El món era petit

Antes els diminutius de persones funcionaven a tot gas. La gent no envellia es quedava fixada en els temps petits. Només així entenem que les Carmes eren carmetes o carmelites. Que tot Banyoles estava plagat de Catarinetes, Francisquetes, Annetes, Rosetes, i per l'estil. Dels homes, igual. Hi havien els Quimets i els Miquelets, i els Met per referir-se a Jaume, i en Jepet, i en Janaret, i en Quimet. Tot s'escurçava, perquè el món, com les persones, era pitit-pitit, res no era gros, res no era ampul.lós. Els diminutius feien més castissa i manyaga la vila, era com referir-se a l'etern vailet. La gent deia "som vist aquell noi i encara va molt trempat el punyetero". I el noi passava de la ratlla dels vuitanta. Els nois, les noies, les francisquetes i els Quimets ocupaven la vila sencera, eren l'expressió que la vida passava, el temps corria, però que la gent seguia allà, immutable al pas dels anys. Tot era un tracte familar on els cognoms hi estaven de més, pesava la condició de pertinença a les cases, els motius com a única identitat possible. Llamaumau, els cognoms no existien, i a les cases no era necessari posar una bústia grossa amb els noms dels estadants. Tothom sabia qui és qui, on viu i on deixa de viure aquell, què fa, què tragina i que merdeja el veí. Ara tot són targetes de visita, compliments, cognoms a la bústia, total per viure cada vegada més en la crosta individual i malaltissa. Xisca de Gardi, vigilant de les tradions i guardiana de la Vila, demanda una crema de bústies, portes automàtics i targetes de visita. S'ha acabat, cardar el vestrús. Ens tornem a dir pel motiu, i tornem a fer més petit el nom, perquè no soms re i no volem pa ser ben re. Vet aquí.