Fer-ne via

Banyoles s'ha de deixar d'orgues i romanços. Es hora de tornar al seny i recuperar una cosa que no havíem d'haver perdut mai. El Tren petit. Vulgarment anomenat Tren Pinxo. Anar en tren és la cosa més civilitzada d'aquest món. Permet al viatger coses tan essencials com la becaina o la senrosa, costums que segons quines hores del dia són determinats. Imagineu-vos un viatger cap a ben dinat, amb el trontoll manyac del tren, amb aquella manra deliciosa que comporta el pair, i reclinant-se contra el vidre fent eixerits cops de cap. Extraordinari. El viatger també es podria permetre el luxe oriental de dur un quadern de notes o de dibuix, i de llançar-se d'aquesta manera a les nobles afeccions de l'escriptura o el dibuix. Anar en tren també vol dir poder perdre el temps badant, resseguint el paisatge, recordant velles estampes de Borgonyà, Cornellà o Mata, per posar tres exemples. I si tot plegat no és suficient si vas en tren pots xerrar amb els companys de viatge, del temps, del futbol, de les collites, de tecs memorables, de qualsevol cosa, vet aquí. Anar en el tren petit cap a Girona ens suposaria, a tots, un estalvi de maldecaps, desingustos, gasolina, cotxes, patacades, patiments, muntes, colossal. Quantes energies del món vessades a l'envà en aquesta autovia lletja i emprejadora. Treiem-la. Perquè veure tan de portland em fa venir mareig. El país seria més castís, i ens podríem entretenir comptant bales de palla, capses de blat de moro i granges de porcs. Al cim les bèsties podrien creuar la via del tren sense por a que els hi facin la clenxa. El tren és familar, el cotxe un puto americà del pentagon indivual per collons. El tren, de nit, seria com una cafetera fumejant, amb el seu rast de tasses negres i també fumejants. Se sentiria només una xiuladissa sobre la nit. La suficient com per saber que ens espera un vagó, uns amics, una manera civilitzada d'anar pel món. Ah, i al cim, s'hauria acabat aquesta cosa agre, tonta, capritxosa que es diu aparcar. Arribaríem a Girona com el que soms : senyors. I no ens veuríem en l'obligació patètica d'arrossegar-nos per trobar un forat on ficar el cotxe. Els forats s'han de trebaiar si són juganers, amables i deliciosos. No si són de portland, ciment, i estan pintats amb ratlles blaves i grogues. Vet aquí. Total que ja en poden fer via en fer el tren. L'estem esperant.