revolucionat com mai, no es movia per molt que les rodes del darrera giraven com boges.
Un directiu del Banyoles, el mític Pepere Barber del carrer Sant Martirià va procurava posar-hi pau i en veure que no se'n sortia decidí pujar al capó de davant per guanyar perspectiva i capacitat d'influència. La mala sort va ser que tan bon punt s'hi va haver enfilat, els quatre fornits del darrera deixaren reposar el cotxe a terra. Aquest sortí cagant llets amb el directiu enganxat a l'antena i aixencallat de cames. Ningú no el va veure baixar ni se sap si ho va fer a l'estany, al semàfor de les aigues o si la patrulla no va frenar fins a les portes de la caserna.
El que si recordo és que un grapat d'aficionats ens vam dirigir fins a les portes de la "Casa Cuartel" per esperar la sortida de tots els protagonistes. Es veu que un altre grup es va quedar al camp de futbol desfogant la ràbia contra el cotxe del col·legiat.
Al cap de poc els 4L van ser substituits pels Nissan Patrols que costaven més d'enfilar-s'hi al capó per no dir ja d'aixecar-los pel darrera.

El GIR

Corria l'any 1992 i a Banyoles hi havia un merder de Cal déu. Un dia va aparèixer sucarrimat un 4-l dels Civils. Un còctel molotov l'havia enviat a parir panteres. Es va rebre una trucada. Una veu anònima parlava en nom del Grup Independentista Rural que es feien càrrec del cotxe cremat. I, segons la premsa, la veu va acomiadar-se amb el crit "l'independentisme rural no ha mort". Del grup no se'n va saber mai més res i suposo que els investigadors estaven prou atabalats amb altres coses com per poder aclarir aquell assumpte. Es curiós veure com el Grup Independentista Rural no va cometre cap més acció armada. Es un grup amb una única acció armada. De la mateixa manera que hi ha escriptors amb una única novel.la o davanters centre que només han marcat un gol en la seva vida. Es curiós pensar com el Grup Independentista Rural és singular i propi de la nostra comarca, el caràcter creatiu de la comarca s'havia de traslladar amb el món del terrorisme; inventant un grup que desaparagués el mateix dia que havia estat creat. I no només va crear-se un grup sinó que es va crear una ideologia: l'independentisme rural. Ara que el Monjo Negre de Whasington diu que ens hem d'independentitzar del fanatisme i de la intolerància, ja fa temps que a la comarca els rurals es van independentitzar. De què? em pregunto. Suposo que de la ciutat i de les presses. Però el més curiós és fixar-nos amb el crit amb què van acomiadar la trucada reivindicant l'atemptat: "l'independentisme rural no ha mort". Això fa pensar que ja presagiaven una llarga hivernació a l'espera del retorn. Com els triops que esperen en els forats del Clot Espolla l'aigua que els revitalitzi. Es això la part més inquietant d'aquesta estrany enigma. En tot cas, els civils han marxat, els 4-L són història i els únics còctels que funcionen a la comarca són els gintònics.

Sempre passen coses

Per culpa de l'Oli i d'en Màxim, els meus antics socis, vaig arribar molt tard per trobar-me amb en Tremoleda i en Castanyer (els que graten a Vilauba) Ens havíem de trobar i no me'n recordava d'on ens havíem de trobar. Ja passa això: et cardes vei i la memòria et fot el burro. Volia anar fins al Centre a veure si trobava la ditxosa reunió i vaig passar per davant del Passeig. Mal fet. Perquè estassats al Passeig vaig descobrir-hi en Puput i en Pep. Malament. Vaig anar per saludar-los i m'hi vaig acabar quedant. Què vols: feia dies que no veia els amics i l'enyorança et juga males passades, com la memòria. El cas és que vam repassar-ho tot i vam arreglar el món. En Lluís Carbó anava i venia i de tant en tant deixava anar les seves filosofies banyolines. La vida són quatre dies. A la barra del Passeig, vigilant el món i l'univers, hi havia en Montilla. A Banyoles en Montilla és el que hi entén en llums de teatre. Vet aquí. A Banyoles, en Montilla és l'amo del Municipal i l'amo també d'aquella part del Passeig on s'asseu amb elegància i observància. Té la mirada dels gats, espavilat i murri, un xic desconfiat pels qui no coneix o no el coneixen. Vaig sortir del Passeig i vaig fer quatre arreglos amb en Xavi Collell. Fa ben pocs anys hauríem corregut en bicicleta i fotut alguna aixafada, ara ens hem civilitzat una mica. Vet aquí. Finalment vaig agafar el cotxe i vaig anar-me'n cap a casa. Pel camí em va trucar en Masde des de Can Cortada. S'esperava perquè li arrenquessin un queixal. I vaig recordar que havíem de quedar. Ai, la memòria! Li vaig dir que em feia manra i que ja estava encarat cap a Mata. Amb la gent que hi tens confiança ja t'ho pots permetre això de trabucar-ho tot i de deixar-ho per un altre dia. Espero que en Castanyer i en Tremoleda em perdonin. Perquè si no ho fan, acabaré els meus dies colgat de pedres a Vilauba. Que Déu no ho vulgui.