En Felicià va de puntetes

Tothom sap que en Felicià Butinyà és com és. És una persona que porta un software basat en el programari lliure tirant a anàrquic. Passa que la gran majoria del món, com que funciona amb els programes d'en Bill Gates, sovint no hi acaben de ser compatibles del tot. Llavors diem aquelles coses de que “en Feli és ben boig” i ens fem les mil i una preguntes per intentar entendre'l i trobar coherència en les seves accions. De moment hem aconseguit deduir que la codificació numèrica que gestiona el seu raonament el dirigeix a presentar conductes enfocades a resoldre amb contundent simplesa assumptes que naltros consideraríem d’extrema complexitat o al revés, a vegades el trobes amorrat per qualsevol sotilesa capaç de dur-lo fins l’abisme.
La qüestió és que en Feli fa una setmana que va de puntetes pel món. Camina pels carrers, bars i bancs de Banyoles talment com si fossin acabats de fregar.
Va de puntetes perquè per a ell hi ha una cosa sagrada. No li agrada fer esperar, i si cal xafar-se els talons es xafen, però quan una persona et diu que tens dos segons per baixar al carrer, el Feli en gasta mig per avaluar la situació i deduir que no té temps de buscar i agafar les claus, desendollar la planxa, endreçar la post, desar la roba i baixar la vintena de graons després d’haver obert i tancat la porta amb dos voltes de clau. Aquesta és la grandesa del programari d’en Feli, trobar i executar la manera més ràpida d’anar d’un punt A a un B aprofitant al màxim totes les forces amb que la física ens obsequia, en aquest cas la de la gravetat i contemplant, per descomptat, que viu només a un primer pis. Prova del que us explico n’és el fet que un cop dret després de la patacada encara li’n va sobrar un de segon.
Fer-li entendre al metge, un dia després, que les lesions sofertes formaven part d’un patró de conducta que ell considerava normal i coherent ja van ser figues d’un altre paner. Malgrat tot, i com sempre, se’n va sortir i el va convèncer de que buscar-hi un rerefons delictiu o autodestructiu era pixar fora de test. Senyor doctor, a en Feli no li agrada fer esperar i punt, no com a vostè que sembla que gaudeixi de veure com la gent perd llargament el temps assegut a una sala d’espera.
Fer esperar és molt lleig i hi ha gent que ho té per norma. Quedar a una hora, per aquesta gent, és orientatiu. Qui diu dos quarts de tres, diu les tres i vint, no ve pas d’aquí.
Així ens va a tots plegats. Fer esperar a la gent és una manca de respecte absolut mentre que caminar de puntetes no molesta a dingú i això també ho devia pensar en Feli en aquell període de mig segon del que us parlava. Més gent de puntetes i menys sorruts malgastant el temps dels altres si us plau.

Sant Oli

Avui és Sant Oli. Si coneixeu un Oli feliciteu-lo, jo només en conec un perquè és un nom que no es posa gaire, que es va perdent com és el cas dels joans, peres i ases. Vet aquí. Sant Oli va viure per les itàlies i es va dedicar a la vida desordenada i totes aquestes coses. Era tècnicament un pecador però ja li anava bé. A la fi, però, se n'afartà de fer tant el tronera i es dedicà a la vida contemplativa i totes aquestes coses. Xisca de Gardi no sap molt bé que vol dir això de la vida contemplativa, suposem que vol dir un que s'encanta per qualsevol cosa. Fent vida contemplativa Sant Oli va sanar tota mena de malalts que li passaven per davant. Si fa o no fa com un curandero, vaja. Es veu que va curar un que estava espatllat, una noia que estava delicada dels nervis, un que s'havia trencat, una mossa que tenia l'ull a la virulé. Però les notícies que Sant Oli curava gent no van pas agradar als romans. Els romans sempre han set gent que això de la religió els hi ha fet una mica d'urticària. Van fer agafar Sant Oli i el van portar de caps a la garjola. Llavors li van fer un judici però com Sant Oli era un beneit se'n va riure dels jutges i a la sala va fer tota mena de ganyotes, pallassades i comèdies. Diuen que es va pixar en un barret de romà i que va disfressar-se de manaia. Tot això es molt confús. El cas és que el van condemnar a ser apedregat. Una manera molt bèstia de tractar la gent. Sant Oli, diuen, va passar-se tota l'estona de la lapidació rient com un boit. Després de mort, el van fer sant i li dedicaren un teatre al sud d'Itàlia. Avui, per això, aquest sant és el patró dels comediants, dels pallassos i dels apedregats. Si coneixeu un Oli, doncs això: feliciteu-lo, i si es fot del mort i del qui el vetlla, apedregueu-lo. Segur que li agrada.

Escalfant partits

El Cornellà ja no s'hauria de presentar avui al camp de l'Atlètic. De fet, no sé perquè els equips vénen a jugar amb nosaltres. No és lògic. Tota aquesta colla de clubs de la tercera haurien d'acceptar, d'una vegada per totes, que l'Atlètic Banyoles és un equip destinat a ser present a l'Olimp del futbol. Només hi ha dos o tres clubs que busquen la mítica i l'èpica. El Liverpool, El Celtic, l'Athetic Club i l'Atlètic Banyoles. Per tant, tots els clubs que destorben la història de l'Atlètic haurien de deixar via lliure. Quan en una crono de ciclistes, un corredor és atrapat per un altre, el reglament li mana arraconar-se i deixar-lo passar. Aquí hauria de ser igual. Els clubs haurien d'admetre que nosatres no juguem a fútbol, escrivim la història. Nosatres no som aquí per xutar i cardar quatre bandaus, estem aquí per reverenciar Kubala, Di Stefano, Pelé, Maradona, Zarra...L'èpica ens crida i ens exigeix. I davant aquest deure amb la història no podem perdre el temps amb partits de tràmit, de pols, de crits descontrolats, de garrotades. El Cornellà faria bé de no presentar-se. Haurien d'admetre que no veiem les coses de la mateixa manera: ells volen guanyar tres punts i nosaltres perseguim la glòria. Seria recomanable que ens escrivissin una carta senzilla i correcta, on es digués que renuncien al partit i que ens desitgen un bon periple a través de la història. L'exemple del Cornellà hauria de ser seguit pels demés clubs. No podem perdre el temps en aquestes categories. La història ens reclama, ens exigeix, ens vindica. Els altres tenen objectius, nosatres tenim una missió. I la missió no és altra que acabar jugant a Anfield i cantant el you'll never walk alone. Per tant, que s'arraconin que volem desfilar.

En Vaqueta té secretària

Xisca de Gardi no s'està pas de res. Per començar el Gallegu té una nevera i un sofà en el seu despatx. Això diu molt del gallegu, això demostra que és persona important, selectiva, educada i fins i tot distingida. En els despatxos de la gent important no hi falta mai un sofà, n'hi qui tenen tresillos per rebre ministres asiàtics o africans, el Gallegu en té prou amb un sofà perquè de moment només espera directors generals, els ministres ja arribaran. La nevera tampoc pot faltar en un despatx que sigui d'etiqueta: hi has de tenir fantes per les filles del ministre, o voll dams per generals o l'aigua que beu el gallegu que es diu Solar de Cabras, i que es fa portar directament d'un manantial de les espanyes per una noia amb patins. Tot això el gallegu. En Pep no té despatx de moment perquè els negocis els fa al carrer o el dia del mercat, és un negociant dels d'abans que sempre el trobes encantat o parlant amb una romaguera. Però en Pep té un ordinador en miniatura: un llapis de mig dit i una llibreteta d'anelles. Tira més que una màquina de cosir i no li entren mai microbis Després tenim en Mastegatatxes que va sempre esverat i que té el despatx al cotxe: amb un desordre colossal però sincer. En Jimmy té el despatx a Can Xabanet, entre plat i plat assessora, dóna ordres de compra, ven, tanca negocis i fa tancar multinacionals. En Ramon Masgrau té el despatx dins d'un sudoku. En Puput s'ha fet fer un despatx a la banyera i per això hi està tant. Per últim, en Vaqueta té el despatx al mòbil. Ha llogat un secretària fada i fleuma que sempre fa la mateixa cantarella incomprensible "bústia orange deixi el seu missatge després de sentir el senyal". I em pregunto: què hi té en Vaqueta a la bústia orange? Em deixava en Samora...Samora? Qui és en Samora?

L'Olivas i l'Alemany

El Santuari dels programes radiofònics banyolins és que el van fer, durant una bona temporada, dos colossos banyolins. En Joan Alemany i en Joan Olivas. Aquests dos personatges repassaven, en cada programa, un carrer de Banyoles. I el repàs era exhaustiu, complert, d'una finor d'orfebres, d'una elegància que ja no es porta, d'un rigor d'amanuense. El de Cal Cisteller i l'Alemany eren capaços d'inventariar les famílies que havien viscut en cada casa. D'inventariar noms, cognoms, oficis i generacions senceres d'estadants. Arribava a ser tan profunda la informació que aquests dos tenien de les cases que ens vam preguntar el perquè l'Ajuntament feia cada quatre anys el pregó d'habitants. Amb una trucada a Ca l'Olivas o a Ca l'Alemany haurien obtingut la resposta: "El el número 27 del carrer de la Petxina hi viu l'Enriqueta Cordills, és soltera, però viu amb la seva madrastra la Gracieta de Ca l'As d'Oros, totes dugues jubilades de Can Montfort's, les edats entre els 60 i 90 anys tan li fa, a la casa tenen estufa catalítica, braser, comuna a l'eixida i televisió amb blanc i negre marca Kelvinator". Un examen aprovat amb matrícula d'honor pels dos homes que coneixien Banyoles pam a pam, i coneixien la seva gent al detall. Però no us creguessiu pas que la ciència d'aquests dos Joans es devia a una tafaneria malaltissa ni a l'ànim de fabricar un servei d'intel.ligència pel control de la població. Ans al contrari. La seva coneixença brollava del seu caràcter popular, obert, castís, de la seva consciència que si una cosa la vols estimar primer l'has de conèixer. I aquests dos, a fe de Déu, que s'han dedicat bàsicament a estimar Banyoles i el poble de peu pla. Es per això que no s'ha fet mai a la ràdio internacional un programa tan rodó, tan a cor obert, tan eixerit. Aquest programa l'haurien de repetir dia i nit fins que, de cor i memòria, ens coneguessim Banyoles casa per casa. I aquell dia, tots plegats, seríem persones. Una salutació per l'amic fraternal Joan Olivas i un record enyorat pel mestre Joan Alemany i Oliveres.

Més de la parla banyolina

Permeteu-me, si us plau, que segueixi fent referència a la parla banyolina. És, sens dubte, d’una riquesa espaterrant malgrat que molta gent en simplifica les peculiaritats amb el verb “esperxar”. No pretenc treure-li poder identitari , doncs probablement en tingui i de manera prou representativa però de cares en fora, un cop s’explica el significat d’aquesta acció tot secret i misteri queda resolt.
Hi ha altres qüestions de la nostra parla, i perdoneu la meva ignorància, que sovint em costen més de diferenciar. Un exemple del que pretenc exposar fa referència a la terminologia bèl·lica d’estar per casa, on a voltes em costa discernir si diferents expressions són sinònimes o no.
Si parlem d’un gec d’hòsties estem parlant del mateix que un vol d’hòsties? Fa més mal una saca d’hòsties que un remenat? I que un pet d’hòsties? I que un grapat?
A mi m’agradaria que algú m’ho aclarís això. Podem quedar un dissabte, fem venir el Comitè d’Orriols i mentre l’atonyino me’n aneu explicant les diferències talment com el boca a boca que van ensenyar-nos a fer al curset de la Creu Roja. Bufant el nino aquell ho vàrem aprendre més ràpid que no pas amb un pauert point. Això si, abans al Comitè d’Orriols li deixarem treure les ulleres i en acabat li darem un pot d'esprit de vi.
Em té encuriosit, també, un tema referent a les relacions íntimes de parella. A Banyoles, a part de les expressions nacionals, la gent parla “d’anar a rustoiar” o “d’entrar el burro al porxo, expressions suficientment gràfiques com perquè qui mai les hagi sentit abans en dedueixin el significat. No obstant, hi ha una expressió molt banyolina que necessitaria que algú expert en la matèria m’expliqués d’unta coi surt. Em refereixo al “cardar una clusca”. He intentat investigar el significat del mot però això és tot el que he trobat:

Clusca: Edifici del municipi de Torrefeta i Florejacs (Segarra).

Ja em direu què coi hi té a veure el sexe amb una construcció de la Segarra.
Agrairia una explicació que me’n indiqui els orígens i em permeti establir un vincle amb el significat de l’expressió. Abans que res vull remarcar que aquest cas no farà falta ni un pauert point i encara menys el Comitè d’Orriols.

Premit literari

M'envien propaganda comercial d'un premi literari. 'nem bé, m'ho envien a casa com un senyor. I em recorden que la feina ha d'estar pel gener. 150 pàgines com a mínim. No tinc escrit re, però m'hi penso presentar. Com que sóc més vago que la jaqueta d'un guàrdia ho faré de pressa i correguent. Mentre m'invento la història- que serà una porqueria de part de bo- aniré a sopar amb en Mastegatatxes i en Vaqueta, aniré a donar volts amb l'Albert i en Pep, cardaré el cafè amb en Puput, el gintònic a Can David, em discutiré amb en Samora, trucaré per telèfon amb en Gadafi i en Florent, passaré per casa d'en Mati. Trobaré temps pels amics que és el que s'ha de fer. Parlaré amb en Portbou, enviaré correus amb en Miquel Molina, fotaré migdiades, plantaré bestieses a l'hort, dormiré, jugaré a futbol amb l'Ignasi, faré de tot menys escriure la novel.la que he d'escriure. Quan s'acosti la data del lliurament ho faré de pressa, corrents, a cops de gorra, a tai de boig, a la tum-tum, a tarot de peixater. Al cap i a la fi, es tracta de jugar a la loteria. I qui s'hi esforça amb la loteria? Ni en Ramon Masgrau. Compraré un bitllet que es diu premi literari, o sigui que escriuré 150 pàgines amb collonades sense sentit. Per exemple la història d'uns guixaires que deuen calés i per poder-los pagar decideixen fotre un pal. Una història del Pla de l'Estany, malparida, sinistra, que passa a Corts i darrera l'Estany, que passa a Sant Miquel i a les Pedreres. I si toca el flabiol em fotaré la barba d'or. Què hi surten guanyant els meus amics? Un sopar de senyors a Can Garriga a base dels nostres himnes: amanit, entrecot i Juvé i Camps. I com que s'acosta la data de lliurament me'n vaig a jeure al sofà i a mirar qualsevol bestiesa a la tele. Bora Nit.