Record de Crespià

Fent el cafè hem vist al gran Lluís Carbó. En aquest racó de món ens hem desbordat en elegis a la mítica i l'èpica lluiscarboniana, autèntic mestratge de cine de veritat i d'actoràs castís i eixerit. Darrera d'en Lluís Carbó tots els altres actors semblen molt ordinaris, molt pitits, molt poqueta cosa. En Lluís omple la pantalla amb les seves mirades i el seu posat. Ell és l'elegància i la resta, ai senyor, la resta és com una pell de pollastre fregida en una paiella. Pura bafarada de fregit i re més. En Lluís, com ha de ser, enyora Crespià. La pel.lícula emblemàtica abans que el director innombrable caigués per l'estimbarro comercial. En Lluís ens parla de la seva escena favorita. La que es va grabar a Can Massilla. Els dos germans que regentaven aquella barberia eren uns senyors, uns campions de l'elegància i el saber estar. Els que ens hem tallat els cabells en aquella barberia només podem que treure'ns el barret davant el saber estar d'aquells dos barbers d'etiqueta, moviments suaus, controladíssims, bata d'un blanc impecable, rajoles tan brillants com les mateixes navalles. Allà es va grabar l'esperit de Crespià en una de les escenes que rebenta, esclafa i fa petit tot el cinema mundial que s'ha fet mai. Allò és cinema de part de bo i la resta escombraries per cardar rec avall. Resulta que en Lluís va aconseguir convèncer els dos barbers de Can Massilla amb una ofrena especial. Creien els productors de la pel.lícula que els dos barbers voldrien calés i para de comptar. S'etivocaven. Els de Can Massilla es van sentir cofois de col.laborar amb la pel.lícula tot veient tots ampolles de xampany. Els pobrets amb els calés se'l convenç, els senyors se senten satisfets brindant amb xampany. De les bombolles i de l'escuma ha sortit la millor pel.lícula. Així ens ho feia veure en Lluís, parlant-los amb la seva veu d'actoràs, oferint en el Passeig una de les seves mirades úniques i irrepetibles.

Taxis a Marte

Amb el Gallegu hem vist que al Passeig de la Indústria han instal.lat uns fòtils molt rarus. Li pregunto al Gallegu què són pensant-me que eren dispensadors de condons o una llançadera de míssils atòmics de Corea del Nord. El Gallegu, tan campante com sempre, em respon que són els telèfons per trucar els taxis. Tafot. Abans els telèfons de trucar els taxistes eren telèfons com els de part de bo, telèfons com els que tu i jo tenim a casa, però l'artilugi m'ha sonat a cosa estranya, un remiendu d'aquells que la gent pot confondre amb qualsevol cosa. Sembla ser que la dèria és fer coses perquè la gent no entengui, perquè s'acabi cardant una trompada i quedi estabornida al mig del carrer, o perquè vingui aquell beneit que corre per Girona amb un telèfon de plàstic a la mà i miri de trucar al més enllà. Qui sap si marcant quatre números amb aquell telèfon acabes comunicant amb Marte i demanant que et vingui a buscar una Teisa sideral. Ara, seguint per aquest camí, qualsevol dia a la plaça dels peixos hi veiem una carpa de paper alumini i un gardi de poliester. Tan de disseny ens cardarà la vista enlaire!

El carregós

Pesat, enganxós, carregós. Tots en coneixem. Quan veus que et truquen per la pantalleta del mòbil ja et poses a tremolar. Et tindran mitja hora i mitja explicant-se bestieses i batallates. T'expliquen des de l'última radiografia o si el nen els hi ha agafat el xarampió. Per regla general, el carregós no escolta i si els dius que tens pressa, que tens un ensat al foc, o que tens la padrina que et reclama, ells re, seguiran amb la seva xerrameca oceànica. Tu ja els pots explicar que Corea del Nord t'ha cardat una bomba atòmica al garatg, que re, ells segueixen comentant-te l'anècdota més fada, més inútil, més insuportable. El carregós tabé es presenta a casa teva a hores intempestives i et fot la llauna mentre tu tens més pressa que el carter de Vilademuls. El carregós te'l trobes al mig del carrer i ja has begut oli, tu tindràs el cotxe en segona fila o les tomateres per regar, però ell t'explicarà allò de la mili de Ceuta. La mare que el va parir! Si te'l trobes a la barra del Passeig serà capaç d'atonyinar-te tota la nit amb acudits estúpids o t'explicarà, fil per randa, l'última pel.lícula que ha vist al cine. Si un carregós t'explica una pel.lícula, malu-malu, ja no cal que la vagis a veure. Durant tota la pel.lícula, en cas que la vegis, sentiràs la veu de llauna del carregós. El pitjor és quan et trobes el carregós a altes hores de la matinada i una mica intoxicat i emporlanat, malament, a part de marejar-te, se t'acostarà i et parlarà a l'orella, i llavors tots els records de la nit es resumiran amb les seves frases atropellades i el seu alè barreja de ginebra i galtes de porc. El carregós no té aturador. No té control. No té mesura. A l'endemà, quan tu portis el tercer gelocatil amb cafè, ell et trucarà pel mòbil, i fresc com una rosa, et recitarà totes les coses que vas beure i tots els bars que vas anar. No serà pas la ressaca el que odiaràs, serà la veu metàl.lica, postissa, imparable, del carregós i la mare que el va poder parir.

El Tabernacle

El tabernacle és un personatge freqüent a la nostra tribu. Es fa difícil saber perquè al tabernacle se li diu tabernacle. En el diccionari sabem que la paraula ve de jueus, i podé, vés a saber, es relaciona aquesta persona de comportament dubtós amb els jueus per la simple raó que els jueus no han tingut massa bona premsa entre nosaltres. A Banyoles es jugava a matar jueus i tota la mainada sortia amb espases i armes rudimentàries a veure si trobava algú de les set tribus. Del joc que avui seria un delicte i baixarien tots els assistents socials del món per repassar la mainada, en tenim constància gràfica en fotos velles i ratades. On estàvem? Ah sí, en el tabernacle. Però què vol dir tabernacle aplicat a un individu. Pot voler dir una calamitat d'home, un baliga-balaga, algú que no és gaire formal, algú del qual no te'n pots fiar, fins i tot algú que no hi toca del tot. Estàs fet un bon tabernacle! En principi sembla que t'ho diuen amb un aire amical, amb carinyo fins i tot, però si tu diuen, dit està. Un tabernacle és algú en el qual no hi confiaries cap negoci, tots en coneixem, algú al qual no li deixaries calés, tots en coneixem, perquè no te'ls tornaria. Un tabernacle és algú que no es presenta a l'hora, que et perd un llibre de molt valor, que li deixes el cotxe i te'l torna amb una trompada i encara diu que la patacada ja li tenia abans d'agafar-lo. Un tabernacle té sempre un punt d'embusteru, de més fals que un duro sevillanu, té un punt de fatxenda i milhomes. Un tabernacle és d'aquells que se't presenta per casa a l'hora de sopar i s'asseu a taula abans que tu, i encara fa bromes amb la dona i gosa dir que t'ha crescut la panxa. Un tabernacle, tots en coneixem, és una mala persona disfressada de bona persona: algú que va dient pestes de tu a la teva esquena. Un tabernacle és algú que fent-se el boig sempre fa la viu-viu. Ets d'aquests que a l'asilu et cardarà la manta i a la monja li dirà que tu no vols anar a missa perquè no t'agraden els capellans. Vet aquí. Tots en coneixem. I mai ningú fa res per arribar-lis a l'esquena, perquè els tabernacle, a base de somriures i brometes, sempre tiren endavant. I sense treballar i sense ingressos fixes ells sempre estrenaran cotxe i sempre portaran un abric que sembli nou. Vet aquí.

Obama e' de Banyoles

Li vaig preguntar a la meu mare: "no e' pa' de Banyoles aquet que surt a la pantalla?". La meu mare es va quedar pensant "Qui? El negre o el blanc?". Jo li vaig contestar "Cordills, mare, el negre!". La meu mare, llavonses, es va treure les uieres i es va posar les de mirar a la vora. Llavonses va fer un dels seus raonaments desordenats. "Hi havia una família que vivia a les Rodes i que eren gitanos, es dedicaven a esquilar bèsties, em fa l'efecte que la petita es dia Rosita, i la Rosita se'n va haver d'anar cap a França, la Rosita es va casar amb un noi que havia fugit perquè no volia fer el servei, van tenir dos fills, en Nicetu i la...com se deia? Ah sí, Carmeta, en Nicetu va agafar la berola de petit i pobret no va ser mai més atre, la Carmeta, es veu, va casar-se amb un aviador americà i se'n va anar cap allà. Una néta de la Carmeta, que vivia a Amèrica, venia a passar els istius a Banyoles, era una noia molt escuturida i castissa, però va voler fer-se monja i va entrar a les Carmelites. La van destinar a les missions, a l'Àfrica, pobrica, has de pensar que tenia els cabells rossos com fils d'or. En cabat, a l'Àfrica no va fer gaire sort, la Carmeta, i va agafar això dels mosquits, i la van ingressar en un hospital. A l'hospital es va enamorar com una boja d'un metge negre i va desfer-se de monja. Van anar a viure en unes illes i van tenir el primer fill. Li volien posar Martirià Patllari, però com que només hi havia el seu sogre que era mig moro li van posar Hussein i no sé què, això, Obama. Poguent-li dir un nom tan maco com Martirià Patllari va i li posen aquet. Sí, doncs, ja ho veus, aquest noi és com si fos de les Rodes, és d'una família de Banyoles de tota la vida". Llavonses, a la meu mare, li pregunto: "I en Mc Cain, no e' pa' de Banyoles?". La meu mare, mig pensativa, mou el cap: "Sí, tabé, però els de casa seu no valen pas ni un xavo". El meu pare s'hi afegeix i sentencia: "El pare d'aquet era un fixista, un pillet". I aquí s'acaba la cosa. Total els dos candidats són de Banyoles, però direm que en Mc Cain no el coneixem pa de re.

El Cisne, l'U, L7. Posem-nos drets

A Banyoles hi ha hagut un pet de discoteques. De petit petit recordo que a casa parlaven de l’Esquinçat, del Dallas, Can Xampinya i el Cisne. De la primera només en vaig arribar a conèixer una façana cremada entrant a la plaça de les Rodes venint dels Turers. Un parell de vegades m’he interessat pel que va succeir-hi però quan pregunto a gent de més edat que jo, abaixen el to de veu i amb aires d’intriga i misteri tots venen a dir-me que la veritat verdadera de l’incendi de l’Esquinçat el poble no la sabrà mai.
El primer que en recordo del Dallas n’era el seu làser. Al pati de casa, de ben petit em passava estones llargues de nits d’estiu estirat a una “tombona” acompanyant amb la mirada aquell fil de llum blava que de forma seqüencial resseguia tot el cel de Banyoles i la veïna Porqueres. Estudiosos de la matèria afirmen que era aquell raig de llum qui fins aleshores va protegir-nos de la invasió dels gavians. A posteriori, una discoteca de segona categoria i una casa de senyoretes d’aquelles que et diuen de tu i et tiren el fum a la cara van intentar apropiar-se d’aquest mètode de reclam però a casa nostra ara i sempre, quan es parli de llums al cel, o es parlarà d’OVNIS o del làser del Dallas i punt.
D’aquesta magnífica discoteca només en vaig viure amb intensitat la seva part quasi final. Després d’haver estat força temps tancada, va anar a parar a mans amigues que per un curt període de temps van aconseguir-ne recuperar la màgia i convertir en encant tot aquell immoble tan kitsch bandera de la moda durant les dècades dels 70 i 80. Malauradament altra vegada els propietaris adinerats de la discoteca de segona categoria van fer-se’n amb el control , ja aleshores sota el nom de Místics, fins que van ensorrar-la definitivament.
Del Blau o Can Xampinya, com en vulgueu dir, en sé ben poqueta cosa. Recordo alguna vegada haver-hi tocat amb Vas de Bou a una sala que anomenaven Sala 13 o per l’estil. A la meva memòria, aquesta discoteca s’associa a l’expressió “espetec d’hòsties”.
- Tu, no vas pas nar dissatte al Blau, no? Diu que hi va haver un espetec d’hòsites.
- Si, com cada setmana, no?
- Buenu, la setmana passada era amb els de Bàscara, però dissatte van ser els d’Anglès contra els de la Cellera.
- I no tenen casa aquesta gent que hagin de venir a estomacar-se a la nostra?
- Si, però es veu que n’hi ha un d’Amer que va amb els de la Cellera que surt amb una d’aquí Banyoles i que ni ha un d’Anglès que tabé li tira el trastos.
Això és un exemple prototip de conversa que ben tranquil·lament es podia anar repetint setmana rere setmana.
Tot aquesta tabarra per anar a parar al Cisne, l’U o L7. Ara, igual que es fa a missa, per parlar-vos d’aquesta DISCOTECA amb majúscules us demanaria que ens aixequéssim tots plegats i a partir d’ara, cada vegada que jo digui “Fou el temple més gran” vosaltres respondreu “ Tant de bo hi fos ara”.
A Banyoles, una manera de situar a la gent dins una generació concreta sense haver de recórrer a interrogar quin any ha nascut, que no sempre resulta afortunat i fàcilment podem ser enganyats, pot ser preguntar si de més jovenet/a anava al Cisne, a l’U o al L7.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
Fàcilment ens podem trobar amb algú que ens digui que anava al Cisne. Llavors ja podem sospitar que es tracta d’una persona casada i que passa de la quarantena llarga. Molt possiblement va conèixer el seu cònjuge a la disco de l’estany i que la relació matrimonial persisteix dolça, fèrtil i ufanosa com el primer dia, perquè les parelles que es feien al Cisne eren parelles de part de bo i no d’aquelles que s’acostumen a fer als càmpings d’estiu. El fet que ens digui que era del Cisne i prou ja ens indica que alguna nit van cardar alguna patinada per aquells afores o als darreres d'un cotxe en algun racó vora l'estany i que al cap d’uns mesos se’ls va acabar la història de sortir de nits. Al Cisne i rodalies s’hi ha engendrat molts plaestanyencs i plaestanyenques, molts i molts.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
Trobem, en segon lloc, aquell perfil d' habitant de la comarca que va subsistir a 2 versions de la mateixa discoteca. Alguns van anar al Cisne i a l’U i d’altres a l’U i al L7. Diria que aquest grup és el que engloba a una major part del col·lectiu entre els que me'n incloc jo mateix. Els que van coexistir durant les dos primeres etapes són gent que l’U ja els va agafar una mica granats i a contrapeu i que van aguantar fins que en van veure garantit el relleu. Altres casos, van ser els d’aquells putes que van creure que quedar-se a Banyoles ja era cosa de pagesos i que la gent de veritat anava a la costa. Va ser el cas del Comitè d’Orriols que males llengües afirmen que a les sis de la tarda es estava fent cua a l’entrada d'alguna discoteca del l'Empordà petit.
Venim llavors tots aquells que amb només quinze anys ja aconseguírem colar-nos a l’U. Aquests, no en vàrem sortir fins el dia que el Línia 7 tancava les portes definitivament.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
Finalment, us demanaria que us possessiu ja de puntetes per homenatjar als herois que van ser presents a totes tres etapes. D'aquests n'hi ha, i molts i són els que realment mereixen el títol Honoris Causa de la facultat de la resistència del saber sortir.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
La qüestió és que tan uns com altres tots coincidim en que era un collons “d’antro” que fotia una fortor a desaigua que tombava d’esquenes, que a l’estiu hi cardava una xafogor asfixiant, que era un local no apte per a claustrofòbics i tot el que se’n vulgui dir, però el dia que es va acabar el show ni de bon tros érem conscients de fins a quin punt es deixava orfes a un munt de generacions.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
Jo recordo amb especial emoció la segona etapa del L7 amb en Quer al capdavant. Tota una colla vàrem viure per la disco i vam implicar-nos-hi fins al moll de l’os. Aquella època se'n organitzaren de grosses. Concerts memorables com els de Dani Nel·lo i la banda del Zoco, Los Sencillos, Matamala, Ja t’ho diré, Paul Fuster, Fora de sembrat, Wiskin’s, Azucarillo King’s, Dj Anderbeat... Divendres al migdia quan tornava de repartir m’aturava a BTM de Salt a carregar l’equip de so. Recordo apilonar altaveus i micròfons al mig de caixes d’ous. Arribava a L7 i ja em trobava en Boix muntant focus i remenant aparells elèctrics. En Dani Vilà posava a to la cabina del dj, en Txirri o en Varda havien fet les entrades i algun que altre cartellot. En Feli feia lo seu, botzinar i rondinar i en Viladiu era qui es reponsabilitzava de contactar amb els grups i garantir una difusió com déu mana. Érem un equip si encara em deixo gent, que se’m perdoni.
Recordo que Vas de Bou, altra vegada, va tenir el desagradable honor de ser l’últim grup que va tocar-hi en directe. Un concert que en recordo quatre coses vagues però en destaco que vam tocar “La Mataré” de Loquillo i es van repartir la lletra en Quer, en Feli i en Viladiu.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
Allò es va acabar per culpa de la persona que no va ser conscient de fins a quin punt era important mantenir en condicions el local del que n’era el propietari, i com no podia ser d’altra manera,perquè van aparèixer els de sempre, els adinerats de la discoteca de segona categoria que van cardar morterada sobra la taula i es van endur un cosa que sentimentalment era de tots però que gràcies a déu, mai van poder gestionar obert al públic, doncs crec que hagués estat un impacte emocional de molt mal digerir per a mi i molts altres. El Sol, el Black bass i el L7 van ser intents d’aquesta gent per apropiar-se de la gent de pro de casa. Van conquistar els nostres bars però mai els nostres cors i això ho saben prou bé.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
Podeu seure.

Dies llargs de pluja

Ja no ens recordàvem dels dies llargs de pluja. Dies d'octubre d'un gris compacte i d'un teló permanent de pluja. Veig la pluja des de casa estant, a contrallum, com va caient sense aturador i em vénen al cap els dies petits. Dies d'anar a estudi amb la jaqueta i els pantalons del cangur. Amb aquella ferramenta que ens posàvem als pantalons perquè no se'ns emboliquèssin als raits, i au, cap estudi falta gent. Plogués molt o fes vent sortíem en bicicleta i recorríem els carrers d'una Banyoles mig adormida. I llavors enfilàvem un bon tros d'Estany sota les boires o sota els llums tèrbols del matí. Des de la muntanyes de l'altre cantó vèiem fumejar alguna carbonera. I nosaltres embotits en els nostres cangurs seguíem amunt, pedalant, agafats al manillar, traginant els nostres macutos. Teníem la sensació que sempre plovia, que plovia massa i molt, que feia molta fred. Arribàvem a la porta de ferro de la finca, i allà, un a un, anàvem entrant en el gran recinte. Veiem en la distància la gran figura del rellotge que ens donava la benvinguda. I poc a poc pedalant sobre la grava anàvem comptant tots els caquis que deixàvem enrere. Converses de bicicleta: repassant exàmens, discutint sobre bestieses, comentant l'última pel.lícula del Xampinya, algun acudit massa suat. Llavors arribàvem al garatge on deixàvem les bicicletes. Olor de ferro vell, d'humitat, de gra, de lloc mal ventilat. I amb el macuto a l'esquena enfilàvem els últims metres cap a les classes. Abans d'entrar-hi, ens treiem els pantalons i la jaqueta del cangur, el fred i la pluja quedaven a fora, nosaltres a dins envoltats de socials i matemàtiques, esperant l'hora del pati. El moment de debò per disfrutar dels nostres temps petits. Ha tornat l'octubre i el fred, i els dies llargs de pluja, i jo miro cap enfora i es com si ho tornés a veure tot. Tan clar com tots els anys passats allà al Casa Nostra.