Som anat al Torn

El Torn és un paradís remot i arraconat. Es bo arribar-hi a través del Collell, la nostra majestàtica icona, destí de memorables romeries, pas obligat de la fe comarcal. Vet aquí. Després dels revolts del Collell, de la boscúria que es menja el paisatge, després de la negror dels pins que no deixen passar la llum, arriben, els paisatges del Torn. Sinuosos, amples, castissos. Les masies són fortes cosa que demostra que hi arrelen famílies fondes, d'un vigor agrari i ramader que tira d'esquenes. Els fonaments d'aquestes cases han registit a tot tipus de maltempsades, a guerres, a pestes, a collites negres, a desavinences familiars. Per això les cases semblen inexpugnables com baluards antics. El paisatge és manyac, és una delícia, sembla que l'extensió de camps i sembrats no s'hagi d'acabar mai. Llavors arribes al Torn. Són a penes quatre cases però totes amb la personalitat de les coses rústiques. L'Església està tancada però tot fa pensar que hi ha algú que amb traça i devoció s'encarrega de tots els detalls: de que el cementiri estigui net i polit, d'escombrar el terra, de cuidar les plantes. Pel Torn passa un riu, baixa amb força aigua, malgrat l'eixut, i l'encantat com jo es pot permetre el luxe de badar una estona, veient passar aquell riu que avança molt a poc a poc. Faltaria en un lloc tan impressionat com el Torn un hostal o una fonda per fer-hi un trago i poder fer una queixalada. Però ja seria demanar massa. La llàstima és que es nota la presència de xaves per tot arreu, aquest carcoma humà que arriba a tots els confins del país, amb els gustos horribles per la pedra repicada. Han descobert el Torn i, sospito, que en bona part és seu i de les seves hipoteques.